miércoles, 8 de febrero de 2017

A Elisa se li cau el món damunt

Hui a Elisa se li ha caigut el món damunt.

Què li ha passat?

Uf!

Elisa no havia notat cap cosa extranya. Pot ser els últims mesos havia sigut un poc més brusca amb els seus companys i havia fet alguna contestació més seca que altra, però res pareixia important. Alguns adults es parlen així i mai passa res.

Però hui, hui tot sembla diferent.
No sap ben bé com ha sigut, però gran part de la classe se li ha ficat en contra i ella s'ha sentit trista. De fet, després de revisar el sociograma que han fet a classe, un joc que semblava graciós, resulta que alguns companys han contestat que prefereixen no jugar amb ella...

Elisa, ja a casa, ha deixat de sentir-se trista. Ara mateix està dolguda amb els seus companys. Mai, cap dia li havien dit que eixa forma de parlar els cabrejava. Ningú li havia avisat de que si continuava així la deixarien de voler. Ara que ho pensa... s'està cabrejant.

Respira. Entén que no li val de res cabrejar-se. Però tampoc vol fer com si no hagués passat res. Pensa i decideix:
-Demà quan vaja a classe vull parlar amb tots. Els diré el que pense. Quan alguna cosa em molesta jo li ho dic primer als meus companys i els ho deixe ben clar i sols li ho dic a un mestre quan malgrat això, continuen molestant-me. I ells què han fet? M'han deixat ser així i ara sense avís resulta que tots es queixen de mi. No és just.

Certament no és just. Certament, Elisa no ho ha fet bé i ho sap, però la resta de la classe tampoc. I si Elisa té una cosa clara, és que les coses es solucionen parlant. Per això, demà demanarà parlar a tota la classe i intentarà explicar a tots que sap que no ho ha fet bé, però que quan torne a molestar a algú necessita saber-ho, doncs a ella no li agrada molestar i si ho fan així tot serà més fàcil i l'ambient de la classe serà millor.

Bé, ja ho ha decidit i per fi podrà deixar de patir. De fet, està convençuda de que podrà dormir tranquil·la, sols falta que demà trobe les forces i les paraules justes per acomplir el seu propòsit. 

Desitgeu-li sort!

Fran García,
8 de febrer de 2017
Orpesa.

jueves, 22 de septiembre de 2016

Tots els banys plens de monstres...

Adriana era una xiqueta de 5 anys, però era d'allò més salada.
Passejava pel cole com una reina i és que el seu pare era el bidell de l'escola, és a dir, un dels que més manava i l'únic que tenia totes les claus i sabia on estaven totes les coses i tota la gent.

Així, Adriana, a base de fer moltes hores al cole, junt a la seua amiga i exploradora Sofia havia aprés a no tindre por de cap racó del cole. Bé, sols hi havia dos que li donaven un poc de cosa... Un era l'habitació dels llums i els fusibles, on no podia entrar, doncs hi havia un cartellot de perill que feia por; l'altre, qualsevol bany.

Per què?
Ella, encara que era molt valenta, estava convençuda de que els banys estaven plens de monstres i ni els majors, ni els companys eren capaços d'ajudar-la.

Els majors li deien que no hi havia monstres, que no calia tindre por, però ella estava totalment convençuda de que estaven allí esperant-la. El que li va fer deixar de confiar en ells. No eren capaços de sentir allò evident...

Els menuts, quan la sentien: uns es reien d'ella i els altres sentien la mateixa por. Per això, sols podien anar al bany en grups, doncs el grup els feia forts i en grup tenien la capacitat de lluitar, fins i tot, amb monstres. Però... ¿què feia quan es quedava sola?

Allò de formar part del grup estava molt bé, però... calia millorar-ho. Com ho faria?
I llavors aplegà la solució de casualitat.
Un dia, mentre els mestres menjaven ella tenia ganes d'anar al bany, però ningú la volia acompanyar. En aquell moment, el pare de Sofia que era mestre, li va contar a un company que les xiquetes tenien por dels monstres dels banys... De fet digué:
-I això no pot ser!
Però Fran, el company del pare de Sofia va cridar a Adriana i li va dir:
-Adriana, quan vages al bany, has de tocar ben fort a la porta. Així els monstres s'esglaiaran i podràs anar al bany amb total tranquilitat.

