jueves, 22 de septiembre de 2016

Tots els banys plens de monstres...

Adriana era una xiqueta de 5 anys, però era d'allò més salada.
Passejava pel cole com una reina i és que el seu pare era el bidell de l'escola, és a dir, un dels que més manava i l'únic que tenia totes les claus i sabia on estaven totes les coses i tota la gent.

Així, Adriana, a base de fer moltes hores al cole, junt a la seua amiga i exploradora Sofia havia aprés a no tindre por de cap racó del cole. Bé, sols hi havia dos que li donaven un poc de cosa... Un era l'habitació dels llums i els fusibles, on no podia entrar, doncs hi havia un cartellot de perill que feia por; l'altre, qualsevol bany.

Per què?
Ella, encara que era molt valenta, estava convençuda de que els banys estaven plens de monstres i ni els majors, ni els companys eren capaços d'ajudar-la.

Els majors li deien que no hi havia monstres, que no calia tindre por, però ella estava totalment convençuda de que estaven allí esperant-la. El que li va fer deixar de confiar en ells. No eren capaços de sentir allò evident...

Els menuts, quan la sentien: uns es reien d'ella i els altres sentien la mateixa por. Per això, sols podien anar al bany en grups, doncs el grup els feia forts i en grup tenien la capacitat de lluitar, fins i tot, amb monstres. Però... ¿què feia quan es quedava sola?

Allò de formar part del grup estava molt bé, però... calia millorar-ho. Com ho faria?
I llavors aplegà la solució de casualitat.
Un dia, mentre els mestres menjaven ella tenia ganes d'anar al bany, però ningú la volia acompanyar. En aquell moment, el pare de Sofia que era mestre, li va contar a un company que les xiquetes tenien por dels monstres dels banys... De fet digué:
-I això no pot ser!
Però Fran, el company del pare de Sofia va cridar a Adriana i li va dir:
-Adriana, quan vages al bany, has de tocar ben fort a la porta. Així els monstres s'esglaiaran i podràs anar al bany amb total tranquilitat.

I Adriana va marxar, va tocar la porta, però... no va entrar.
En aquell moment, Fran li va dir que calia tocar més fort, que ho tornara a provar. I així va ser.
Des de ben lluny es va sentir aquell "Toc! Toc! Toc!" I per fi va poder entrar sola al bany.

I els monstres?
No sabem si estaven o no, si existien o no, però el ben cert és que d'haver existit, no m'estranya que s'amagaren ben amagats cada volta que Adriana tocava amb eixa força, o simplement caminava amb total seguretat. I es que al final, els monstres no són per a tant.

Fran García
Orpesa, 21 de setembre de 2016

miércoles, 7 de septiembre de 2016

Feliç de tornar al cole! O no?

Era, una volta més, el primer dia de classe.
El mestre ja tenia al seu voltant, asseguts en rogle a tots els alumnes del seu nou grup. L'ambient era genial i la majoria de xiquets estaven molt contents. S'havien acabat les vacances, però pareixia una festa!

Antoni estava content per estar amb Mario, Lledó estava contenta per poder contar el millor del seu viatge, i així un rere altre contestava amb un: "Feliç!"cada volta que el mestre preguntava: "Com et sents?"

Als nous, tant als repetidors com als que acabaven d'aplegar al poble els costava un poc més, però contagiats pel bon ambient del grup, tots contestaven el mateix.

De sobte, Amin va dir que estava una mica trist i tots es van alarmar, com si la tristor fora el pitjor... Llavors, el mestre preguntà a Amin el motiu, i aquest va contar que ja no tornaria a veure el seu iaio fins Nadal si hi havia sort. I clar, el mestre va explicar que en un cas així Amin tenia dret a estar trist, que no passava res, però que no deixara de pensar en totes les coses que l'envoltaven i el podien fer feliç. Així, per primera volta aquell matí, el xiquet va somriure. I, a poc a poc, sense adonar-se'n va aplegar el pati.

I què va passar al temps d'esplai?
Ja veus, que Pere, un dels nous alumnes va estirar del monyo a l'Esther i li va pegar un puntelló a Mario! I la classe no s'ho podia creure! I al tornar del pati van continuar parlant...
-Com pot ser? Què t'ha passat? 
I al xiquet no li va quedar altra que reconèixer que ell aquell dia no era feliç... que estava nerviós per no conèixer a ningú al centre! I el conflicte es va acabar de seguida. Esther i Mario van explicar com l'havien molestat sense adonar-se'n i Pere va demanar perdó i va anunciar que no passaria més:
-Ja he aprés la lliçó! Jo no he dit la veritat, estava nerviós! Vosaltres no ho sabíeu i per això no sabíeu que m'estava posant pitjor... El pròxim dia seré sincer i no hi haurà cap malentès!
-No et preocupes Pere -digué Esther-. Però si algun altre dia et torne a molestar... vull saber-ho per a no continuar.
I Mario va assentir, doncs ell pensava el mateix i per donar l'assemblea per finalitza els tres van compartir una abraçada.

Què com acaba el conte? Pere i la resta de nous aconseguiran formar part del grup i la gran majoria dels dies aniran al cole plens de felicitat!

Fran García
Orpesa, 7-9-2016 

jueves, 9 de junio de 2016

El Desert dels Déus

Conta una llegenda, que molt temps enrere, en una terra molt llunyana, hi havia un gran déu. Aquest, havia creat a altres déus menors per no sentir-se sol.

Un colp creats, els petits déus no van tardar a tindre aires de grandesa i a lluitar entre ells per demostrar el seu poder. No obstant això, l'únic que no lluitava era el déu suprem, que no tenia res a demostrar.

Les seues guerres van ser tan potents que al final es van enemistar entre ells i van començar a realitzar totes les accions possibles per molestar-se els uns als altres. Fu feia ploure, Ra parava la pluja, Ter feia sortir el Sol, Mor provocava una tempesta de sorra ...

