miércoles, 24 de febrero de 2016

Juntant els muscles (microrrelat sobre la cooperació)

Li van dir de moure un gran pes anant muscle amb muscle, però ell, que no era molt de cooperar, va acabar espentant a tots els seus companys.

Així, a poc a poc es va anar quedant sol baix del pes. Fins que el pes el va doblegar i en soletat li va aplegar el seu fracàs.

Conclusió: en equip, per molt dura o pesada que siga una tasca, es suporta millor. El grup et fa fort.

Lectura en Castellano

Fran García
Orpesa, 2016

miércoles, 17 de febrero de 2016

Bonica, jo no sóc un babau

Fa dies que Enric no cau de gust al llit. Des de fa un temps diu que dorm i no descansa.
De fet, cada matí se li fa més costerut això de llevar-se del llit i ficar el peus a terra. Algun amic li pregunta com es troba, però el problema és que està tan perdut, que no es capaç de trobar-se. "Buf! De nou el despertador..." pensa, quan en veritat preferiria que no sonara mai més, per romandre per sempre dins del llit. 
 
Sa mare el mira, ullerós, el pare li parla:
- Me #%&€@&! Si no et falta de res! Sols, un llacet al cul.
Llavors, Enric reflexiona i es sent un poc pitjor. En el fons, el pare té raó, i li ho diuen tots. Amb un 5% del que té, li sobraria per a viure.

De camí a la institut arrossegarà els peus i vora a la Begonya, la seua novia, però agafarà un altre carrer i farà cas omís a qualsevol senyal del mòbil.
Després, seurà al seu pupitre i als pocs minuts de classe Miguel li donarà un bon calbot:
-Ei amic! Alça el cap!
Enric somriurà per una estona i passarà la classe sense pena ni glòria, content, a la fi i a la cap, de tindre a Miguel per amic, que sempre l'anima sense jutjar-lo.

Malauradament, així no hi ha qui s'entere de la lliçó. Sona el timbre i la gent s'organitza per a passar el pati. Martina, una altra companya, en veure'l quiet i en babia li somriurà i li recordarà que la classe s'ha acabat.

Enric li tornarà el somriure i com un autòmat anirà al lloc de sempre. Últimament, no agafa ni l'esmorzar. Ja el deixarà sobre la tapa d'algun contenidor, a vore si per sort l'agafa algun indigent de bon cor.

Ja està on sempre. Mira i allà està Begonya amb les seues amigues. De sobte, el peus li pesen més.
-Va babau! Què aplegaràs a la fi del pati! -exclamarà Begonya amb un somriure.
Mentre Martina, que simplement busca un raconet per llegir, baixarà el cap neguitosa per no clavar-se en romanços de parella.

Per fi aplega Enric al grup. "On estarà Miguel?" Pensa, però ell ja no li ho conta. S'ha acostumat a desaparèixer. Sap que no és per a Begonya sant de la seua devoció. Mentre tant, l'abraçarà i aquesta s'acomodarà per passar el pati.

Enric ja ni parla, doncs rep contestacions com: tu mai t'enteres; ets un egoista; no sé com puc perdre el temps amb tu; calla, babau, més que babau; o simplement, ets un idiota. No obstant, Begonya diu que és la seua forma de parlar, encara que això no canvie la seua forma de sentir.

Clar que Enric ha tret el tema, però ella sempre diu que la culpa és d'ell per agafar-se-ho tan a pit.
Dos insults més i Enric explota. S'alça i marxa. La Begonya pensa: "Ja tornarà". Però passen els minuts, les hores, els dies i no torna.

En quant explota busca a Miguel i parlen. Aquell li diu que això és maltracte psicològic i Enric li recrimina:
-Per què no m'ho has dit abans?
-Tal volta no estaves preparat.
I queden junts fins a la fi del pati.

La noticia corre com la pólvora. Cadascú té la seua versió. De fet, Martina, encara que no parla amb ningú d'això té la seua pròpia, ella sap de tristor i quan veu a Enric li diu en broma:
-Somriu xiquet. Jo ja sabia que no eres un babau.
I això fa que Enric la mire de forma diferent.

Unes setmanes més endavant, començaran a quedar. Primer per fer un passeig, després per alguna cosa més. Ell ja no vol una xica de portada. Prefereix l'amabilitat, el respecte i l'estima de les que ara gaudeix.

Begonya li dirà que és una petarda, però la Martina mirarà més enllà de la seua pell, com si ningú li parlara i continuarà amb el seu camí. Tal volta, algun dia, Begonya entenga que a algunes persones els fan més mal les paraules que els colps. De fet, Enric li ho va intentar explicar unes quantes voltes, quan encara li quedaven forces per a ella.

Fran García
Orpesa, 2016

lunes, 15 de febrero de 2016

Martina, la Reina del Parc

La Martina era una xiqueta simpàtica i dolça de sols 4 anys. Li encantava recórrer el parc de dalt a baix i saludar a tothom. De fet, per a molts, Martina era la Reina del Parc.