I Adriana va marxar, va tocar la porta, però... no va entrar.
En aquell moment, Fran li va dir que calia tocar més fort, que ho tornara a provar. I així va ser.
Des de ben lluny es va sentir aquell "Toc! Toc! Toc!" I per fi va poder entrar sola al bany.

I els monstres?
No sabem si estaven o no, si existien o no, però el ben cert és que d'haver existit, no m'estranya que s'amagaren ben amagats cada volta que Adriana tocava amb eixa força, o simplement caminava amb total seguretat. I es que al final, els monstres no són per a tant.

Fran García
Orpesa, 21 de setembre de 2016

miércoles, 7 de septiembre de 2016

Feliç de tornar al cole! O no?

Era, una volta més, el primer dia de classe.
El mestre ja tenia al seu voltant, asseguts en rogle a tots els alumnes del seu nou grup. L'ambient era genial i la majoria de xiquets estaven molt contents. S'havien acabat les vacances, però pareixia una festa!

Antoni estava content per estar amb Mario, Lledó estava contenta per poder contar el millor del seu viatge, i així un rere altre contestava amb un: "Feliç!"cada volta que el mestre preguntava: "Com et sents?"

Als nous, tant als repetidors com als que acabaven d'aplegar al poble els costava un poc més, però contagiats pel bon ambient del grup, tots contestaven el mateix.

De sobte, Amin va dir que estava una mica trist i tots es van alarmar, com si la tristor fora el pitjor... Llavors, el mestre preguntà a Amin el motiu, i aquest va contar que ja no tornaria a veure el seu iaio fins Nadal si hi havia sort. I clar, el mestre va explicar que en un cas així Amin tenia dret a estar trist, que no passava res, però que no deixara de pensar en totes les coses que l'envoltaven i el podien fer feliç. Així, per primera volta aquell matí, el xiquet va somriure. I, a poc a poc, sense adonar-se'n va aplegar el pati.

I què va passar al temps d'esplai?
Ja veus, que Pere, un dels nous alumnes va estirar del monyo a l'Esther i li va pegar un puntelló a Mario! I la classe no s'ho podia creure! I al tornar del pati van continuar parlant...
-Com pot ser? Què t'ha passat? 
I al xiquet no li va quedar altra que reconèixer que ell aquell dia no era feliç... que estava nerviós per no conèixer a ningú al centre! I el conflicte es va acabar de seguida. Esther i Mario van explicar com l'havien molestat sense adonar-se'n i Pere va demanar perdó i va anunciar que no passaria més:
-Ja he aprés la lliçó! Jo no he dit la veritat, estava nerviós! Vosaltres no ho sabíeu i per això no sabíeu que m'estava posant pitjor... El pròxim dia seré sincer i no hi haurà cap malentès!
-No et preocupes Pere -digué Esther-. Però si algun altre dia et torne a molestar... vull saber-ho per a no continuar.
I Mario va assentir, doncs ell pensava el mateix i per donar l'assemblea per finalitza els tres van compartir una abraçada.

Què com acaba el conte? Pere i la resta de nous aconseguiran formar part del grup i la gran majoria dels dies aniran al cole plens de felicitat!

Fran García
Orpesa, 7-9-2016 

jueves, 9 de junio de 2016

El Desert dels Déus

Conta una llegenda, que molt temps enrere, en una terra molt llunyana, hi havia un gran déu. Aquest, havia creat a altres déus menors per no sentir-se sol.

Un colp creats, els petits déus no van tardar a tindre aires de grandesa i a lluitar entre ells per demostrar el seu poder. No obstant això, l'únic que no lluitava era el déu suprem, que no tenia res a demostrar.

Les seues guerres van ser tan potents que al final es van enemistar entre ells i van començar a realitzar totes les accions possibles per molestar-se els uns als altres. Fu feia ploure, Ra parava la pluja, Ter feia sortir el Sol, Mor provocava una tempesta de sorra ...

Així, a poc a poc, la pluja es va tornar un dels seus elements preferits i la utilitzaven per molestar constantment, fins a la sacietat.

Per això, un dia van decidir que només plouria quan els vingués bé a tots, però aquest moment mai va arribar. Així, la pluja, sempre interrompuda, no va caure amb força durant molt, molt de temps i aquell lloc envejable, a poc a poc, es va convertir en un desert.

-És el que hi ha -va dir un dia el déu suprem-. Que no plogue mai a gust de tots, no vol dir que no cal que ploga. Ni tan sols un déu es pot permetre el luxe de ser tan egoista. Mireu a veure el que heu fet malament i solucioneu-ho. No us vaig donar un verger per veure com el llançàveu a perdre ...

