Jo també he vist un fantasma pels carrers d'Orpesa

Era de vesprada, una gèlida vesprada d’hivern. Una d’eixes que enfosqueixen a l’hora de berenar.

Feia fred i jo passejava , venia recorrent la Via Verda, la que han obert entre Orpesa i Benicàssim.

Acabava de passar el Pont de Ferro, i sols es sentia el tintineig dels vaixells que es movien en calma al port esportiu.

Sergi venia a la meua vora i xerràvem i xerràvem com si poguérem resoldre tots els problemes del món.

-Andreu, tu has sentit el mateix què jo?

Jo el vaig mirar amb estranyat, perquè jo no havia escoltat res.

Tots dos ens vam aturar i vam mirar cap al túnel que du a la Renegà, aquell racó de la vila que ara estava més prop que mai.

Vam para l’orella i no ens vam dir res més. Miràvem i miràvem cap aquell gran forat, que traspassava una muntanya amb més de 600 metres de longitud.

A poc a poc i amb una gèlida suor recorrent la nostra esquena, ens vam anar arrimant cap a la seua entrada.

Una volta a la porta, vam encendre les llums del sostre des del seu botó i en aquell moment vam sentir un crit que ens va glaçar la sang, mentre alguna cosa creuà la via per l’obertura contraria.

-Andreu, has vist el mateix que jo?

-Sí, sí, sí ho he vist... buf! Què ha sigut això?

-No ho sé, però no tinc massa ganes de saber-ho.



Ja a casa, no podia deixar de pensar en allò que havia vist.

Aquella llum, aquells draps flotant per l’aire, aquell crit esgarrifós...

Jo no sóc de creure en coses paranormals, però... ho havia vist amb els meus ulls, no m’ho havia contat ningú.

El dia següent Sergi va vindre a buscar-me a casa, tenia els ulls vidriosos i bosses als ulls.

Semblava que no havia dormit massa, per l’impacte o pel rum-rum de tota la nit.

A la seua mà duia un llibre molt prim, amb el seu llom roig desgastat pel pas del temps. No obstant, el vaig reconèixer de seguida, era el “Bosquejo Histórico de Oropesa de Mar”, eixe llibre que tot bon orpesí té a algun dels prestatges de la seua casa i que normalment a llegit un parell de voltes, en qualsevol de les seues edicions.



Una volta dins de casa, asseguts a l’espera d’un café, va començar a fullejar aquell exemplar fins topar amb la fulla que estava buscant.

Llavors em va contar un vell relat, al qual es parla d’una dona que va ser expulsada de la localitat d’Orpesa, d’una bruixa que va ser repudiada per tots i va acabar passant els seus dies a la torre colomera que corona el petit turó del que ara es coneix com la Renegà.



-La Renegà?

-Sí Andreu, sí, la Renegà.

-Vols dir que em vist el fantasma de la bruixa?

-Tu vas veure alguna altra cosa...



Aquella mateixa vesprada, quan la llum del dia començà a perdre intensitat, ens vam enfilar pels carrers del Quarts cap a l’entrador de la Via Verda.

Quan caminàvem en direcció al túnel vam sentir un fred bestial.

El pont semblava cruixir a cada pas, els tintineig dels vaixells era més fort al resguard del port i un soroll ens va fer saltar.

-Sergi, a la dreta!

Llavors, va apuntar amb la seua llanterna de lets, però prompte se’ns va anar l’esglai, en adonar-nos que un graciós conillet ens observava atònit des d’una petita lloma.

Des d’aquell instant, no vam tornar a apagar les llums.

Les nostres respiracions ressonàvem per sobre de les nostres petjades.

Pas a pas, a poc a poc, mirant cap a tots els racons ens apropàvem a aquell forat.

No hi havia paraules.

Si alguna mirada, però paraules cap.

Una volta a l’obertura ens vam mirar, vam engegar les llums i vam recórrer amb la mirada tots els racons.

600 metres de parets ennegrides pel carbó de les màquines antigues, xicotetes estalactites de calç i formigó i, el paviment modern amb el que han confeccionat aquest traçat.

Tot ben estudiat.



Un pas, un altre pas, 10, 100 metres...

El vent llepava les nostres cares, amb la fredor que dóna sempre el microclima de les coves.

Un parell de rats penats jugaven pel sostre i llançaven els seus bramits.



400 metres, un parell de llums trencats feien l’estància més fosca encara.

500, 600 metres... i ja estem de nou sota les estrelles.



Al cap d’una xicoteta estona vam començar a divisar la torre de guaita, que continua intemporal, a la vora de la mar, recordant-nos que les nostres costes van ser massa volgudes pels maleïts pirates.

Una volta a la falda de la torreta no vam divisar res. Cap soroll, cap llum, res.

