Conta una llegenda, que molt temps enrere, en una terra molt llunyana, hi havia un gran déu. Aquest, havia creat a altres déus menors per no sentir-se sol.
Un colp creats, els petits déus no van tardar a tindre aires de grandesa i a lluitar entre ells per demostrar el seu poder. No obstant això, l'únic que no lluitava era el déu suprem, que no tenia res a demostrar.
Les seues guerres van ser tan potents que al final es van enemistar entre ells i van començar a realitzar totes les accions possibles per molestar-se els uns als altres. Fu feia ploure, Ra parava la pluja, Ter feia sortir el Sol, Mor provocava una tempesta de sorra ...
Així, a poc a poc, la pluja es va tornar un dels seus elements preferits i la utilitzaven per molestar constantment, fins a la sacietat.
Per això, un dia van decidir que només plouria quan els vingués bé a tots, però aquest moment mai va arribar. Així, la pluja, sempre interrompuda, no va caure amb força durant molt, molt de temps i aquell lloc envejable, a poc a poc, es va convertir en un desert.
-És el que hi ha -va dir un dia el déu suprem-. Que no plogue mai a gust de tots, no vol dir que no cal que ploga. Ni tan sols un déu es pot permetre el luxe de ser tan egoista. Mireu a veure el que heu fet malament i solucioneu-ho. No us vaig donar un verger per veure com el llançàveu a perdre ...
Fran García
Orpesa, 2016