Fran García
Orpesa, 2016

miércoles, 6 de abril de 2016

Un vaixell a la mar...

<<Un somni o un parany, un somni trencat >>

El Sol era tan fort que maltractava la vida de les plantes. L’aire càlid que venia del Sud accentuava, encara més, el seu pes i aquesta sensació: Érem al nord d’Àfrica.

Sols una tanca de fusta senyalava l’existència d’un port, on tres pilons de fusta eren els únics llocs per a amarrar.

Un paisatge pobre. Tot era desolació.

Una única barca, que no era més que una antiga relíquia, que ja havia viatjat massa voltes per la mar.

—Calla Malson! A veure que passa? No em deixaràs ser el narrador de la meua pròpia història?

El vaixell era gran, magnífic.
Una mar serena i tranquil·la, blava, immensa, ens esperava.
Per fi havia arribat el meu primer viatge.

Aquell port, no era un port. Era més bé una ciutat. Comerciants, mercaders, mariners i gent del món. Gent cap amunt, gent cap avall.

Tinc una imatge gravada: Aquell gran vaixell m’impressionava. Allà, amarrat al port, al final de la drassana principal. 

Una brisa suau, càlida i amable ens oferia un bon matí. La tripulació es movia d’un costat a l’altre i jo m’apropava. Cada pas que donava, tot semblava fer-se més gran. Tot era com un somni, com un somni bonic.

La manca de força del vent fou el primer impediment per a la sortida del port. Així, que a la fi, vam fer una menjada més a terra. 

Després de dinar, vam poder partir sense problema. A poc a poc, amb les àncores ja a la coberta, i amb el velam a mig soltar, el timoner maniobrava per tal d’obrir-se pas cap a mar oberta.

Per fi podia sentir el moviment de les ones sota els meus peus.
—Tot a estribord! —va cridar algú tallant el suau cridar de les gavines, quan perseguien un pesquer que tirava al mar les deixalles que abans havien arreplegat.

La mar era eterna, blava i serena.

Avanç de l’arribada de la nit ja estava acostumat al moviment de la mar, però encara havia gent que vomitava, de forma més o menys constant pels laterals de la nau.

En molt poc de temps havia descobert que m’agradava la mar. La lluna, un mant d’estels que ens guiava i el vell mariner que m’ensenyava a orientar-me a les nits clares, mentre em contava històries i em deia a quin estel aniria a viure una volta mort. Jo li vaig prometre que el vigilaria des de la mar.

Aquella pobre pastera, plena de gent pobre, continuava obrint-se pas entre les ones.
La mar era blava i eterna, i el viatge era curt, però al mateix temps, massa perillós. L’èxit no estava ni molt menys assegurat.

Al despertar del segon dia arribaren les primeres dificultats. Les ones creixien en alçada i en força. El vaixell començava a lluitar contra les primeres corrents. El mar brau encara em semblava més bonic, més majestuós, més imponent.

Tots ens movíem per mantindre la nau surant, malgrat això, el més cruent encara estava per arribar.
Uns núvols negres entristien l’horitzó.

La turmenta era gran, la barqueta era menuda. Les ones la sacsejaven. El perill era imminent. La pluja prompte començà a caure.

Un llamp, un tro. Una ona que tot ho fa tremolar, i por, molta por: La mar era brava i eterna.

De sobte, tot va enfosquir. Aquells núvols negres ens envoltaven. Un vent gèlid ens turmentava.
Tots ens vam arrupir i ens vam amagar.
Una veu cridà:
—Preguem per la nostra salvació abans que sigui massa tard!

Ningú va respondre. Un tro, més fort que l’anterior, més potent, fill d’un llamp encegador.
Després, silenci.

El vent continuava creixent, les corrents, la plutja... Foscor, agonia i la sal de la mar: angoixa.

L’angoixa era a aquell instant tot l’equipatge que ens restava a aquella travessia, però m’agradava, era la primera aventura a tota ma vida.

Miraculosament, la nostra nau va vèncer la turmenta, però el tercer dia de viatge va ser un dia trist.
El vell mariner havia desaparegut de la nau. La turmenta se l’emportà. Ara, la mar ja havia calmat la seua fam i romania tranquil·la, dins d’eixa calma molesta de després del temporal.

Llavors vaig prometre que cada nit cercaria l’estel que ell m’havia dit i li parlaria de la mar, per a que ell em guiés, mitjançant la seua experiència.