Així, a poc a poc, la pluja es va tornar un dels seus elements preferits i la utilitzaven per molestar constantment, fins a la sacietat.

Per això, un dia van decidir que només plouria quan els vingués bé a tots, però aquest moment mai va arribar. Així, la pluja, sempre interrompuda, no va caure amb força durant molt, molt de temps i aquell lloc envejable, a poc a poc, es va convertir en un desert.

-És el que hi ha -va dir un dia el déu suprem-. Que no plogue mai a gust de tots, no vol dir que no cal que ploga. Ni tan sols un déu es pot permetre el luxe de ser tan egoista. Mireu a veure el que heu fet malament i solucioneu-ho. No us vaig donar un verger per veure com el llançàveu a perdre ...

Fran García
Orpesa, 2016

miércoles, 6 de abril de 2016

Un vaixell a la mar...

<<Un somni o un parany, un somni trencat >>

El Sol era tan fort que maltractava la vida de les plantes. L’aire càlid que venia del Sud accentuava, encara més, el seu pes i aquesta sensació: Érem al nord d’Àfrica.

Sols una tanca de fusta senyalava l’existència d’un port, on tres pilons de fusta eren els únics llocs per a amarrar.

Un paisatge pobre. Tot era desolació.

Una única barca, que no era més que una antiga relíquia, que ja havia viatjat massa voltes per la mar.

—Calla Malson! A veure que passa? No em deixaràs ser el narrador de la meua pròpia història?

El vaixell era gran, magnífic.
Una mar serena i tranquil·la, blava, immensa, ens esperava.
Per fi havia arribat el meu primer viatge.

Aquell port, no era un port. Era més bé una ciutat. Comerciants, mercaders, mariners i gent del món. Gent cap amunt, gent cap avall.

Tinc una imatge gravada: Aquell gran vaixell m’impressionava. Allà, amarrat al port, al final de la drassana principal. 

Una brisa suau, càlida i amable ens oferia un bon matí. La tripulació es movia d’un costat a l’altre i jo m’apropava. Cada pas que donava, tot semblava fer-se més gran. Tot era com un somni, com un somni bonic.

La manca de força del vent fou el primer impediment per a la sortida del port. Així, que a la fi, vam fer una menjada més a terra. 

Després de dinar, vam poder partir sense problema. A poc a poc, amb les àncores ja a la coberta, i amb el velam a mig soltar, el timoner maniobrava per tal d’obrir-se pas cap a mar oberta.

Per fi podia sentir el moviment de les ones sota els meus peus.
—Tot a estribord! —va cridar algú tallant el suau cridar de les gavines, quan perseguien un pesquer que tirava al mar les deixalles que abans havien arreplegat.

La mar era eterna, blava i serena.

Avanç de l’arribada de la nit ja estava acostumat al moviment de la mar, però encara havia gent que vomitava, de forma més o menys constant pels laterals de la nau.

En molt poc de temps havia descobert que m’agradava la mar. La lluna, un mant d’estels que ens guiava i el vell mariner que m’ensenyava a orientar-me a les nits clares, mentre em contava històries i em deia a quin estel aniria a viure una volta mort. Jo li vaig prometre que el vigilaria des de la mar.

Aquella pobre pastera, plena de gent pobre, continuava obrint-se pas entre les ones.
La mar era blava i eterna, i el viatge era curt, però al mateix temps, massa perillós. L’èxit no estava ni molt menys assegurat.

Al despertar del segon dia arribaren les primeres dificultats. Les ones creixien en alçada i en força. El vaixell començava a lluitar contra les primeres corrents. El mar brau encara em semblava més bonic, més majestuós, més imponent.

Tots ens movíem per mantindre la nau surant, malgrat això, el més cruent encara estava per arribar.
Uns núvols negres entristien l’horitzó.

La turmenta era gran, la barqueta era menuda. Les ones la sacsejaven. El perill era imminent. La pluja prompte començà a caure.

Un llamp, un tro. Una ona que tot ho fa tremolar, i por, molta por: La mar era brava i eterna.

De sobte, tot va enfosquir. Aquells núvols negres ens envoltaven. Un vent gèlid ens turmentava.
Tots ens vam arrupir i ens vam amagar.
Una veu cridà:
—Preguem per la nostra salvació abans que sigui massa tard!

Ningú va respondre. Un tro, més fort que l’anterior, més potent, fill d’un llamp encegador.
Després, silenci.

El vent continuava creixent, les corrents, la plutja... Foscor, agonia i la sal de la mar: angoixa.

L’angoixa era a aquell instant tot l’equipatge que ens restava a aquella travessia, però m’agradava, era la primera aventura a tota ma vida.

Miraculosament, la nostra nau va vèncer la turmenta, però el tercer dia de viatge va ser un dia trist.
El vell mariner havia desaparegut de la nau. La turmenta se l’emportà. Ara, la mar ja havia calmat la seua fam i romania tranquil·la, dins d’eixa calma molesta de després del temporal.

Llavors vaig prometre que cada nit cercaria l’estel que ell m’havia dit i li parlaria de la mar, per a que ell em guiés, mitjançant la seua experiència.

Aquella calma retrobada es va allargar fins al vespre del quint dia. Les ones venien cap a nosaltres novament. Just ara, que ja havíem començat a imaginar el destí del nostre trajecte.

Les ones començaven a envestir-nos amb forces renovades. El cel clar no ens mostrava el que ara ens amenaçava. Aquelles ones gegants venien directes cap a nosaltres, per tal d’acabar la feina que anteriorment ja havien començat.

Certament, aquella petita barca tenia poques possibilitats de poder arribar a l’altre costat de l’estret. L’Estret de Gibraltar sempre ha estat cruel amb els emigrants que intentaven guanyar les costes properes al seu penyal.

