Tots els banys plens de monstres...

Adriana era una xiqueta de 5 anys, però era d'allò més salada.
Passejava pel cole com una reina i és que el seu pare era el bidell de l'escola, és a dir, un dels que més manava i l'únic que tenia totes les claus i sabia on estaven totes les coses i tota la gent.

Així, Adriana, a base de fer moltes hores al cole, junt a la seua amiga i exploradora Sofia havia aprés a no tindre por de cap racó del cole. Bé, sols hi havia dos que li donaven un poc de cosa... Un era l'habitació dels llums i els fusibles, on no podia entrar, doncs hi havia un cartellot de perill que feia por; l'altre, qualsevol bany.

Per què?
Ella, encara que era molt valenta, estava convençuda de que els banys estaven plens de monstres i ni els majors, ni els companys eren capaços d'ajudar-la.

Els majors li deien que no hi havia monstres, que no calia tindre por, però ella estava totalment convençuda de que estaven allí esperant-la. El que li va fer deixar de confiar en ells. No eren capaços de sentir allò evident...

Els menuts, quan la sentien: uns es reien d'ella i els altres sentien la mateixa por. Per això, sols podien anar al bany en grups, doncs el grup els feia forts i en grup tenien la capacitat de lluitar, fins i tot, amb monstres. Però... ¿què feia quan es quedava sola?

Allò de formar part del grup estava molt bé, però... calia millorar-ho. Com ho faria?
I llavors aplegà la solució de casualitat.
Un dia, mentre els mestres menjaven ella tenia ganes d'anar al bany, però ningú la volia acompanyar. En aquell moment, el pare de Sofia que era mestre, li va contar a un company que les xiquetes tenien por dels monstres dels banys... De fet digué:
-I això no pot ser!
Però Fran, el company del pare de Sofia va cridar a Adriana i li va dir:
-Adriana, quan vages al bany, has de tocar ben fort a la porta. Així els monstres s'esglaiaran i podràs anar al bany amb total tranquilitat.

I Adriana va marxar, va tocar la porta, però... no va entrar.
En aquell moment, Fran li va dir que calia tocar més fort, que ho tornara a provar. I així va ser.
Des de ben lluny es va sentir aquell "Toc! Toc! Toc!" I per fi va poder entrar sola al bany.

I els monstres?
No sabem si estaven o no, si existien o no, però el ben cert és que d'haver existit, no m'estranya que s'amagaren ben amagats cada volta que Adriana tocava amb eixa força, o simplement caminava amb total seguretat. I es que al final, els monstres no són per a tant.

Fran García

Orpesa, 21 de setembre de 2016

Feliç de tornar al cole! O no?

Era, una volta més, el primer dia de classe.

El mestre ja tenia al seu voltant, asseguts en rogle a tots els alumnes del seu nou grup. L'ambient era genial i la majoria de xiquets estaven molt contents. S'havien acabat les vacances, però pareixia una festa!

Antoni estava content per estar amb Mario, Lledó estava contenta per poder contar el millor del seu viatge, i així un rere altre contestava amb un: "Feliç!"cada volta que el mestre preguntava: "Com et sents?"

Als nous, tant als repetidors com als que acabaven d'aplegar al poble els costava un poc més, però contagiats pel bon ambient del grup, tots contestaven el mateix.

De sobte, Amin va dir que estava una mica trist i tots es van alarmar, com si la tristor fora el pitjor... Llavors, el mestre preguntà a Amin el motiu, i aquest va contar que ja no tornaria a veure el seu iaio fins Nadal si hi havia sort. I clar, el mestre va explicar que en un cas així Amin tenia dret a estar trist, que no passava res, però que no deixara de pensar en totes les coses que l'envoltaven i el podien fer feliç. Així, per primera volta aquell matí, el xiquet va somriure. I, a poc a poc, sense adonar-se'n va aplegar el pati.

I què va passar al temps d'esplai?

Ja veus, que Pere, un dels nous alumnes va estirar del monyo a l'Esther i li va pegar un puntelló a Mario! I la classe no s'ho podia creure! I al tornar del pati van continuar parlant...

-Com pot ser? Què t'ha passat? 

I al xiquet no li va quedar altra que reconèixer que ell aquell dia no era feliç... que estava nerviós per no conèixer a ningú al centre! I el conflicte es va acabar de seguida. Esther i Mario van explicar com l'havien molestat sense adonar-se'n i Pere va demanar perdó i va anunciar que no passaria més:

-Ja he aprés la lliçó! Jo no he dit la veritat, estava nerviós! Vosaltres no ho sabíeu i per això no sabíeu que m'estava posant pitjor... El pròxim dia seré sincer i no hi haurà cap malentès!

-No et preocupes Pere -digué Esther-. Però si algun altre dia et torne a molestar... vull saber-ho per a no continuar.

I Mario va assentir, doncs ell pensava el mateix i per donar l'assemblea per finalitza els tres van compartir una abraçada.

Què com acaba el conte? Pere i la resta de nous aconseguiran formar part del grup i la gran majoria dels dies aniran al cole plens de felicitat!

Fran García

Orpesa, 7-9-2016