Aquella calma retrobada es va allargar fins al vespre del quint dia. Les ones venien cap a nosaltres novament. Just ara, que ja havíem començat a imaginar el destí del nostre trajecte.

Les ones començaven a envestir-nos amb forces renovades. El cel clar no ens mostrava el que ara ens amenaçava. Aquelles ones gegants venien directes cap a nosaltres, per tal d’acabar la feina que anteriorment ja havien començat.

Certament, aquella petita barca tenia poques possibilitats de poder arribar a l’altre costat de l’estret. L’Estret de Gibraltar sempre ha estat cruel amb els emigrants que intentaven guanyar les costes properes al seu penyal.

Malgrat a la grandiositat de la nau ens trobàvem en dificultats. El capità cridava amb veu ronca mil ordres. La tripulació corria d’un costat a l’altre per a no deixar cap opció a l’atzar. Jo tenia por. M’agradava la mar, però no tenia clar que em volgués morir allà, i molt menys, tan prompte.

La pastera, lamentablement, va xocar contra una roca molt propera a la costa. Tota ella es va estellar. Sense remei va sembrar la mar de cossos humans que lluitaven per sobreviure entre un fum de fustes.

El dia següent, la costa va rebre més de quaranta cadàvers. Quaranta emigrants que volien lluitar per aplegar a una vida millor.
Dones, homes i nens.

Puc recordar encara quan el vaixell va rebre aquella ferida mortal al seu casc. De sobte, tots vam saber que no arribaríem a la costa. Jo, vaig ajudar a les dones i als nens més petits a buscar la barca menuda per a que pogueren arribar al litoral. De totes formes, crec que no van arribar.

—Ai Petit! Fa set anys que vas morir i sempre contes la mateixa història a tots el nous que arriben.
—Si, és el més emocionant d’una vida molt trista.
—Però no va ser així com succeí.
—Shuuu! Calla! —va dir el petit.
—Si vols callo —li contestà l’esperit—, però eres molt fantasiós.
—Tal volta. La veritat es que crec que és millor així.
—Si, pot ser, pot ser.
—Sempre serà millor pensar que era un mariner valent, que un pobre emigrant que morí darrere d’un somni.
—No ho sé Petit, no tots tenen el valor de lluitar per un somni.
—la vida no és més que un somni. Si no eres capaç de somniar, no eres capaç de viure.

—Doncs viu ara, que pots somniar eternament.  
Fran García
Orpesa, 200?

domingo, 6 de marzo de 2016

L'olivera no vol moure's.

Introducció:

Una olivera viu de la seua terra i, si és trasplantada lluny, pot deixar de ser feliç, o no tornar a arrelar. Sobretot, sí està acostumada a viure a una terra tan bonica com la nostra.


<<Sense arrels moriré, sense terra també. On em porta la vida quan no puc fer res?>>






L’origen:

Conta la llegenda local, i si no ho conta tant se val, que dins del poble, a un solar, va nàixer una olivera.

Era una olivera mil·lenària, preciosa, però no la van respectar. Era molt més important fer un edifici que dedicar-li un parc.

Ningú sap d’on vingué aquella oliva, d’on vingué aquell pinyol.

Arribà, germinà i va arrelar. I el de després ja ho saps.


Va passar el temps i va arribar la pluja. Les arrels foren anant cap a baix i les branques cap al cel. Una gemma, una arrel , després una tija. Mil anys de collita.

A poc a poc, la tija es va fer un tronc.

L’arbre va créixer amb la població.

Al principi, l’olivera vivia en calma i anava fent-se gran. Al temps, es va anar integrant i li van créixer cases pels voltants.

Després els nens li van penjar una roda per a esgronsar-se, una diana per a fer punteria i un niu de fusta per tal que fera de casa a uns pardalets.

Llavors, l’olivera era feliç.


Els nous temps:

Els anys passaren, el poble canvià, i els nens també.

Va nàixer la consola i els nens deixaren de costat l’olivera, però es quedaren els ocells i al costat li ficaren un banc que prompte es va omplir de vellets.

La nostra amiga ho va notar, però no li costà adaptar-se.

Les ferides que els més petits li havien propinat van deixar de sagnar, i aquella roda, unida al seu tronc amb cadenes de ferro, desaparegué.

