Lucía i els seus viatges!

Hui era un dia com un altre, donat que ara, tots els dies semblen el mateix i podria ser demà, ahir o abans d'ahir. Però quan Juan va aplegar a casa de treballar, de reparar eixes màquines que netegen hospitals i supermercats, cansat, es va adonar de que havia alguna cosa diferent.

Sí, la seua filla Lucía tenía un somriure més potent i ell no va poder resistir-se:
-Hola Lucía! Què has fet hui?
-Hola papi! Hui he viatjat a un riu, he pujat 3 muntanyes, he anat a Grècia i al Japó!
-Guau! -va contestar son pare sabent que era impossible- I d'on has tret els bitllets per a tots eixos viatges?
-Me'ls han donat els iaios.
-Com? -Va preguntar el pare més que sorprés.
-Sí, he fet una videotrucada als iaios i m'han contat que de menuts no tenien telèfon, ni ordinadors, ni Internet, NI TELE! No et sembla un escàndol?
-No, era el normal, però encara no m'has aclarit d'on has tret els bitllets...
-Ah! Sí, els bitllets... mira, quan els iaios eren menuts existia una cosa que anomenaven avorriment. I per tant, quan estaven avorrits els tocava tirar d'imaginació! I gràcies a la imaginació podien anar allà on vulgueren! No és fantàstic!
-Um... Així que has viatjat amb la ment?
-Clar i m'ho he passat molt bé!
-I com has imaginat Japó?
-Pare! Primer m'he documentat: he vist un parell de fotos i videos per Internet. Després ja he fet el viatge! Per cert, era primavera i feia molt bona olor.
-Segur que ha sigut meravellós.
-Sí! I una cosa papi, demà és diumenge i podrem viatjar junts. Tinc ganes de remar amb tu!
-Clar que sí filla, però no em despertes massa prompte!
-Perfecte! Si em desperte abans que tu jugaré a ser una ninja. Així no moleste...

I Lucía va marxar amb naturalitat, amb la naturalitat de tots els infants que tenen paciència i saben que el seu deure ara és estar a casa, ajudar i evitar que els pares i les mares tinguen més problemes, perque portar-se bé és la seua forma de tindre cura d'ells i no ficar-los dels nervis.

Fran García

Orpesa, 21 de març de 2020

Versión en castellano