Captxeta Verdeta i el seu amic el llop.

Caputxeta Verdeta també vivia a una casa.
Caputxeta Verdeta també vivia amb la seua mare.
I sí, Caputxeta Verdeta també havia d'anar a visitar a la seua iaia.
Així, quan va tindre preparat el sopar de la seua avia va emprendre el camí més curt, sí, eixe camí que creua el bosc.

Ja sé que no et sorprendrà, però a Caputxeta Verdeta també li va perseguir un llop.
-On vas Caputxeta? -Li digué amb una veu que li ficà els pèls de punta.
-A casa de la meua iaia, Llop.
-Què portes a la cistella Caputxeta?
-El sopar de la meua iaia.
-I per què passes per aquest bosc?
-Perquè tinc presa.
-I si et demanara el sopar? O si et pegara un mos?
Llavors, Caputxeta va engolir saliva i va contestar amb molta seguretat:
-T'estaries equivocant.
I es va fer el silenci. De fet, el llop va fer un pas enrere.
-Com? -Va preguntar davant de l'atreviment de la menuda.
-Sí. Si em molestes o m'ataques la gent sabrà que els llops del bosc són perillosos i vindran a per tu. Creu-me, si em toques un pèl, si em furtes la cistella... Serà la major errada de la teua vida. Per contra, si m'acompanyes cada dia en el meu viatge, et portaré alguna cosa per menjar i ens farem amics.
-I què guanyes tu? -preguntà el llop sorprès.
-Que no tindré por d'anar pel bosc per si un animal m'ataca. Qui s'atreviria a atacar-me amb tu al meu costat?

El llop va somriure, es va rebolcar per terra i va dir:
-Ànim Caputxeta, que el camí no és tan curt.

I així és com Caputxeta Verdeta i el llop es van fer amics i no van necessitar cap llenyater, ni cap caçador. No va caldre menjar-se a la iaia, ni va caldre matar al llop. Per això, el llop espera cada dia a la Caputxeta i la Caputxeta espera al llop, per cuidar-se mútuament.

No us podeu ni imaginar quines converses tan interessants continuen tenint.
Si les poguéreu sentir, no podríeu parar de riure.

Lucía i els seus viatges!

Hui era un dia com un altre, donat que ara, tots els dies semblen el mateix i podria ser demà, ahir o abans d'ahir. Però quan Juan va aplegar a casa de treballar, de reparar eixes màquines que netegen hospitals i supermercats, cansat, es va adonar de que havia alguna cosa diferent.

Sí, la seua filla Lucía tenía un somriure més potent i ell no va poder resistir-se:
-Hola Lucía! Què has fet hui?
-Hola papi! Hui he viatjat a un riu, he pujat 3 muntanyes, he anat a Grècia i al Japó!
-Guau! -va contestar son pare sabent que era impossible- I d'on has tret els bitllets per a tots eixos viatges?
-Me'ls han donat els iaios.
-Com? -Va preguntar el pare més que sorprés.
-Sí, he fet una videotrucada als iaios i m'han contat que de menuts no tenien telèfon, ni ordinadors, ni Internet, NI TELE! No et sembla un escàndol?
-No, era el normal, però encara no m'has aclarit d'on has tret els bitllets...
-Ah! Sí, els bitllets... mira, quan els iaios eren menuts existia una cosa que anomenaven avorriment. I per tant, quan estaven avorrits els tocava tirar d'imaginació! I gràcies a la imaginació podien anar allà on vulgueren! No és fantàstic!
-Um... Així que has viatjat amb la ment?
-Clar i m'ho he passat molt bé!
-I com has imaginat Japó?
-Pare! Primer m'he documentat: he vist un parell de fotos i videos per Internet. Després ja he fet el viatge! Per cert, era primavera i feia molt bona olor.
-Segur que ha sigut meravellós.
-Sí! I una cosa papi, demà és diumenge i podrem viatjar junts. Tinc ganes de remar amb tu!
-Clar que sí filla, però no em despertes massa prompte!
-Perfecte! Si em desperte abans que tu jugaré a ser una ninja. Així no moleste...

I Lucía va marxar amb naturalitat, amb la naturalitat de tots els infants que tenen paciència i saben que el seu deure ara és estar a casa, ajudar i evitar que els pares i les mares tinguen més problemes, perque portar-se bé és la seua forma de tindre cura d'ells i no ficar-los dels nervis.

Fran García

Orpesa, 21 de març de 2020

Versión en castellano