Introducció:
Una olivera viu de la seua terra i, si és trasplantada lluny, pot deixar de ser feliç, o no tornar a arrelar. Sobretot, sí està acostumada a viure a una terra tan bonica com la nostra.
<<Sense arrels moriré, sense terra també. On em porta la vida quan no puc fer res?>>
L’origen:
Conta la llegenda local, i si no ho conta tant se val, que dins del poble, a un solar, va nàixer una olivera.
Era una olivera mil·lenària, preciosa, però no la van respectar. Era molt més important fer un edifici que dedicar-li un parc.
Ningú sap d’on vingué aquella oliva, d’on vingué aquell pinyol.
Arribà, germinà i va arrelar. I el de després ja ho saps.
Va passar el temps i va arribar la pluja. Les arrels foren anant cap a baix i les branques cap al cel. Una gemma, una arrel , després una tija. Mil anys de collita.
A poc a poc, la tija es va fer un tronc.
L’arbre va créixer amb la població.
Al principi, l’olivera vivia en calma i anava fent-se gran. Al temps, es va anar integrant i li van créixer cases pels voltants.
Després els nens li van penjar una roda per a esgronsar-se, una diana per a fer punteria i un niu de fusta per tal que fera de casa a uns pardalets.
Llavors, l’olivera era feliç.
Els anys passaren, el poble canvià, i els nens també.
Va nàixer la consola i els nens deixaren de costat l’olivera, però es quedaren els ocells i al costat li ficaren un banc que prompte es va omplir de vellets.
La nostra amiga ho va notar, però no li costà adaptar-se.
Les ferides que els més petits li havien propinat van deixar de sagnar, i aquella roda, unida al seu tronc amb cadenes de ferro, desaparegué.
Amb aquella tranquil·litat, l’olivera continuava sent feliç i l’olivera continuava creixent, i la ciutat continuava creixent, i les cases es van fer edificis. Els ocells més grans es convertiren en avions, i els vellets de la plaça en cotxes mal aparcats. Però la pluja encara era pluja, i la terra encara era terra i l’olivera encara era feliç.
L’olivera fou feliç fins ara fa cinc anys.
Ara fa cinc anys:
Em vaig assabentar de la noticia. No m’ho podia creure, em semblava una bestiesa. No m’ho podia creure i vaig anar a comprovar-ho.
Era cert. Marta no m’havia enganyat.
El soroll era impressionant. Tres homes foradaven el terra per a endur-se l’olivera, la nostra olivera! La nostra olivera a un altre lloc?
Em van agafar ganes de plorar.
Després d’un dia de tot tremolar, de tremolar tota la terra, i de tremolar jo amb ella, va arribar la nit.
Amb les primeres ones de foscor es va apropar a mi un humà:
—Bona nit olivera —la veu era trista—. Quan de temps portes ací?
Jo no tenia boca, no podia parlar, ni acabava d’entendre el que era el temps.
—Quantes hores al teu costat, tu que m’has vist créixer...
<<No amic, no tinc ulls, i no t’he pogut veure créixer.>>
—I ara t’agafaran i et portaran lluny d’aquí.
Tampoc sabia al que es referia, però entenia la seua tristor, i al mateix temps, amb la seua companyia em vaig dormir.
Amb la sortida del Sol s’acabà la tranquil·litat.
Prompte començà tot a tremolar i les meues arrels es van quedant al descobert.
Al cap d’una estona vaig caure cap a un costat i em van agafar per les branques i em van nugar.
M’asfixiava, m’angoixava, volia morir-me. M’estaven desenterrant i em clavaven unes pinces de ferro.
<<Ah! —me les havien clavat fins a l’ànima i vaig començar a sagnar>>
Una cinta ampla em va rascar tot el tronc i la meua pell es va trencar per diferents llocs, i la cinta que començà a oprimir-me.
<<Com et sentiries tu si et feren tot açò? Per què tanta angoixa? Per què patir tant?>>
Si hagués tingut ulls haguera plorat.
Si hagués tingut boca haguera cridat.
Si hagués tingut cap m’haguera esclatat.
Si hagués tingut cor se m’haguera partit.
Però no en tenia res d’això i ningú sabia com em sentia. Fins i tot, pensava que no em podia sentir pitjor, fins que aparegueren les serres mecàniques.
Un soroll més ensordidor encara, i notar com s’apropa, i notar com talla, i com es clava.
Sentir el formigueig i la cremor a la fusta.
Voler cridar més alt que ningú i no poder fer-ho.
Una branca que em cau, com si perguera un braç, i damunt em colpeja i em fereix.
Perd sang per dalt, sang pel tronc, i la serra continua.
Cada volta tinc menys llenya. Cada volta estic més morta. Cada volta menys fulles, i la cinta que m’estira i que m’ofega.
Voldria morir i no puc.
S’apaguen tots els sorolls.
Un altre soroll que comença: <<Clac. Clac, clac...>>
I la cinta que es tensa una mica, i una mica més i no para.
