domingo, 27 de diciembre de 2015

Una flor blanca per Nadal

No era un Nadal massa fresc, però el camp tenia poc color. Les plantes preparades per al fred, feia molt que no tenien cap flor.

Bé, excepte el romaní, que amb un poc d'aigua o un poc de Sol, ja fa bona festa...

No obstant, Carlos va vore una flor blanca, diferent i es va parar per a mirar-la. De fet, 50 minuts després, encara estava allí. 

Per això va vindre la seua germana a quirdar-lo i encara que li va costar i es va entristir per fer-ho, marxà deixant allí la flor per a que la resta de caminants la pogueren vore.

Però poc li durà la tristor a Carlos, que continuà gaudint i dibuixant flors a ca la iaia.

I sabeu què va molestar a Carlos?
Doncs sí, que el dia següent algú havia tallat la flor que ell decidí compartir amb el món. I la flor de Nadal, blanca i lluenta que podia alegrar el camí, ja no estava...

Per això intentà buscar un final feliç, però sols s'imaginà a la flor enclafada, saccejada o morivunda a un got d'una casa qualsevol.

I malgrat tot, l'any següent, en vore la flor, no l'arrancà, però si va fer un cartell que deia: "No eres el primer que veu la flor, però si la talles seràs l'últim que s'alegrarà per descobrir la seua bellesa."

I què passa llavors?
Que ningú va tallar la flor i tots la van gaudir, fins que estigué ben, ben seca. Moment que aprofità Carlos per tallar-la i fer d'ella un separador.

De fet, des d'aquell any, Carlos ha fet molts separadors de flors seques i els regala per Nadals als seus amics i veins, que agraeixen el detall i han aprés de Carlos a estimar i respectar les flors que creixen pels racons.

Fran García
Orpesa, 2015