Malgrat a la grandiositat de la nau ens trobàvem en dificultats. El capità cridava amb veu ronca mil ordres. La tripulació corria d’un costat a l’altre per a no deixar cap opció a l’atzar. Jo tenia por. M’agradava la mar, però no tenia clar que em volgués morir allà, i molt menys, tan prompte.

La pastera, lamentablement, va xocar contra una roca molt propera a la costa. Tota ella es va estellar. Sense remei va sembrar la mar de cossos humans que lluitaven per sobreviure entre un fum de fustes.

El dia següent, la costa va rebre més de quaranta cadàvers. Quaranta emigrants que volien lluitar per aplegar a una vida millor.
Dones, homes i nens.

Puc recordar encara quan el vaixell va rebre aquella ferida mortal al seu casc. De sobte, tots vam saber que no arribaríem a la costa. Jo, vaig ajudar a les dones i als nens més petits a buscar la barca menuda per a que pogueren arribar al litoral. De totes formes, crec que no van arribar.

—Ai Petit! Fa set anys que vas morir i sempre contes la mateixa història a tots el nous que arriben.
—Si, és el més emocionant d’una vida molt trista.
—Però no va ser així com succeí.
—Shuuu! Calla! —va dir el petit.
—Si vols callo —li contestà l’esperit—, però eres molt fantasiós.
—Tal volta. La veritat es que crec que és millor així.
—Si, pot ser, pot ser.
—Sempre serà millor pensar que era un mariner valent, que un pobre emigrant que morí darrere d’un somni.
—No ho sé Petit, no tots tenen el valor de lluitar per un somni.
—la vida no és més que un somni. Si no eres capaç de somniar, no eres capaç de viure.

—Doncs viu ara, que pots somniar eternament.  
Fran García
Orpesa, 200?

domingo, 6 de marzo de 2016

L'olivera no vol moure's.

Introducció:

Una olivera viu de la seua terra i, si és trasplantada lluny, pot deixar de ser feliç, o no tornar a arrelar. Sobretot, sí està acostumada a viure a una terra tan bonica com la nostra.


<<Sense arrels moriré, sense terra també. On em porta la vida quan no puc fer res?>>






L’origen:

Conta la llegenda local, i si no ho conta tant se val, que dins del poble, a un solar, va nàixer una olivera.

Era una olivera mil·lenària, preciosa, però no la van respectar. Era molt més important fer un edifici que dedicar-li un parc.

Ningú sap d’on vingué aquella oliva, d’on vingué aquell pinyol.

Arribà, germinà i va arrelar. I el de després ja ho saps.


Va passar el temps i va arribar la pluja. Les arrels foren anant cap a baix i les branques cap al cel. Una gemma, una arrel , després una tija. Mil anys de collita.

A poc a poc, la tija es va fer un tronc.

L’arbre va créixer amb la població.

Al principi, l’olivera vivia en calma i anava fent-se gran. Al temps, es va anar integrant i li van créixer cases pels voltants.

Després els nens li van penjar una roda per a esgronsar-se, una diana per a fer punteria i un niu de fusta per tal que fera de casa a uns pardalets.

Llavors, l’olivera era feliç.


Els nous temps:

Els anys passaren, el poble canvià, i els nens també.

Va nàixer la consola i els nens deixaren de costat l’olivera, però es quedaren els ocells i al costat li ficaren un banc que prompte es va omplir de vellets.

La nostra amiga ho va notar, però no li costà adaptar-se.

Les ferides que els més petits li havien propinat van deixar de sagnar, i aquella roda, unida al seu tronc amb cadenes de ferro, desaparegué.

Amb aquella tranquil·litat, l’olivera continuava sent feliç i l’olivera continuava creixent, i la ciutat continuava creixent, i les cases es van fer edificis. Els ocells més grans es convertiren en avions, i els vellets de la plaça en cotxes mal aparcats. Però la pluja encara era pluja, i la terra encara era terra i l’olivera encara era feliç.

L’olivera fou feliç fins ara fa cinc anys.


Ara fa cinc anys:

Em vaig assabentar de la noticia. No m’ho podia creure, em semblava una bestiesa. No m’ho podia creure i vaig anar a comprovar-ho.

Era cert. Marta no m’havia enganyat.

El soroll era impressionant. Tres homes foradaven el terra per a endur-se l’olivera, la nostra olivera! La nostra olivera a un altre lloc?

Em van agafar ganes de plorar.

Després d’un dia de tot tremolar, de tremolar tota la terra, i de tremolar jo amb ella, va arribar la nit.

Amb les primeres ones de foscor es va apropar a mi un humà:

—Bona nit olivera —la veu era trista—. Quan de temps portes ací?

Jo no tenia boca, no podia parlar, ni acabava d’entendre el que era el temps.

—Quantes hores al teu costat, tu que m’has vist créixer...

<<No amic, no tinc ulls, i no t’he pogut veure créixer.>>

—I ara t’agafaran i et portaran lluny d’aquí.

Tampoc sabia al que es referia, però entenia la seua tristor, i al mateix temps, amb la seua companyia em vaig dormir.


Al matí:

Amb la sortida del Sol s’acabà la tranquil·litat.

Prompte començà tot a tremolar i les meues arrels es van quedant al descobert.

Al cap d’una estona vaig caure cap a un costat i em van agafar per les branques i em van nugar.

M’asfixiava, m’angoixava, volia morir-me. M’estaven desenterrant i em clavaven unes pinces de ferro.

<<Ah! —me les havien clavat fins a l’ànima i vaig començar a sagnar>>


Una cinta ampla em va rascar tot el tronc i la meua pell es va trencar per diferents llocs, i la cinta que començà a oprimir-me.

<<Com et sentiries tu si et feren tot açò? Per què tanta angoixa? Per què patir tant?>>


Si hagués tingut ulls haguera plorat.

Si hagués tingut boca haguera cridat.

Si hagués tingut cap m’haguera esclatat.

Si hagués tingut cor se m’haguera partit.

