Fa dies que Enric no cau de gust al llit. Des de fa un temps diu que dorm i no descansa.
De fet, cada matí se li fa més costerut això de llevar-se del llit i ficar el peus a terra. Algun amic li pregunta com es troba, però el problema és que està tan perdut, que no es capaç de trobar-se. "Buf! De nou el despertador..." pensa, quan en veritat preferiria que no sonara mai més, per romandre per sempre dins del llit.
Sa mare el mira, ullerós, el pare li parla:
- Me #%&€@&! Si no et falta de res! Sols, un llacet al cul.
Llavors, Enric reflexiona i es sent un poc pitjor. En el fons, el pare té raó, i li ho diuen tots. Amb un 5% del que té, li sobraria per a viure.
De camí a la institut arrossegarà els peus i vora a la Begonya, la seua novia, però agafarà un altre carrer i farà cas omís a qualsevol senyal del mòbil.
Després, seurà al seu pupitre i als pocs minuts de classe Miguel li donarà un bon calbot:
-Ei amic! Alça el cap!
Enric somriurà per una estona i passarà la classe sense pena ni glòria, content, a la fi i a la cap, de tindre a Miguel per amic, que sempre l'anima sense jutjar-lo.
Malauradament, així no hi ha qui s'entere de la lliçó. Sona el timbre i la gent s'organitza per a passar el pati. Martina, una altra companya, en veure'l quiet i en babia li somriurà i li recordarà que la classe s'ha acabat.
Enric li tornarà el somriure i com un autòmat anirà al lloc de sempre. Últimament, no agafa ni l'esmorzar. Ja el deixarà sobre la tapa d'algun contenidor, a vore si per sort l'agafa algun indigent de bon cor.
Ja està on sempre. Mira i allà està Begonya amb les seues amigues. De sobte, el peus li pesen més.
-Va babau! Què aplegaràs a la fi del pati! -exclamarà Begonya amb un somriure.
Mentre Martina, que simplement busca un raconet per llegir, baixarà el cap neguitosa per no clavar-se en romanços de parella.
Per fi aplega Enric al grup. "On estarà Miguel?" Pensa, però ell ja no li ho conta. S'ha acostumat a desaparèixer. Sap que no és per a Begonya sant de la seua devoció. Mentre tant, l'abraçarà i aquesta s'acomodarà per passar el pati.
Enric ja ni parla, doncs rep contestacions com: tu mai t'enteres; ets un egoista; no sé com puc perdre el temps amb tu; calla, babau, més que babau; o simplement, ets un idiota. No obstant, Begonya diu que és la seua forma de parlar, encara que això no canvie la seua forma de sentir.
Clar que Enric ha tret el tema, però ella sempre diu que la culpa és d'ell per agafar-se-ho tan a pit.
Dos insults més i Enric explota. S'alça i marxa. La Begonya pensa: "Ja tornarà". Però passen els minuts, les hores, els dies i no torna.
En quant explota busca a Miguel i parlen. Aquell li diu que això és maltracte psicològic i Enric li recrimina:
-Per què no m'ho has dit abans?
-Tal volta no estaves preparat.
I queden junts fins a la fi del pati.
La noticia corre com la pólvora. Cadascú té la seua versió. De fet, Martina, encara que no parla amb ningú d'això té la seua pròpia, ella sap de tristor i quan veu a Enric li diu en broma:
-Somriu xiquet. Jo ja sabia que no eres un babau.
I això fa que Enric la mire de forma diferent.
Unes setmanes més endavant, començaran a quedar. Primer per fer un passeig, després per alguna cosa més. Ell ja no vol una xica de portada. Prefereix l'amabilitat, el respecte i l'estima de les que ara gaudeix.
Begonya li dirà que és una petarda, però la Martina mirarà més enllà de la seua pell, com si ningú li parlara i continuarà amb el seu camí. Tal volta, algun dia, Begonya entenga que a algunes persones els fan més mal les paraules que els colps. De fet, Enric li ho va intentar explicar unes quantes voltes, quan encara li quedaven forces per a ella.
Fran García
Orpesa, 2016