M’estira. Les arrels es separen del terra. Em desespere. Estic flotant, mai no ho havia fet abans. Vole, no vull volar, sóc un arbre.
Continue desplaçant-me, no puc fer res i em baixen. El que tinc baix no és terra i algú diu que estic a un camió.
—Encara és massa gran!
—Retalleu-li les arrels!
—Anem a dinar!
—Val, anem.
I ara se’n van i em deixen a soles.
Tot per a mi es fosc, perd sabia per tots els costats. La cinta que encara m’estira i em deixa penjant.
M’esforce per cercar el cel amb les fulles, però ja no en tinc.
Estire les arrels cap al terra.
<<On està ma terra?>>
No trobe el sòl i em quedo trista.
Passa el vent.
Tornen les veus.
Em fique contenta. Venen alegres. Tal volta em tornen a ficar al meu clot i puga tornar a traure les branques, les fulles i les flors.
—Ja sabeu el què heu de fer!
<<No!>>
Torna el soroll, tornen les serres. S’apropen cap a mi.
<<Auxili>> Ningú m’ajuda.
<<Ah!>>
Ara em claven les serres a les arrels, i em tallen, i em fereixen més.
Em deixen sense res.
No sent el dolor perquè ja no puc sentir.
Vull morir una volta més, i continuen fent-me a trossos.
Arriba la nit.
Sé que no tinc branques, que no tinc fulles, que em queden unes poques arrels, i penje d’una maleïda cinta.
L’únic consol que tinc és saber que encara estic a la plaça. Estic a la meua plaça. Encara així, estic massa trista.
Els petits pardalets venen a acomiadar-se de mi. Venen a agrair-me tot el que he fet per ells. Comence a sentir-me pitjor.
Acaba de sortir el Sol, i una volta més, tornen les veus.
Jo ja faig prou amb sobreviure, no em preocupen, ni tan sols em queixe.
De sobte, el terra comença a moure’s una mica, després comença a trontollar.
Em trauen de la plaça, i tot el que coneixia es queda enrere.
Preferiria que mil cucs em corcaren. Doncs ara, el vostre record és l’única cosa que escalfarà el meu tronc.
<<Prometeu-me que no us oblidareu de mi, pardalets.>>
I els pardalets em van cantar.
Avui fa cinc anys que vaig sortir de la plaça.
Allò que trontollava em va portar cap a un altre tros de terra. Fins a un nou forat, un forat que no era meu, un forat on jo no volia estar.
Era un forat gran, però no, no era el meu.
La veritat és que el primer any fou el pitjor. Fou molt dur i vaig trigar molt en oblidar l’opressió d’aquella cinta, el clam de les serres i sobretot, el cant dels meus pardalets.
Encara així, i per damunt de les meues ganes de morir, vaig anar recuperant les meues fulles i el seu aroma. Em van créixer rames noves i les velles es van curar.
D’altra banda, la terra era dura, molt dura, però igualment vaig aconseguir arrelar a poc a poc.
Encara així, tot era trist.
Vaig tornar a enfortir i quinze dies fa que torne a ser feliç.
Fa quinze dies justament, ni un més, ni un menys que vaig rebre una visita enmig del meu aïllament. Fa quinze dies, quan ja estava tan acostumada a la maleïda soledat. Quinze dies des que ell va arribar.
Va arribar volant. Era un pardalet jove i valent. Era un amic. Algú amb qui poder estar. Algú amb qui poder confiar, i va vindre a contar-me una història.
Vingué a contar-me una llegenda que suposava real.
Segons li havia contat el seu pare, la seua família sempre havia fet el niu al mateix poble, i des de fa moltes generacions al mateix arbre. Però un dia els humans van fer desaparèixer l’arbre, i aquestos pardals que no havien tingut més casa que aquell arbre van entristir.
Aquesta era la llegenda de l’olivera que no volia moure’s, la meua història.
De totes formes, al cap d’una estona, el pardal va tornar a volar, és clar, després de dir-me que sabia segur que jo era aquella vella olivera.
Sí, el pardal va marxar, però sé que tornarà, i tornarà amb la seua família, i em tornaran a donar la seua companyia, com jo els tornaré a donar els meus fruits.
Finalment, res tornarà a ser tan estrany a aquesta terra, i arrelaré el més fort que puga, no em podran arrancar per segona vegada.
Deu ser la pluja, deu ser el mal temps.
Fa cinc dies que espere a la família del pardalets i no han aparegut.
M’estic tornant a acostumar a la soledat.
<<Serà part de la meua existència la soledat?>>
Mireu-me, ja tinc fruits. Ja estan madurs, tornaran a caure al terra sense remei?
Moriré d’angoixa? Moriré de tristor? Moriré sense haver mort?
No! Ja no vull morir, ja venen cap ací, ja venen cap a mi els meus amics, venen a habitar el meu cor i jo els deixaré que facen niu.
Avui tornaré a tindre ganes de viure.
Avui tornaré a sentir-me viva i important, perquè avui m’han demostrat que de veritat ho sóc.
Ja està ací, per fi, la colla de pardalets.
Fran García
Orpesa, 2003?