Per això, al cap de mitja hora vam decidir tornar a casa un poc desolats.

-Sembla que tot ha sigut un somni?

-Podria haver sigut qualsevol altra cosa.



Aquella nit vaig dormir com un tronc, tots aquells malsons havien marxat ben lluny.



De matí, noves noticies.

Sense que nosaltres haguérem dit res, de sobte, pel poble corrien rumors de fantasmes.

La noticia corria com la pólvora per tots els forns de pa, per totes les tendes i per tots els carrers. Inclús al facebook es va crear el grup de “Jo també he vist un fantasma pels carrers d’Orpesa”.

Uns havien vist alguna cosa per la Torre del Rei, altres per les pistes de pàdel, en Morro de Gos o a la Conxa.

En aquell moment vam maldir el moment al que vam decidir callar-nos, en lloc de fer-nos amb la primícia de la noticia.



Al cap d’unes hores, els de Canal 9, el Mediterraneo, el levante i, fins i tot, els de “España en directo” pul•lulaven per la nostra localitat, però era tard, ja no era el moment de dir que l’havíem vist els primers, ja ningú no ens creuria.



La noticia, tal com va arribar va marxar i al cap dels dies el poble tornava a la normalitat.

Iker ens dedicava uns instants al seu programa de “Cuarto Milenio” però sense donar massa veracitat a la nostra història.

Va ser llavors, al cap d’un mes, quan passejant de nit, pel casc antic vaig tornar a veure una llum estranya.

No hi hague cap crit, l’aire és va deturar i el món és va parar de colp.

Ella estava davant de mi, contra el mur de l’antic ajuntament.

Plorava.

-Per què plores?

-Sóc la Renegà!

-Ja ho sé, però no sé per què plores?

-Perquè la gent sempre ha fugit de mi. Primer quan em van enviar lluny de la vila, ara perquè em tenen por... ja no puc més.

Llavors, vam estar xerrant una llarga estona i em va contar que als hiverns es trobava molt sola i ara, que s’havia acostumat a la gent gracies al tràfec de la Via Verda, els hiverns se li feien molt llargs.

A més a més, ara tenia tan prop la vila, que li costava molt no tornar.

Sé que no em creureu, però la Dama de la Renegà està vivint a una casa abandonada entre la galeria d’art i el taller de pintura. Una casa que no té ni portes ni finestres, però que ha suportat dignament el pas del temps.

Sé que em prendreu per boig, però totes les nits que puc vaig amb el meu gos a casa seua i allà em relata històries perdudes de la nostra localitat i gracies a ella, en poc de temps, vos podré sorprendre amb noves històries.

També heu de tindre clar que Sergi no sap res i els rumors han desaparegut de la vila. Tal volta siga millor així.

Fran García

Orpesa 2009/2010

On vas, Senyor de Montornés?

Conta una llegenda popular, i si no lo conta tant se val, que fa molts anys, allà pel 1278-1281, Orpesa rebia nombrosos atacs per part de la gent de Castelló de Borriana i del Senyor de Montornés, natural de Benicàssim.

Els atacs més cruents els protagonitzava aquest darrer, Pedro Jiménez i, com sembla lògic, sempre venien per la part sud de la vila. Per això , a poc a poc, els habitants van anar preparant-se i, a la fi, era impossible poder atacar la vila per aquesta vessant.

Aquest fet va molestar molt al Senyor de Montornés, que ni amb l’aliança amb Pedro de Claramonte, el guerriller més conegut de Castelló, podia penetrar en la localitat.

Llavors, van fer un pacte amb el Senyor de Peníscola, per tal d’arrasar-ho tot atacant pel nord.

Malauradament, per als seus interessos, Jordiet, antic veí d’Orpesa que formava part de la Cort de Peníscola, es va assabentar de la noticia i envià un colom missatger fins al castell que anava a ser atacat.

<<Benvolguts veïns: El Senyor de Montornés, el de Peníscola i Pedro Claramonte atacaran d’ací a tres nits la nostra vila des de les terres del meu senyor. Atentament: Jordiet.>>

Tres nits només, com podrien defensar-se?

Beltrán Pérez de Pina, el regent de l’època, pensà en demanar ajuda al poble de Cabanes, encara que prompte s’adonà que no hi havia temps.

Després de molt pensar, quan ja sols faltava un dia per l'atac, Beltrán, es va resignar i va anar a demanar-li consell al seu fill menut, que era conegut com el “Senyoret”.

Aquest jove, amb només dotze anys, era el més intel·ligent de la vila i, després de tota una nit en vetlla, va ser capaç de confeccionar seu pla.

Pel matí, va donar la veu d'alarma i ficà tot el poble a treballar.