Però no en tenia res d’això i ningú sabia com em sentia. Fins i tot, pensava que no em podia sentir pitjor, fins que aparegueren les serres mecàniques.


Un soroll més ensordidor encara, i notar com s’apropa, i notar com talla, i com es clava.

Sentir el formigueig i la cremor a la fusta.

Voler cridar més alt que ningú i no poder fer-ho.

Una branca que em cau, com si perguera un braç, i damunt em colpeja i em fereix.


Perd sang per dalt, sang pel tronc, i la serra continua.

Cada volta tinc menys llenya. Cada volta estic més morta. Cada volta menys fulles, i la cinta que m’estira i que m’ofega.

Voldria morir i no puc.

S’apaguen tots els sorolls.

Un altre soroll que comença: <<Clac. Clac, clac...>>

I la cinta que es tensa una mica, i una mica més i no para.

M’estira. Les arrels es separen del terra. Em desespere. Estic flotant, mai no ho havia fet abans. Vole, no vull volar, sóc un arbre.

Continue desplaçant-me, no puc fer res i em baixen. El que tinc baix no és terra i algú diu que estic a un camió.


—Encara és massa gran!

—Retalleu-li les arrels!

—Anem a dinar!

—Val, anem.

I ara se’n van i em deixen a soles.

Tot per a mi es fosc, perd sabia per tots els costats. La cinta que encara m’estira i em deixa penjant.

M’esforce per cercar el cel amb les fulles, però ja no en tinc.

Estire les arrels cap al terra.

<<On està ma terra?>>

No trobe el sòl i em quedo trista.

Passa el vent.

Tornen les veus.

Em fique contenta. Venen alegres. Tal volta em tornen a ficar al meu clot i puga tornar a traure les branques, les fulles i les flors.


—Ja sabeu el què heu de fer!

<<No!>>

Torna el soroll, tornen les serres. S’apropen cap a mi.

<<Auxili>> Ningú m’ajuda.

<<Ah!>>

Ara em claven les serres a les arrels, i em tallen, i em fereixen més.

Em deixen sense res.

No sent el dolor perquè ja no puc sentir.

Vull morir una volta més, i continuen fent-me a trossos.


Arriba la nit.

Sé que no tinc branques, que no tinc fulles, que em queden unes poques arrels, i penje d’una maleïda cinta.

L’únic consol que tinc és saber que encara estic a la plaça. Estic a la meua plaça. Encara així, estic massa trista.

Els petits pardalets venen a acomiadar-se de mi. Venen a agrair-me tot el que he fet per ells. Comence a sentir-me pitjor.


Us recordaré:

Acaba de sortir el Sol, i una volta més, tornen les veus.

Jo ja faig prou amb sobreviure, no em preocupen, ni tan sols em queixe.


De sobte, el terra comença a moure’s una mica, després comença a trontollar.

Em trauen de la plaça, i tot el que coneixia es queda enrere.


Preferiria que mil cucs em corcaren. Doncs ara, el vostre record és l’única cosa que escalfarà el meu tronc.

<<Prometeu-me que no us oblidareu de mi, pardalets.>>

I els pardalets em van cantar.


Cinc anys més tard: avui

Avui fa cinc anys que vaig sortir de la plaça.

Allò que trontollava em va portar cap a un altre tros de terra. Fins a un nou forat, un forat que no era meu, un forat on jo no volia estar.


Era un forat gran, però no, no era el meu.


La veritat és que el primer any fou el pitjor. Fou molt dur i vaig trigar molt en oblidar l’opressió d’aquella cinta, el clam de les serres i sobretot, el cant dels meus pardalets.


Encara així, i per damunt de les meues ganes de morir, vaig anar recuperant les meues fulles i el seu aroma. Em van créixer rames noves i les velles es van curar.

D’altra banda, la terra era dura, molt dura, però igualment vaig aconseguir arrelar a poc a poc.


Encara així, tot era trist.


Vaig tornar a enfortir i quinze dies fa que torne a ser feliç.

Fa quinze dies justament, ni un més, ni un menys que vaig rebre una visita enmig del meu aïllament. Fa quinze dies, quan ja estava tan acostumada a la maleïda soledat. Quinze dies des que ell va arribar.

Va arribar volant. Era un pardalet jove i valent. Era un amic. Algú amb qui poder estar. Algú amb qui poder confiar, i va vindre a contar-me una història.

Vingué a contar-me una llegenda que suposava real.

Segons li havia contat el seu pare, la seua família sempre havia fet el niu al mateix poble, i des de fa moltes generacions al mateix arbre. Però un dia els humans van fer desaparèixer l’arbre, i aquestos pardals que no havien tingut més casa que aquell arbre van entristir.

Aquesta era la llegenda de l’olivera que no volia moure’s, la meua història.

De totes formes, al cap d’una estona, el pardal va tornar a volar, és clar, després de dir-me que sabia segur que jo era aquella vella olivera.

Sí, el pardal va marxar, però sé que tornarà, i tornarà amb la seua família, i em tornaran a donar la seua companyia, com jo els tornaré a donar els meus fruits.

Finalment, res tornarà a ser tan estrany a aquesta terra, i arrelaré el més fort que puga, no em podran arrancar per segona vegada.


I així acaba la història:

Deu ser la pluja, deu ser el mal temps.

Fa cinc dies que espere a la família del pardalets i no han aparegut.

M’estic tornant a acostumar a la soledat.

<<Serà part de la meua existència la soledat?>>

Mireu-me, ja tinc fruits. Ja estan madurs, tornaran a caure al terra sense remei?

Moriré d’angoixa? Moriré de tristor? Moriré sense haver mort?

No! Ja no vull morir, ja venen cap ací, ja venen cap a mi els meus amics, venen a habitar el meu cor i jo els deixaré que facen niu.

Avui tornaré a tindre ganes de viure.

Avui tornaré a sentir-me viva i important, perquè avui m’han demostrat que de veritat ho sóc.

Ja està ací, per fi, la colla de pardalets.