Amb aquella tranquil·litat, l’olivera continuava sent feliç i l’olivera continuava creixent, i la ciutat continuava creixent, i les cases es van fer edificis. Els ocells més grans es convertiren en avions, i els vellets de la plaça en cotxes mal aparcats. Però la pluja encara era pluja, i la terra encara era terra i l’olivera encara era feliç.

L’olivera fou feliç fins ara fa cinc anys.


Ara fa cinc anys:

Em vaig assabentar de la noticia. No m’ho podia creure, em semblava una bestiesa. No m’ho podia creure i vaig anar a comprovar-ho.

Era cert. Marta no m’havia enganyat.

El soroll era impressionant. Tres homes foradaven el terra per a endur-se l’olivera, la nostra olivera! La nostra olivera a un altre lloc?

Em van agafar ganes de plorar.

Després d’un dia de tot tremolar, de tremolar tota la terra, i de tremolar jo amb ella, va arribar la nit.

Amb les primeres ones de foscor es va apropar a mi un humà:

—Bona nit olivera —la veu era trista—. Quan de temps portes ací?

Jo no tenia boca, no podia parlar, ni acabava d’entendre el que era el temps.

—Quantes hores al teu costat, tu que m’has vist créixer...

<<No amic, no tinc ulls, i no t’he pogut veure créixer.>>

—I ara t’agafaran i et portaran lluny d’aquí.

Tampoc sabia al que es referia, però entenia la seua tristor, i al mateix temps, amb la seua companyia em vaig dormir.


Al matí:

Amb la sortida del Sol s’acabà la tranquil·litat.

Prompte començà tot a tremolar i les meues arrels es van quedant al descobert.

Al cap d’una estona vaig caure cap a un costat i em van agafar per les branques i em van nugar.

M’asfixiava, m’angoixava, volia morir-me. M’estaven desenterrant i em clavaven unes pinces de ferro.

<<Ah! —me les havien clavat fins a l’ànima i vaig començar a sagnar>>


Una cinta ampla em va rascar tot el tronc i la meua pell es va trencar per diferents llocs, i la cinta que començà a oprimir-me.

<<Com et sentiries tu si et feren tot açò? Per què tanta angoixa? Per què patir tant?>>


Si hagués tingut ulls haguera plorat.

Si hagués tingut boca haguera cridat.

Si hagués tingut cap m’haguera esclatat.

Si hagués tingut cor se m’haguera partit.

Però no en tenia res d’això i ningú sabia com em sentia. Fins i tot, pensava que no em podia sentir pitjor, fins que aparegueren les serres mecàniques.


Un soroll més ensordidor encara, i notar com s’apropa, i notar com talla, i com es clava.

Sentir el formigueig i la cremor a la fusta.

Voler cridar més alt que ningú i no poder fer-ho.

Una branca que em cau, com si perguera un braç, i damunt em colpeja i em fereix.


Perd sang per dalt, sang pel tronc, i la serra continua.

Cada volta tinc menys llenya. Cada volta estic més morta. Cada volta menys fulles, i la cinta que m’estira i que m’ofega.

Voldria morir i no puc.

S’apaguen tots els sorolls.

Un altre soroll que comença: <<Clac. Clac, clac...>>

I la cinta que es tensa una mica, i una mica més i no para.

M’estira. Les arrels es separen del terra. Em desespere. Estic flotant, mai no ho havia fet abans. Vole, no vull volar, sóc un arbre.

Continue desplaçant-me, no puc fer res i em baixen. El que tinc baix no és terra i algú diu que estic a un camió.


—Encara és massa gran!

—Retalleu-li les arrels!

—Anem a dinar!

—Val, anem.

I ara se’n van i em deixen a soles.

Tot per a mi es fosc, perd sabia per tots els costats. La cinta que encara m’estira i em deixa penjant.

M’esforce per cercar el cel amb les fulles, però ja no en tinc.

Estire les arrels cap al terra.

<<On està ma terra?>>

No trobe el sòl i em quedo trista.

Passa el vent.

Tornen les veus.

Em fique contenta. Venen alegres. Tal volta em tornen a ficar al meu clot i puga tornar a traure les branques, les fulles i les flors.


—Ja sabeu el què heu de fer!

<<No!>>

Torna el soroll, tornen les serres. S’apropen cap a mi.

<<Auxili>> Ningú m’ajuda.

<<Ah!>>

Ara em claven les serres a les arrels, i em tallen, i em fereixen més.

Em deixen sense res.

No sent el dolor perquè ja no puc sentir.

Vull morir una volta més, i continuen fent-me a trossos.