Ell, el fuster i el ferrer anaven per un costat, mentre algunes dones cosien i els homes anaven a la muntanya a per argilagues o llenya fina.

Així, quan ja estaven fets tots els preparatius, es van reunir de nou per a partir abans de la posta de Sol i, caminar cap a un pas proper a la Punta de la Peste, a la zona de les Amplàries. Doncs, allí establirien la seua línia de defensa.

“Era de nit, sentíem les tropes enemigues apropar-se cap a nosaltres: era el moment. D'un costat van començar a sentir-se els timbals, darrere meu s'encengueren muntanyes d’argilaga i fusta, mentre el fuster, el ferrer, mon pare i jo alçarem el dimoni que havíem construït, Tomás, que era qui tenia millor veu, maleïa als invasors.”

I això és el que va ocórrer, però el Senyor de Montornés el que va vore fou un infern: flames gegants, el sonar dels tambors, passes als seus voltants, el so d’ossos trencats, i el clamor d'una batalla infernal.

A més a més, i de sobte, davant d‘ell es va alçar un diable d’uns quants metres i després de mirar-lo li digué:

“Senyor de Montornés has equivocat el camí, aquest és el camí de la mort i tot qui el travessa m’acompanya al meu món. ¡ESTEU TOTS MALEÏTS!”



Llavors Pedro Jiménez es va girar mantenint la calma, però darrere d’ell tots corrien per escapar del malefici.

Sense cap altre remei, ell va fer el mateix i la gent de la vila ho va festejar com es festegen les grans victòries.

Al dia següent, quan els orpesins començaren a arreplegar tot el que havien embrutat i a apagar el foc que encara perdurava, van trobar entre les petjades dels enemics l'escut del Senyor de Montornés.

Va ser el “Senyoret” el que el va recollir, i el va portar davant del Rei per demanar justícia. Per demanar que Orpesa no tornara a ser atacada mai més, i així va succeir.

A més a més, els jutges reials li van ordenar a Pedro Jiménez que pagara per tot allò furtat. I malgrat tot, encara corre per les muntanyes la veu del dimoni que tots van veure aquella nit, encara que, aquest, com ara sabeu,mai va ser real.

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2003

Lluitaré

Conta una llegenda popular, i si no ho conta tant se val, que un dia les tropes napoleòniques arribaren a la Vila i al Castell d’Orpesa.

Eren temps de guerra, any 1811, i després de molts intents d’ocupar la població, l’exercit invasor va decidir avançar per Cabanes, per tal d’arribar a les terres de València.

I així fou, caigué Cabanes, la Pobla i tots els pobles del més enllà. Llavors, Orpesa, defensada per la Torre del Rei i el castell es va quedar aïllada. Sols el camí de la mar l’unia a la resta d’Espanya.

Era l’hora, no hi havia cap dubte, l’únic focus de resistència a la reraguarda havia de caure al preu que fora.

“És Octubre. Moltes collites s’han perdut a causa dels atacs dels francesos i les nostres terres estan tristes.
Avui 10 del 10 del 1811 fa dos dies que ens assetgen, estem tancats al castell, ningú sap el temps que podrem resistir. Des d’ací veig el bell paisatge de ma terra i em sap greu no poder-lo gaudir.
L’enemic no para de rodejar-nos, nosaltres, esperem, la nostra arma és la paciència”

Sí, aquell fou el dia. Una canonada va fer saltar les pedres d'una part de la muralla i el poble caigué en mans enemigues, pocs veïns oposaren resistència i els que ho intentaren foren reduïts cap a la part més alta de la torre central.

Llavors, el poble és rendí i els francesos com a mostra del seu agraïment van fer votar la torre quadrada que presidia el castell.

“Ja no es senten els tirs, què passarà? S’hauran rendits tots menys jo?”

Ningú no ho sabia, però Miquel va volar amb el castell i volà a trocets per la falda de la muntanya i la seua ànima restà dormida al llarg de molts anys, en concret , uns 128 .

Com ja sabreu si ho heu calculat, era l’any 1939, i els avions alemanys despertaven tot el que no mataven, i ell ja era mort.

“On estic? Què ha passat? Com ha canviat tot en una nit!”

Miquel incrèdul va veure el castell enderrocat, tal i com esperava, però els voltants havien canviat molt.

Llavors, a mitja nit es va alçar i començà a córrer. Pensava com podia haver canviat tot tant en una sola nit, però encara així, tot quadrava, perquè la guerra encara era present.

De sobte arribà a la via, després de baixar per unes escaletes que no coneixia. Fins i tot dubtà estar a la seua vila, però alguna cosa li digué que havia de continuar corrent i així ho feu.