Fran García
Orpesa, 2003?

miércoles, 24 de febrero de 2016

Juntant els muscles (microrrelat sobre la cooperació)

Li van dir de moure un gran pes anant muscle amb muscle, però ell, que no era molt de cooperar, va acabar espentant a tots els seus companys.

Així, a poc a poc es va anar quedant sol baix del pes. Fins que el pes el va doblegar i en soletat li va aplegar el seu fracàs.

Conclusió: en equip, per molt dura o pesada que siga una tasca, es suporta millor. El grup et fa fort.

Lectura en Castellano

Fran García
Orpesa, 2016

miércoles, 17 de febrero de 2016

Bonica, jo no sóc un babau

Fa dies que Enric no cau de gust al llit. Des de fa un temps diu que dorm i no descansa.
De fet, cada matí se li fa més costerut això de llevar-se del llit i ficar el peus a terra. Algun amic li pregunta com es troba, però el problema és que està tan perdut, que no es capaç de trobar-se. "Buf! De nou el despertador..." pensa, quan en veritat preferiria que no sonara mai més, per romandre per sempre dins del llit. 
 
Sa mare el mira, ullerós, el pare li parla:
- Me #%&€@&! Si no et falta de res! Sols, un llacet al cul.
Llavors, Enric reflexiona i es sent un poc pitjor. En el fons, el pare té raó, i li ho diuen tots. Amb un 5% del que té, li sobraria per a viure.

De camí a la institut arrossegarà els peus i vora a la Begonya, la seua novia, però agafarà un altre carrer i farà cas omís a qualsevol senyal del mòbil.
Després, seurà al seu pupitre i als pocs minuts de classe Miguel li donarà un bon calbot:
-Ei amic! Alça el cap!
Enric somriurà per una estona i passarà la classe sense pena ni glòria, content, a la fi i a la cap, de tindre a Miguel per amic, que sempre l'anima sense jutjar-lo.

Malauradament, així no hi ha qui s'entere de la lliçó. Sona el timbre i la gent s'organitza per a passar el pati. Martina, una altra companya, en veure'l quiet i en babia li somriurà i li recordarà que la classe s'ha acabat.

Enric li tornarà el somriure i com un autòmat anirà al lloc de sempre. Últimament, no agafa ni l'esmorzar. Ja el deixarà sobre la tapa d'algun contenidor, a vore si per sort l'agafa algun indigent de bon cor.

Ja està on sempre. Mira i allà està Begonya amb les seues amigues. De sobte, el peus li pesen més.
-Va babau! Què aplegaràs a la fi del pati! -exclamarà Begonya amb un somriure.
Mentre Martina, que simplement busca un raconet per llegir, baixarà el cap neguitosa per no clavar-se en romanços de parella.

Per fi aplega Enric al grup. "On estarà Miguel?" Pensa, però ell ja no li ho conta. S'ha acostumat a desaparèixer. Sap que no és per a Begonya sant de la seua devoció. Mentre tant, l'abraçarà i aquesta s'acomodarà per passar el pati.

Enric ja ni parla, doncs rep contestacions com: tu mai t'enteres; ets un egoista; no sé com puc perdre el temps amb tu; calla, babau, més que babau; o simplement, ets un idiota. No obstant, Begonya diu que és la seua forma de parlar, encara que això no canvie la seua forma de sentir.

Clar que Enric ha tret el tema, però ella sempre diu que la culpa és d'ell per agafar-se-ho tan a pit.
Dos insults més i Enric explota. S'alça i marxa. La Begonya pensa: "Ja tornarà". Però passen els minuts, les hores, els dies i no torna.

En quant explota busca a Miguel i parlen. Aquell li diu que això és maltracte psicològic i Enric li recrimina:
-Per què no m'ho has dit abans?
-Tal volta no estaves preparat.
I queden junts fins a la fi del pati.

La noticia corre com la pólvora. Cadascú té la seua versió. De fet, Martina, encara que no parla amb ningú d'això té la seua pròpia, ella sap de tristor i quan veu a Enric li diu en broma:
-Somriu xiquet. Jo ja sabia que no eres un babau.
I això fa que Enric la mire de forma diferent.

Unes setmanes més endavant, començaran a quedar. Primer per fer un passeig, després per alguna cosa més. Ell ja no vol una xica de portada. Prefereix l'amabilitat, el respecte i l'estima de les que ara gaudeix.

Begonya li dirà que és una petarda, però la Martina mirarà més enllà de la seua pell, com si ningú li parlara i continuarà amb el seu camí. Tal volta, algun dia, Begonya entenga que a algunes persones els fan més mal les paraules que els colps. De fet, Enric li ho va intentar explicar unes quantes voltes, quan encara li quedaven forces per a ella.

Fran García
Orpesa, 2016

lunes, 15 de febrero de 2016

Martina, la Reina del Parc

La Martina era una xiqueta simpàtica i dolça de sols 4 anys. Li encantava recórrer el parc de dalt a baix i saludar a tothom. De fet, per a molts, Martina era la Reina del Parc.

Això, en principi, no era una cosa preocupant, de fet, tots els que la coneixien estaven atents al que feia la menuda i l'ajudaven quan era necessari. Malgrat això, tant el pare com la mare patien de tant en tant.

D'on venia el seu patir?
De quan aquesta xiqueta s'encaminava cap a qualsevol estrany i es posava a mirar-lo o a dir-li coses. No és que els pares d'ella foren dels més desconfiats, però sempre hi ha una certa por de que algú faça mal a alguna xiqueta tan dolça.

De fet, poques vegades tenen els xiquets un ensurt al parc o al carrer, però són coses que ocorren de tant en tant.

