Feliç de tornar al cole! O no?

Era, una volta més, el primer dia de classe.

El mestre ja tenia al seu voltant, asseguts en rogle a tots els alumnes del seu nou grup. L'ambient era genial i la majoria de xiquets estaven molt contents. S'havien acabat les vacances, però pareixia una festa!

Antoni estava content per estar amb Mario, Lledó estava contenta per poder contar el millor del seu viatge, i així un rere altre contestava amb un: "Feliç!"cada volta que el mestre preguntava: "Com et sents?"

Als nous, tant als repetidors com als que acabaven d'aplegar al poble els costava un poc més, però contagiats pel bon ambient del grup, tots contestaven el mateix.

De sobte, Amin va dir que estava una mica trist i tots es van alarmar, com si la tristor fora el pitjor... Llavors, el mestre preguntà a Amin el motiu, i aquest va contar que ja no tornaria a veure el seu iaio fins Nadal si hi havia sort. I clar, el mestre va explicar que en un cas així Amin tenia dret a estar trist, que no passava res, però que no deixara de pensar en totes les coses que l'envoltaven i el podien fer feliç. Així, per primera volta aquell matí, el xiquet va somriure. I, a poc a poc, sense adonar-se'n va aplegar el pati.

I què va passar al temps d'esplai?

Ja veus, que Pere, un dels nous alumnes va estirar del monyo a l'Esther i li va pegar un puntelló a Mario! I la classe no s'ho podia creure! I al tornar del pati van continuar parlant...

-Com pot ser? Què t'ha passat? 

I al xiquet no li va quedar altra que reconèixer que ell aquell dia no era feliç... que estava nerviós per no conèixer a ningú al centre! I el conflicte es va acabar de seguida. Esther i Mario van explicar com l'havien molestat sense adonar-se'n i Pere va demanar perdó i va anunciar que no passaria més:

-Ja he aprés la lliçó! Jo no he dit la veritat, estava nerviós! Vosaltres no ho sabíeu i per això no sabíeu que m'estava posant pitjor... El pròxim dia seré sincer i no hi haurà cap malentès!

-No et preocupes Pere -digué Esther-. Però si algun altre dia et torne a molestar... vull saber-ho per a no continuar.

I Mario va assentir, doncs ell pensava el mateix i per donar l'assemblea per finalitza els tres van compartir una abraçada.

Què com acaba el conte? Pere i la resta de nous aconseguiran formar part del grup i la gran majoria dels dies aniran al cole plens de felicitat!

Fran García

Orpesa, 7-9-2016 

Així no jugue.

Marc era un xiquet com un altre.
No era un crack del futbol però somniava en balons totes les nits. De fet, sempre dormia intentant visualitzar el seu millor gol. Eixe que normalment no entrava, però bé, ell ja sabia que la vida era més dura que un bon somni, però menys que un malson.

De fet, per sobre de la lluita i l'esforç, que en tenia de sobra, els mestres i entrenadors sempre deien que la seua millor característica era l'honorabilitat. Per això Marc, mai veia cap targeta i era molt difícil que fera una sola falta.

Malgrat això, va aplegar el dia en que Marc decidí deixar de jugar a futbol al pati de l'escola.
Els companys no ho entenien i de fet, va tardar en explicar-se, i és que a aquest xiquet, mai li havia agradat parlar malament de cap company. Simplement, agafà la pilota de bàsquet i va marxar acompanyat dels que decidiren seguir-lo. Sempre havia estat un líder positiu i mai estava sol.

Però tornant al fil de la història, anem a reviure la conversa amb la que es va explicar:
-Marc, per què ja no jugues a futbol amb nosaltres?
-Se m'han llevat les ganes.
-I per què se t'han llevat les ganes?
-Mireu, em vaig fartar de les segades, dels agarrons i dels insults i quan ja estava fart del tot, alguns de vosaltres vareu començar a fer piscines i a tirar-vos pel terra sense que vos tocara i a demanar falta, com si estiguéreu jugant la final de la "Champions".
-I per què no ho vas dir?
-Com què no ho vaig dir? I em contestareu que era part del joc i jo així no jugue. Jo jugue per gaudir, per fer-ho bé, per fer esport, per compartir el meu temps amb vosaltres. Jo no estime la victòria, jo estime el bon joc, eixe que no em deixeu fer. Si això és el que voleu, no conteu amb mi.

Podeu imaginar la cara de sorpresa del seus companys?
Doncs sí, en un primer moment tots es van quedar gelats, però al cap d'una estona, reaccionaren, parlaren entre ells i decidiren que Marc tenia raó. Havia aplegat l'hora de reconèixer que no es jugaven més enllà de passar una bona o mala estona o, de guanyar o perdre algun amic. Per això acabaren demanant les corresponents disculpes i així, Marc tornà a jugar alguns dies a futbol, encara que mai abandonà el bàsquet i a aquells amics que va trobar un dia desesperat a l'ombra d'una anella.

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2016

Rabia

A voltes, sense adonar-nos, acumulem certs sentiments dins del nostre cos. Per això, sense voler-ho ell s'havia convertit en un condensador de rabia. De fet, un nou atac cap a la seua persona i valors va ficar a prova els límits de la seua paciència. 

No obstant, en una gran exercici de constricció va engolir saliva, va apretar els punys i va somriure. La rabia recorria les seues venes. I es que si per alguna cosa no estava preparat era per a consentir injusticies.