Això, en principi, no era una cosa preocupant, de fet, tots els que la coneixien estaven atents al que feia la menuda i l'ajudaven quan era necessari. Malgrat això, tant el pare com la mare patien de tant en tant.

D'on venia el seu patir?
De quan aquesta xiqueta s'encaminava cap a qualsevol estrany i es posava a mirar-lo o a dir-li coses. No és que els pares d'ella foren dels més desconfiats, però sempre hi ha una certa por de que algú faça mal a alguna xiqueta tan dolça.

De fet, poques vegades tenen els xiquets un ensurt al parc o al carrer, però són coses que ocorren de tant en tant.

Així, fruit de la seua preocupació, el pare, mentre cuinava, va tindre una idea que li va semblar genial:
-Mira Martina, saps com ha aplegat aquest pollastre al nostre plat?
La xiqueta va negar amb el cap i el pare proseguí.
-Doncs, una vesprada, al parc, aquest pollastre va ser el més atrevit de tots i va anar a saludar a una persona que no coneixia i en aquell moment, eixe home... Zas! El va caçar, el va separar de la seua família i ara està repartit entre els nostres plats.
Martina, va escoltar el relat amb els ulls oberts i aquella nit, de l'impacte, no va poder dormir. De fet, va tindre mal de panxa i tot. 

Per això, el dia següent al desdejuni li digué a son pare:
-Pare, pare, tinc por! Hui podem no anar al parc.
El pare es va sorprendre, però comprengué que amb el conte del pollastre havia atemorit de veritat a la xiqueta, que per la nit somnià que el pollastre era ella i que podia acabar al plat d'algun desconegut. Per sort, encertà a explicar:
-Martina, Martina, tu no ets cap pollastret, a més a més, si vols parlar en algú que no coneixes, pots vindre al pare o la mare i preguntar si ens sembla bé.
-Els adults tenim una habilitat especial per a saber amb qui es deu parlar o no -explicà la mare-. I si ho fas així, no correràs cap perill.

La Martina es va quedar una estona en silenci i va assimilar aquelles paraules, de fet, li va semblar raonable. Des d'aquell moment, quan volguera parlar amb algun estrany, demanaria permís al pare o a la mare i faria allò que li digueren. I amb eixe pensament es va relaxar, tot i pensant que no volia acabar a la cassola de cap estrany. 

Aquella vesprada, una volta més, va anar a jugar al parc; va saludar a propis i estranys, però mirant de tant en tant als seus pares i demanant permís per a parlar o jugar amb desconeguts. A la fi i a la cap, mentre estiguera prop dels seus, era difícil que res dolent li poguera passar.

Fran García
Orpesa, 2016

lunes, 1 de febrero de 2016

El xiquet suspens...

Conten que no fa molt de temps, a un xicotet poble, a la vora del Mediterrani, va haver un xiquet que es va despistar més del compte, i quan es va adonar, havia aplegat l'avaluació de Nadals i es va endur de regal un cabàs d'insuficients...

De fet, quan els seus companys es van assabentar, i això que el mestre no ho va dir, es van burlar d'ell i aplegaren a ficar-li de malnom, el "xiquet suspens".

En veritat, podrieu pensar que els seus companys eren ben sabuts i per això es creien amb el poder d'anomenar-lo així, però de fet, alguns d'ells també tenien més d'una carabassa.

I sent així, per què feien guasa?
Ja sabeu, sempre hi ha qui es dedica a preocupar-se més dels altres que d'un mateix. És lamentable, però és així. Encara que això ni ajude a ningú, ni solucione res.

Què penseu que va fer aquest xiquet?
Bé, a banda de queixar-se pel mal que li havien fet aquells xiquets sense educació.
Rendir-se?

Doncs no. Si s'haguera rendit, mai haguera sigut el protagonista d'un dels meus contes.

Des d'aquell día, Josep, va començar a esforçar-se i treballar i van vindre millors resultats. No podia ser més fàcil, si amb el que sabia havia aplegat a 4t de primaria amb comoditat, era perque sí tenia la capacitat de fer-ho.

El millor de tot va ser el seu somriure, eixe que cada dia era més gran, encara que de tant en tant tinguera alguna dificultat. I el seu secret, va ser el treball i és que els ànims de casa, del mestre i dels companys sempre han sigut de la millor gasolina.

I hui, aquest xiquet estarà a classe i anotarà les explicacions del mestre sobre com estudiar i farà el seu esquema:
"Per a ser un bon estudiant cal ser organitzat: amb els materials, deixant les coses al seu lloc; amb l'horari, fent una plantilla per saber que fer a cada moment i amb l'agenda; tindre un lloc amb llum i calma per poder estudiar..." I esperarà, amb la impaciència d'eixe nervi seu, que comencen els exercicis de relaxació que tant li agraden...

I com acaba aquesta història?
La veritat és que encara no ha acabat, però si de veritat continua així, estem tots segurs de que tindrà un bon final.

No et rendisques mai. Rendir-se és una d'eixes coses que sí cal prohibir als nostres alumnes.

Fran García
Orpesa, 2016