Arriba la nit.

Sé que no tinc branques, que no tinc fulles, que em queden unes poques arrels, i penje d’una maleïda cinta.

L’únic consol que tinc és saber que encara estic a la plaça. Estic a la meua plaça. Encara així, estic massa trista.

Els petits pardalets venen a acomiadar-se de mi. Venen a agrair-me tot el que he fet per ells. Comence a sentir-me pitjor.


Us recordaré:

Acaba de sortir el Sol, i una volta més, tornen les veus.

Jo ja faig prou amb sobreviure, no em preocupen, ni tan sols em queixe.


De sobte, el terra comença a moure’s una mica, després comença a trontollar.

Em trauen de la plaça, i tot el que coneixia es queda enrere.


Preferiria que mil cucs em corcaren. Doncs ara, el vostre record és l’única cosa que escalfarà el meu tronc.

<<Prometeu-me que no us oblidareu de mi, pardalets.>>

I els pardalets em van cantar.


Cinc anys més tard: avui

Avui fa cinc anys que vaig sortir de la plaça.

Allò que trontollava em va portar cap a un altre tros de terra. Fins a un nou forat, un forat que no era meu, un forat on jo no volia estar.


Era un forat gran, però no, no era el meu.


La veritat és que el primer any fou el pitjor. Fou molt dur i vaig trigar molt en oblidar l’opressió d’aquella cinta, el clam de les serres i sobretot, el cant dels meus pardalets.


Encara així, i per damunt de les meues ganes de morir, vaig anar recuperant les meues fulles i el seu aroma. Em van créixer rames noves i les velles es van curar.

D’altra banda, la terra era dura, molt dura, però igualment vaig aconseguir arrelar a poc a poc.


Encara així, tot era trist.


Vaig tornar a enfortir i quinze dies fa que torne a ser feliç.

Fa quinze dies justament, ni un més, ni un menys que vaig rebre una visita enmig del meu aïllament. Fa quinze dies, quan ja estava tan acostumada a la maleïda soledat. Quinze dies des que ell va arribar.

Va arribar volant. Era un pardalet jove i valent. Era un amic. Algú amb qui poder estar. Algú amb qui poder confiar, i va vindre a contar-me una història.

Vingué a contar-me una llegenda que suposava real.

Segons li havia contat el seu pare, la seua família sempre havia fet el niu al mateix poble, i des de fa moltes generacions al mateix arbre. Però un dia els humans van fer desaparèixer l’arbre, i aquestos pardals que no havien tingut més casa que aquell arbre van entristir.

Aquesta era la llegenda de l’olivera que no volia moure’s, la meua història.

De totes formes, al cap d’una estona, el pardal va tornar a volar, és clar, després de dir-me que sabia segur que jo era aquella vella olivera.

Sí, el pardal va marxar, però sé que tornarà, i tornarà amb la seua família, i em tornaran a donar la seua companyia, com jo els tornaré a donar els meus fruits.

Finalment, res tornarà a ser tan estrany a aquesta terra, i arrelaré el més fort que puga, no em podran arrancar per segona vegada.


I així acaba la història:

Deu ser la pluja, deu ser el mal temps.

Fa cinc dies que espere a la família del pardalets i no han aparegut.

M’estic tornant a acostumar a la soledat.

<<Serà part de la meua existència la soledat?>>

Mireu-me, ja tinc fruits. Ja estan madurs, tornaran a caure al terra sense remei?

Moriré d’angoixa? Moriré de tristor? Moriré sense haver mort?

No! Ja no vull morir, ja venen cap ací, ja venen cap a mi els meus amics, venen a habitar el meu cor i jo els deixaré que facen niu.

Avui tornaré a tindre ganes de viure.

Avui tornaré a sentir-me viva i important, perquè avui m’han demostrat que de veritat ho sóc.

Ja està ací, per fi, la colla de pardalets.

Fran García
Orpesa, 2003?

miércoles, 24 de febrero de 2016

Juntant els muscles (microrrelat sobre la cooperació)

Li van dir de moure un gran pes anant muscle amb muscle, però ell, que no era molt de cooperar, va acabar espentant a tots els seus companys.

Així, a poc a poc es va anar quedant sol baix del pes. Fins que el pes el va doblegar i en soletat li va aplegar el seu fracàs.

Conclusió: en equip, per molt dura o pesada que siga una tasca, es suporta millor. El grup et fa fort.

Lectura en Castellano

Fran García
Orpesa, 2016