Així, fruit de la seua preocupació, el pare, mentre cuinava, va tindre una idea que li va semblar genial:
-Mira Martina, saps com ha aplegat aquest pollastre al nostre plat?
La xiqueta va negar amb el cap i el pare proseguí.
-Doncs, una vesprada, al parc, aquest pollastre va ser el més atrevit de tots i va anar a saludar a una persona que no coneixia i en aquell moment, eixe home... Zas! El va caçar, el va separar de la seua família i ara està repartit entre els nostres plats.
Martina, va escoltar el relat amb els ulls oberts i aquella nit, de l'impacte, no va poder dormir. De fet, va tindre mal de panxa i tot. 

Per això, el dia següent al desdejuni li digué a son pare:
-Pare, pare, tinc por! Hui podem no anar al parc.
El pare es va sorprendre, però comprengué que amb el conte del pollastre havia atemorit de veritat a la xiqueta, que per la nit somnià que el pollastre era ella i que podia acabar al plat d'algun desconegut. Per sort, encertà a explicar:
-Martina, Martina, tu no ets cap pollastret, a més a més, si vols parlar en algú que no coneixes, pots vindre al pare o la mare i preguntar si ens sembla bé.
-Els adults tenim una habilitat especial per a saber amb qui es deu parlar o no -explicà la mare-. I si ho fas així, no correràs cap perill.

La Martina es va quedar una estona en silenci i va assimilar aquelles paraules, de fet, li va semblar raonable. Des d'aquell moment, quan volguera parlar amb algun estrany, demanaria permís al pare o a la mare i faria allò que li digueren. I amb eixe pensament es va relaxar, tot i pensant que no volia acabar a la cassola de cap estrany. 

Aquella vesprada, una volta més, va anar a jugar al parc; va saludar a propis i estranys, però mirant de tant en tant als seus pares i demanant permís per a parlar o jugar amb desconeguts. A la fi i a la cap, mentre estiguera prop dels seus, era difícil que res dolent li poguera passar.

Fran García
Orpesa, 2016

lunes, 1 de febrero de 2016

El xiquet suspens...

Conten que no fa molt de temps, a un xicotet poble, a la vora del Mediterrani, va haver un xiquet que es va despistar més del compte, i quan es va adonar, havia aplegat l'avaluació de Nadals i es va endur de regal un cabàs d'insuficients...

De fet, quan els seus companys es van assabentar, i això que el mestre no ho va dir, es van burlar d'ell i aplegaren a ficar-li de malnom, el "xiquet suspens".

En veritat, podrieu pensar que els seus companys eren ben sabuts i per això es creien amb el poder d'anomenar-lo així, però de fet, alguns d'ells també tenien més d'una carabassa.

I sent així, per què feien guasa?
Ja sabeu, sempre hi ha qui es dedica a preocupar-se més dels altres que d'un mateix. És lamentable, però és així. Encara que això ni ajude a ningú, ni solucione res.

Què penseu que va fer aquest xiquet?
Bé, a banda de queixar-se pel mal que li havien fet aquells xiquets sense educació.
Rendir-se?

Doncs no. Si s'haguera rendit, mai haguera sigut el protagonista d'un dels meus contes.

Des d'aquell día, Josep, va començar a esforçar-se i treballar i van vindre millors resultats. No podia ser més fàcil, si amb el que sabia havia aplegat a 4t de primaria amb comoditat, era perque sí tenia la capacitat de fer-ho.

El millor de tot va ser el seu somriure, eixe que cada dia era més gran, encara que de tant en tant tinguera alguna dificultat. I el seu secret, va ser el treball i és que els ànims de casa, del mestre i dels companys sempre han sigut de la millor gasolina.

I hui, aquest xiquet estarà a classe i anotarà les explicacions del mestre sobre com estudiar i farà el seu esquema:
"Per a ser un bon estudiant cal ser organitzat: amb els materials, deixant les coses al seu lloc; amb l'horari, fent una plantilla per saber que fer a cada moment i amb l'agenda; tindre un lloc amb llum i calma per poder estudiar..." I esperarà, amb la impaciència d'eixe nervi seu, que comencen els exercicis de relaxació que tant li agraden...

I com acaba aquesta història?
La veritat és que encara no ha acabat, però si de veritat continua així, estem tots segurs de que tindrà un bon final.

No et rendisques mai. Rendir-se és una d'eixes coses que sí cal prohibir als nostres alumnes.

Fran García
Orpesa, 2016




martes, 26 de enero de 2016

Així no jugue.

Marc era un xiquet com un altre.
No era un crack del futbol però somniava en balons totes les nits. De fet, sempre dormia intentant visualitzar el seu millor gol. Eixe que normalment no entrava, però bé, ell ja sabia que la vida era més dura que un bon somni, però menys que un malson.

De fet, per sobre de la lluita i l'esforç, que en tenia de sobra, els mestres i entrenadors sempre deien que la seua millor característica era l'honorabilitat. Per això Marc, mai veia cap targeta i era molt difícil que fera una sola falta.

Malgrat això, va aplegar el dia en que Marc decidí deixar de jugar a futbol al pati de l'escola.
Els companys no ho entenien i de fet, va tardar en explicar-se, i és que a aquest xiquet, mai li havia agradat parlar malament de cap company. Simplement, agafà la pilota de bàsquet i va marxar acompanyat dels que decidiren seguir-lo. Sempre havia estat un líder positiu i mai estava sol.

Però tornant al fil de la història, anem a reviure la conversa amb la que es va explicar:
-Marc, per què ja no jugues a futbol amb nosaltres?
-Se m'han llevat les ganes.
-I per què se t'han llevat les ganes?
-Mireu, em vaig fartar de les segades, dels agarrons i dels insults i quan ja estava fart del tot, alguns de vosaltres vareu començar a fer piscines i a tirar-vos pel terra sense que vos tocara i a demanar falta, com si estiguéreu jugant la final de la "Champions".
-I per què no ho vas dir?
-Com què no ho vaig dir? I em contestareu que era part del joc i jo així no jugue. Jo jugue per gaudir, per fer-ho bé, per fer esport, per compartir el meu temps amb vosaltres. Jo no estime la victòria, jo estime el bon joc, eixe que no em deixeu fer. Si això és el que voleu, no conteu amb mi.