Algú podria dir que era ira, però ell la va poder controlar. Molts cregueren que la resposta seria la venjança, però aquesta no va aplegar. Medità i pensà: “l'energia no es destrueix, sols es transforma” i, decidí invertir-la en millorar, en fer les coses bé, en ser un exemple i desautoritzar amb actes als que gaudien de criticar-lo. “Els meus actes paralaran per mí.”

Fran García

Orpesa, 2015

Pepet ja no es cabreja

Pepet és un xiquet, ni gran ni menut, ni prim, ni gros i malgrat no ser el xiquet més sabut del món, a poc a poc ha aprés tant, que ara ja sap molt.

Ell encara recorda quan es cabrejava, i això era prou sovint... Ara ho recorda i riu, respira fons i es diu: “No, ja no, Pepet ja no es cabreja!”

En aquest instant està a casa i la iaia li comenta a sa mare:

-Recordes aquell dia que Pepet es va despistar i quan s'adonà ja no quedaven bombons?

-Clar que ho recorde, es va ficar roig, roig i quan ens vam riure d'ell va pegar un fort crit i es va tancar a l'habitació.

Pepet ho sent i se'n riu, però abans que continuen dient coses que li puguen molestar, canvia de tema amb habilitat i comenta que voldria anar al circ.

Però, la mare que no te ganes d'anar-hi torna a canviar de tema:

-Què et sembla si aquest cap de setmana anem al cinema?

I Pepet té un pensament: “Ja em fa la de sempre!”.

I abans que puga contestar, continua preguntant:

-Com t'ha anat a l'escola? Has discutit amb algú? Has fet cas al mestre? I amb la mestra de música? Has sigut un bon xiquet? Ah! Per cert! Com tens l’habitació? I la roba bruta no estarà al bany? Després no et queixes si no te la rente! I els joguets estan al bagul? -Agafa aire i continua- Contesta Pepet! Contesta!

Llavors, Pepet es mira les mans i, se les mostra a sa mare obertes i buides, mentre fica cara d'atabalat, amb els ulls oberts com a plats, sense poder pestanyejar. Per un segon està a punt de molestar-se, però de sobte s'ho pensa millor, somriu, respira fons i es diu: “No, ja no, Pepet ja no es cabreja!”

Per això es relaxa, mira a sa mare i somriu:

-Quina era la pregunta?

La mare, en reconéixer que ni ella és capaç d'enrecordar-se de tot el que ha dit, també somriu, i es que la felicitat compartida es multiplica!

-Pepet quant fa que no et cabreges?

Ell pensa, es rasca la barbeta, trau els dits i calcula en silenci (...)

-Fa 2 anys, 3 mesos, 6 dies i 13 hores.

La iaia en escoltar tal precisió obri la boca tota sorpresa i pregunta:

-Com es possible que sigues tan exacte?

I al xiquet li canvia el semblant i la seua alegria s'esfuma per un instant.

-Fa eixe temps exactament, iaia, Toni em va trencar per accident el meu joc favorit. Jo en vore-ho, em vaig alterar molt, molt, molt i li vaig pegar tal espenta, que en caure a terra, es va colpejar el cap i com jo no volia fer-li mal, em sentí fatal. I vaig pensar el trist que estaria si el perdera com amic. Així, els ulls se’m van plenar de llàgrimes, com si foren dos reguers i, li vaig demanar vint voltes perdó.

-I et va tornar a parlar?- Preguntà la iaia.

-Sí, en vore'm tant preocupat em va perdonar de seguida, però em va demanar que no em tornara a cabrejar així. És una gran persona.

-I va ser així de fàcil?

-És clar que no! Però vaig buscar ajuda i tenia moltes ganes d'aprendre.

-I qui et va ajudar?

-El mateix Toni, els pares i també el mestre.

-I què vas aprendre?

-El primer de tot va ser la Tècnica de la Tortuga.

-Ninja?

-Hala! No iaia, no! La Tècnica de la Tortuga! Quan estàs a punt d'esclatar i fer alguna cosa malament o fer mal a algú dius: “tortuga” i et fas una boleta, com quan una tortuga s'amaga dins la seua closca i res no t'afecta!

-I per què no t'afecta? És màgia?

-No, és que decideixes que res roin t'afecte i a poc a poc et relaxes, pensant en coses bones. I això, com diu el pare, això és una decisió personal.

-I et funciona?

-Molt, ara ja no em cal ni fer això!

-No?

-No, ara ja no. Quan feia molt bé la tortuga, la mare em va ensenyar a ser més efectiu.

-Ah! Sí?

-Clar! T'imagines que a la meua edat començara a fer postures enmig del mercat, enmig d'un partit de colpbol, enmig de classe... Em sentiria ridícul!

-Ha, ha, ha! Millor que no- li contesten mare i iaia.

-I ara com ho fas?- continua interessant-se la iaia.

-Ara conte fins a 10, somric, respire fons, em relaxe i em repetisc: “no, ja no, Pepet ja no es cabreja!” i per això sóc més feliç, estic millor amb els meus amics i tots estan més contents amb mi. Què et sembla?

-Una postura molt intel·ligent!- conclou la iaia.

I gràcies a aquest complit, Pepet es fica molt content i li regala una forta abraçada a ella, que sempre l'ha volgut tant.

Autor: Fran García 

Orpesa, 2015