Camí de la mar continuà trobant-se coses que no havia vist mai. Fins i tot, la vella marjal tenia un sabor diferent. Tot açò li feia sentir-se estrany, però ja veia el Cap d’Orpesa, el “Cap Tenebrium”.

“I ací et trobe sola, ací està la meu Torre, vigilant la mar. No sé on està la gent, ja vindran. Maleït Napoleó, tot ho has canviat. Res és com jo ho recorde”

Llavors, Miquel que no comprengué el que havia passat pujà a un dels miradors i cridà: “LLUITARÉ” i des d’aquell dia vigila la torre esperant que tornen els seu dies.  

Fran García,

Abril de 2003

Pd: Ara ja sé que la torre del castell d'Orpesa, la van fer saltar pels aires en la retirada i no en la conquesta d'Orpesa, però he decidit no modificar aquest fet, per respecte al text original.

Tampoc em consta cap bombardeig a la Guerra  Civil, encara que altres pobles de Castelló tingueren pitjor sort. No obstant, s'han trobat refugis al castell, mentre que la serra està plena de trinxeres en record d'aquells horribles anys.

Leer en castellano

El Collar de l'Amor

Conta una llegenda popular, i si no ho conta tant se val, que fa molt de temps a Orpesa vivia una princesa a la que li agradava molt la mar. Per això, sempre que podia, anava a prendre el bany a les platgetes que hi havia prop d'on desemboca el Barranc de Bellver.

Un dia, Teresa, en sortir de l'aigua, va veure un jove construint un vaixell i es va enamorar. Per sort o per desgràcia aquella volta fou la primera, però no la última, i cada dia que el veia el captivava un poc més.

Quan ja no ho pogué resistir més, l'hereva demanà als deus que mouen la mar una pista per a saber com conquerir al seu amat.

“Teresa, sóc la veu del Mediterrani i a tu et done aquest collar de conxes que és el Collar de l'Amor. Sàpigues que és un bonic regal per a qui vulgues triar.”

I ella l'agafà, pujà a la superfície i sorprengué a Daimiel amb el seu caminar decidit. Es presentà i li regalà el collar que anava a unir les seues vides fins a la mort.

Malauradament al cap d’uns anys molt feliços, tant per a ells com per als habitants de la vila, va sortir una epidèmia de l’Antiga Albufera d’Orpesa que s’endugué moltes vides, entre elles la de Teresa.

A aquesta pèrdua, Daimiel, sols pogué sobreviure per l’amor que tenia als seus dos fills, Tereseta i Xavieret. Per ells, i només per ells, continuà vivint i fent-ho tot el millor que sabia.

Un any més tard i amb tot el pesar al cor, ell tornà a les platgetes i agafà de nou el seu vaixell i començà a navegar.

Una volta mar en dins una ona gegant, enmig de la calma, li tallà el pas.

“Daimiel, com és que encara estàs sol?”

“No estic sol, ella és al meu cor.”

“Aprofita i gaudeix del collar que penja del teu coll, doncs és el collar de l’amor i a la jove a la qual li’l regales s’enamorarà de tu.”

I l’ona va desaparèixer.

Al dia següent, el nostre mariner d’ànima trista, és va despertar sabent que res havia sigut un somni, que tot el que li havia succeït era real, però no tenia ganes de conèixer a un nou amor que substituira el que ja havia perdut.

Llavors, en desdejunar, va sortir de sa casa i s’encaminà tot sol cap a la muntanyeta on s’alça la Torre Colomera. Una volta a la seua vora i amb el Sol ascendint al seu davant es va aturar i començà a pensar.

Al cap d’una estona es va llevar suaument el collar, començà a plorar i el va prémer a la seua mà dreta. Caigué de genolls i mirà cap al terra, fins que a la fi es va decidir a fer el que havia anat a fer i el llençà amb totes les seues forces perquè tornara a la mar.

Un llamp trencà el cel clar i la força del tro va estar a punt de llençar a terra el nostre amic, quan la veu de la mar es va tornar a sentir:

“Què has fet Daimiel?”

“El que havia de fer”

“No comprens que has perdut l’oportunitat de ser amat per qui tu volgueres?”

“Qui jo vull ja no em pot estimar, perquè jo estime a Teresa!” 

I així, partí sense el collar amb el clar convenciment que cap altre amor seria capaç de fer-li oblidar tot el que havia viscut. 

I el collar?

El collar es va perdre a les profunditats i com està fet de conxes ningú no l’ha tornat a trobat i com ningú no creu en deus menors, no l’han tornat a demanar, però els seus efectes perviuen, per això tota la gent que es banya a les nostres costes s'enamora d'elles i més tard o més prompte ha de tornar per a retrobar-se amb tota la bellesa, amb tota la puresa i amb tota la grandesa que te la nostra mar.

Qui no estima el Mediterrani?

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2003