Podeu imaginar la cara de sorpresa del seus companys?
Doncs sí, en un primer moment tots es van quedar gelats, però al cap d'una estona, reaccionaren, parlaren entre ells i decidiren que Marc tenia raó. Havia aplegat l'hora de reconèixer que no es jugaven més enllà de passar una bona o mala estona o, de guanyar o perdre algun amic. Per això acabaren demanant les corresponents disculpes i així, Marc tornà a jugar alguns dies a futbol, encara que mai abandonà el bàsquet i a aquells amics que va trobar un dia desesperat a l'ombra d'una anella.

Versión en castellano

Fran García
Orpesa, 2016

miércoles, 13 de enero de 2016

Jo també he vist un fantasma pels carrers d'Orpesa

Era de vesprada, una gèlida vesprada d’hivern. Una d’eixes que enfosqueixen a l’hora de berenar.


Feia fred i jo passejava , venia recorrent la Via Verda, la que han obert entre Orpesa i Benicàssim.

Acabava de passar el Pont de Ferro, i sols es sentia el tintineig dels vaixells que es movien en calma al port esportiu.

Sergi venia a la meua vora i xerràvem i xerràvem com si poguérem resoldre tots els problemes del món.

-Andreu, tu has sentit el mateix què jo?

Jo el vaig mirar amb estranyat, perquè jo no havia escoltat res.

Tots dos ens vam aturar i vam mirar cap al túnel que du a la Renegà, aquell racó de la vila que ara estava més prop que mai.

Vam para l’orella i no ens vam dir res més. Miràvem i miràvem cap aquell gran forat, que traspassava una muntanya amb més de 600 metres de longitud.

A poc a poc i amb una gèlida suor recorrent la nostra esquena, ens vam anar arrimant cap a la seua entrada.

Una volta a la porta, vam encendre les llums del sostre des del seu botó i en aquell moment vam sentir un crit que ens va glaçar la sang, mentre alguna cosa creuà la via per l’obertura contraria.

-Andreu, has vist el mateix que jo?

-Sí, sí, sí ho he vist... buf! Què ha sigut això?

-No ho sé, però no tinc massa ganes de saber-ho.



Ja a casa, no podia deixar de pensar en allò que havia vist.

Aquella llum, aquells draps flotant per l’aire, aquell crit esgarrifós...

Jo no sóc de creure en coses paranormals, però... ho havia vist amb els meus ulls, no m’ho havia contat ningú.



El dia següent Sergi va vindre a buscar-me a casa, tenia els ulls vidriosos i bosses als ulls.

Semblava que no havia dormit massa, per l’impacte o pel rum-rum de tota la nit.

A la seua mà duia un llibre molt prim, amb el seu llom roig desgastat pel pas del temps. No obstant, el vaig reconèixer de seguida, era el “Bosquejo Histórico de Oropesa de Mar”, eixe llibre que tot bon orpesí té a algun dels prestatges de la seua casa i que normalment a llegit un parell de voltes, en qualsevol de les seues edicions.



Una volta dins de casa, asseguts a l’espera d’un café, va començar a fullejar aquell exemplar fins topar amb la fulla que estava buscant.

Llavors em va contar un vell relat, al qual es parla d’una dona que va ser expulsada de la localitat d’Orpesa, d’una bruixa que va ser repudiada per tots i va acabar passant els seus dies a la torre colomera que corona el petit turó del que ara es coneix com la Renegà.



-La Renegà?

-Sí Andreu, sí, la Renegà.

-Vols dir que em vist el fantasma de la bruixa?

-Tu vas veure alguna altra cosa...



Aquella mateixa vesprada, quan la llum del dia començà a perdre intensitat, ens vam enfilar pels carrers del Quarts cap a l’entrador de la Via Verda.

Quan caminàvem en direcció al túnel vam sentir un fred bestial.

El pont semblava cruixir a cada pas, els tintineig dels vaixells era més fort al resguard del port i un soroll ens va fer saltar.

-Sergi, a la dreta!

Llavors, va apuntar amb la seua llanterna de lets, però prompte se’ns va anar l’esglai, en adonar-nos que un graciós conillet ens observava atònit des d’una petita lloma.



Des d’aquell instant, no vam tornar a apagar les llums.

Les nostres respiracions ressonàvem per sobre de les nostres petjades.

Pas a pas, a poc a poc, mirant cap a tots els racons ens apropàvem a aquell forat.

No hi havia paraules.

Si alguna mirada, però paraules cap.

Una volta a l’obertura ens vam mirar, vam engegar les llums i vam recórrer amb la mirada tots els racons.

600 metres de parets ennegrides pel carbó de les màquines antigues, xicotetes estalactites de calç i formigó i, el paviment modern amb el que han confeccionat aquest traçat.

Tot ben estudiat.



Un pas, un altre pas, 10, 100 metres...

El vent llepava les nostres cares, amb la fredor que dóna sempre el microclima de les coves.

Un parell de rats penats jugaven pel sostre i llançaven els seus bramits.



400 metres, un parell de llums trencats feien l’estància més fosca encara.

500, 600 metres... i ja estem de nou sota les estrelles.



Al cap d’una xicoteta estona vam començar a divisar la torre de guaita, que continua intemporal, a la vora de la mar, recordant-nos que les nostres costes van ser massa volgudes pels maleïts pirates.

Una volta a la falda de la torreta no vam divisar res. Cap soroll, cap llum, res.

Per això, al cap de mitja hora vam decidir tornar a casa un poc desolats.

-Sembla que tot ha sigut un somni?

-Podria haver sigut qualsevol altra cosa.



Aquella nit vaig dormir com un tronc, tots aquells malsons havien marxat ben lluny.



De matí, noves noticies.

Sense que nosaltres haguérem dit res, de sobte, pel poble corrien rumors de fantasmes.

