<<Un somni o un parany, un somni trencat >>
El Sol era
tan fort que maltractava la vida de les plantes. L’aire càlid que
venia del Sud accentuava, encara més, el seu pes i aquesta sensació:
Érem al nord d’Àfrica.
Sols una tanca de fusta senyalava
l’existència d’un port, on tres pilons de fusta eren els únics
llocs per a amarrar.
Un paisatge pobre. Tot era desolació.
Una única barca, que no era més que
una antiga relíquia, que ja havia viatjat massa voltes per la mar.
—Calla Malson! A veure que passa? No
em deixaràs ser el narrador de la meua pròpia història?
El vaixell era gran, magnífic.
Una mar serena i tranquil·la, blava,
immensa, ens esperava.
Per fi havia arribat el meu primer
viatge.
Aquell port, no era un port. Era més
bé una ciutat. Comerciants, mercaders, mariners i gent del món.
Gent cap amunt, gent cap avall.
Tinc una imatge gravada: Aquell gran vaixell m’impressionava.
Allà, amarrat al port, al final de la drassana principal.
Una brisa
suau, càlida i amable ens oferia un bon matí. La tripulació es
movia d’un costat a l’altre i jo m’apropava. Cada pas que donava, tot semblava
fer-se més gran. Tot era com un somni, com un somni bonic.
La manca de força del vent fou el
primer impediment per a la sortida del port. Així, que a la fi, vam
fer una menjada més a terra.
Després de dinar, vam poder partir
sense problema. A poc a poc, amb les àncores ja a la coberta, i amb
el velam a mig soltar, el timoner maniobrava per tal d’obrir-se pas
cap a mar oberta.
Per fi podia sentir el moviment de les
ones sota els meus peus.
—Tot a estribord! —va cridar algú
tallant el suau cridar de les gavines, quan perseguien un pesquer que
tirava al mar les deixalles que abans havien arreplegat.
La mar era eterna, blava i serena.
Avanç de l’arribada de la nit ja
estava acostumat al moviment de la mar, però encara havia gent que
vomitava, de forma més o menys constant pels laterals de la nau.
En molt poc de temps havia descobert
que m’agradava la mar. La lluna, un mant d’estels que ens
guiava i el vell mariner que m’ensenyava a orientar-me a les nits
clares, mentre em contava històries i em deia a quin estel aniria a
viure una volta mort. Jo li vaig prometre que el vigilaria des de la
mar.
Aquella pobre pastera, plena de gent
pobre, continuava obrint-se pas entre les ones.
La mar era blava i eterna, i el viatge
era curt, però al mateix temps, massa perillós. L’èxit no estava
ni molt menys assegurat.
Al despertar del segon dia arribaren
les primeres dificultats. Les ones creixien en alçada i en força.
El vaixell començava a lluitar contra les primeres corrents. El mar brau encara em semblava més bonic, més majestuós, més
imponent.
Tots ens movíem per mantindre la nau
surant, malgrat això, el més cruent encara estava per arribar.
Uns núvols negres entristien
l’horitzó.
La turmenta era gran, la barqueta era
menuda. Les ones la sacsejaven. El perill era imminent. La pluja
prompte començà a caure.
Un llamp, un tro. Una ona que tot ho fa
tremolar, i por, molta por: La mar era brava i eterna.
De sobte, tot va enfosquir. Aquells
núvols negres ens envoltaven. Un vent gèlid ens turmentava.
Tots ens vam arrupir i ens vam amagar.
Una veu cridà:
—Preguem per la nostra salvació
abans que sigui massa tard!
Ningú va respondre. Un tro, més fort que l’anterior, més
potent, fill d’un llamp encegador.
Després, silenci.
El vent continuava creixent, les
corrents, la plutja... Foscor, agonia i la sal de la mar:
angoixa.
L’angoixa era a aquell instant tot
l’equipatge que ens restava a aquella travessia, però m’agradava,
era la primera aventura a tota ma vida.
Miraculosament, la nostra nau va vèncer
la turmenta, però el tercer dia de viatge va ser un dia trist.
El vell mariner havia desaparegut de la
nau. La turmenta se l’emportà. Ara, la mar ja havia calmat la seua
fam i romania tranquil·la, dins d’eixa calma molesta de després
del temporal.
Llavors vaig prometre que cada nit
cercaria l’estel que ell m’havia dit i li parlaria de la mar, per
a que ell em guiés, mitjançant la seua experiència.
Aquella calma retrobada es va allargar
fins al vespre del quint dia. Les ones venien cap a nosaltres
novament. Just ara, que ja havíem començat a imaginar el destí del
nostre trajecte.
Les ones començaven a envestir-nos amb
forces renovades. El cel clar no ens mostrava el que ara
ens amenaçava. Aquelles ones gegants venien directes cap a
nosaltres, per tal d’acabar la feina que anteriorment ja havien
començat.
Certament, aquella petita barca tenia
poques possibilitats de poder arribar a l’altre costat de l’estret. L’Estret de Gibraltar sempre ha estat
cruel amb els emigrants que intentaven guanyar les costes properes al
seu penyal.
Malgrat a la grandiositat de la nau ens
trobàvem en dificultats. El capità cridava amb veu ronca mil
ordres. La tripulació corria d’un costat a l’altre per a no
deixar cap opció a l’atzar. Jo tenia por. M’agradava la mar, però
no tenia clar que em volgués morir allà, i molt menys, tan prompte.
La pastera, lamentablement, va xocar
contra una roca molt propera a la costa. Tota ella es va estellar.
Sense remei va sembrar la mar de cossos humans que lluitaven per
sobreviure entre un fum de fustes.
El dia següent, la costa va rebre més
de quaranta cadàvers. Quaranta emigrants que volien lluitar per
aplegar a una vida millor.
Dones, homes i nens.
Puc recordar encara quan el vaixell va
rebre aquella ferida mortal al seu casc. De sobte, tots vam saber que
no arribaríem a la costa. Jo, vaig ajudar a les dones i als nens
més petits a buscar la barca menuda per a que pogueren arribar al
litoral. De totes formes, crec que no van arribar.
—Ai Petit! Fa set anys que vas morir
i sempre contes la mateixa història a tots el nous que arriben.
—Si, és el més emocionant d’una
vida molt trista.
—Però no va ser així com succeí.
—Shuuu! Calla! —va dir el petit.
—Si vols callo —li contestà
l’esperit—, però eres molt fantasiós.
—Tal volta. La veritat es que crec
que és millor així.
—Si, pot ser, pot ser.
—Sempre serà millor pensar que era
un mariner valent, que un pobre emigrant que morí darrere d’un
somni.
—No ho sé Petit, no tots tenen el
valor de lluitar per un somni.
—la vida no és més que un somni. Si
no eres capaç de somniar, no eres capaç de viure.
—Doncs viu ara, que pots somniar eternament.
Fran García
Orpesa, 200?