Bé, excepte el romaní, que amb un poc d'aigua o un poc de Sol, ja fa bona festa...
No obstant, Carlos va vore una flor blanca, diferent i es va parar per a mirar-la. De fet, 50 minuts després, encara estava allí.
Per això va vindre la seua germana a quirdar-lo i encara que li va costar i es va entristir per fer-ho, marxà deixant allí la flor per a que la resta de caminants la pogueren vore.
Però poc li durà la tristor a Carlos, que continuà gaudint i dibuixant flors a ca la iaia.
I sabeu què va molestar a Carlos?
Doncs sí, que el dia següent algú havia tallat la flor que ell decidí compartir amb el món. I la flor de Nadal, blanca i lluenta que podia alegrar el camí, ja no estava...
Per això intentà buscar un final feliç, però sols s'imaginà a la flor enclafada, saccejada o morivunda a un got d'una casa qualsevol.
I malgrat tot, l'any següent, en vore la flor, no l'arrancà, però si va fer un cartell que deia: "No eres el primer que veu la flor, però si la talles seràs l'últim que s'alegrarà per descobrir la seua bellesa."
I què passa llavors?
Que ningú va tallar la flor i tots la van gaudir, fins que estigué ben, ben seca. Moment que aprofità Carlos per tallar-la i fer d'ella un separador.
De fet, des d'aquell any, Carlos ha fet molts separadors de flors seques i els regala per Nadals als seus amics i veins, que agraeixen el detall i han aprés de Carlos a estimar i respectar les flors que creixen pels racons.
Fran García
Orpesa, 2015