La noticia corria com la pólvora per tots els forns de pa, per totes les tendes i per tots els carrers. Inclús al facebook es va crear el grup de “Jo també he vist un fantasma pels carrers d’Orpesa”.

Uns havien vist alguna cosa per la Torre del Rei, altres per les pistes de pàdel, en Morro de Gos o a la Conxa.

En aquell moment vam maldir el moment al que vam decidir callar-nos, en lloc de fer-nos amb la primícia de la noticia.



Al cap d’unes hores, els de Canal 9, el Mediterraneo, el levante i, fins i tot, els de “España en directo” pul•lulaven per la nostra localitat, però era tard, ja no era el moment de dir que l’havíem vist els primers, ja ningú no ens creuria.



La noticia, tal com va arribar va marxar i al cap dels dies el poble tornava a la normalitat.

Iker ens dedicava uns instants al seu programa de “Cuarto Milenio” però sense donar massa veracitat a la nostra història.

Va ser llavors, al cap d’un mes, quan passejant de nit, pel casc antic vaig tornar a veure una llum estranya.

No hi hague cap crit, l’aire és va deturar i el món és va parar de colp.

Ella estava davant de mi, contra el mur de l’antic ajuntament.

Plorava.

-Per què plores?

-Sóc la Renegà!

-Ja ho sé, però no sé per què plores?

-Perquè la gent sempre ha fugit de mi. Primer quan em van enviar lluny de la vila, ara perquè em tenen por... ja no puc més.

Llavors, vam estar xerrant una llarga estona i em va contar que als hiverns es trobava molt sola i ara, que s’havia acostumat a la gent gracies al tràfec de la Via Verda, els hiverns se li feien molt llargs.

A més a més, ara tenia tan prop la vila, que li costava molt no tornar.

Sé que no em creureu, però la Dama de la Renegà està vivint a una casa abandonada entre la galeria d’art i el taller de pintura. Una casa que no té ni portes ni finestres, però que ha suportat dignament el pas del temps.

Sé que em prendreu per boig, però totes les nits que puc vaig amb el meu gos a casa seua i allà em relata històries perdudes de la nostra localitat i gracies a ella, en poc de temps, vos podré sorprendre amb noves històries.

També heu de tindre clar que Sergi no sap res i els rumors han desaparegut de la vila. Tal volta siga millor així.


Fran García
Orpesa 2009/2010

domingo, 10 de enero de 2016

Què és un perdedor?

Marta estava asseguda en silenci a la porxada de casa. De fet, duia allí una bona estona quan el seu iaio es va apropar i va seure al seu costat. Llavors, la va rodejar amb el seu braç i la va apretar.


Després, passaren un llarg temps en silenci, fins que la xiqueta va dir: 
–Sóc una perdedora.
–Per què dius això?– Pregunta el seu iaio.
–Marc m'ha guanyat a eixe joc que m'agrada tant i m'ho ha dit.

I el silenci tornà per uns minuts, fins que el seu iaio es va decidir:
–Marta, saps què és un perdedor?
–Algú que ha perdut, ¿no?
–Error. –S'afanyà el seu iaio– Un perdedor és aquell que no aprèn en la derrota, ni gaudeix de la victòria, doncs, ni guanya quan perd, ni guanya quan guanya.
–No t'entenc iaio. –assenyalà la xiqueta.
–Mira, cada volta que pergues, analitza les causes i aprèn per millorar. Però el dia que guanyes, gaudeix sense humiliar i si mires a qui vinga per darrere, que siga per somriure'l, felicitar-lo i animar-lo.
–Ah!
–I recorda: la vida és una lluita per millorar com a persona. Guanyar és créixer o progressar. Triomfar sobre altres és una cosa circumstancial. La verdadera victòria l'aconsegueixes sobre tu mateixa. M'entens?
–Crec que sí iaio.
–Doncs alçat i camina, que et queda molt per viure...
I la xiqueta s'alçà, besà al seu iaio i va marxar, però va marxar agafant aquelles paraules que l'acompanyaran per la resta de la seua vida.

I com el conte està contat, el meu desig és que vos hage agradat. 

Clic para versión en castellano

Fran García
Orpesa, 2015

domingo, 3 de enero de 2016

Marcel i la Nit de Reis

Marcel era un menut prou molest. De fet, era el típic xiquet que mai feia cas i gaudia desquiciant a tothom.

Aquest xiquet ara té 7 anys llargs, però com tot ocorregué l'any passat, sols tenia 6.

De fet, com venia la Nit de Reis, tots li dien que sols tindria carbó, però per Nadal tot era igual i es va fartar d'obrir regals.

Així, Marcel continuà fent bromes, amagant els joguets del seu germà, parlant malament a tothom o furtant diners de tots els moneders de casa.

–Per última vegada...– sentencià la mare mentre el pare asentia.

Però com sempre, Marcel la tornà a liar i tirà per terra tot el sopar de la Nit de Reis derrapant amb el patí pel menjador de casa...

Ara has de triar el final:
A) Malgrat tot i les amenaces, els pares li van permetre a Marcel celebrar el dia de Reis i gràcies a això Marcel continua gaudint de carta blanca i trencant totes les normes, el que li ocasionarà una intensa vida amb un més que lamentable final.

B) I eixa fou la gota que va omplir el got i els seus pares van fer guardia tota la nit, fins que van poder parlar amb els Reis i explicar-los que Marcel no mereixia més regals.

Açò no els va agradar gens, però com digué Gaspar:
–Hi ha més anys que llonganisses...

I van partir pregant que els pares es mantingueren ferms, que sapigueren posar-li límits i que el pròxim any tot haguera canviat. Doncs no sigueu malpensats, als Reis sempre els ha agradat regalar.

Ara ja saps que aquest conte és com la vida real, i eres tu qui tria el final. Però els xiquets han d'apendre que sols el mereixement necessita ser premiat, viure creient que tot és debades no és el que cal.