A Elisa se li cau el món damunt

Hui a Elisa se li ha caigut el món damunt.

Què li ha passat?

Uf!

Elisa no havia notat cap cosa extranya. Pot ser els últims mesos havia sigut un poc més brusca amb els seus companys i havia fet alguna contestació més seca que altra, però res pareixia important. Alguns adults es parlen així i mai passa res.

Però hui, hui tot sembla diferent.

No sap ben bé com ha sigut, però gran part de la classe se li ha ficat en contra i ella s'ha sentit trista. De fet, després de revisar el sociograma que han fet a classe, un joc que semblava graciós, resulta que alguns companys han contestat que prefereixen no jugar amb ella...

Elisa, ja a casa, ha deixat de sentir-se trista. Ara mateix està dolguda amb els seus companys. Mai, cap dia li havien dit que eixa forma de parlar els cabrejava. Ningú li havia avisat de que si continuava així la deixarien de voler. Ara que ho pensa... s'està cabrejant.

Respira. Entén que no li val de res cabrejar-se. Però tampoc vol fer com si no hagués passat res. Pensa i decideix:

-Demà quan vaja a classe vull parlar amb tots. Els diré el que pense. Quan alguna cosa em molesta jo li ho dic primer als meus companys i els ho deixe ben clar i sols li ho dic a un mestre quan malgrat això, continuen molestant-me. I ells què han fet? M'han deixat ser així i ara sense avís resulta que tots es queixen de mi. No és just.

Certament no és just. Certament, Elisa no ho ha fet bé i ho sap, però la resta de la classe tampoc. I si Elisa té una cosa clara, és que les coses es solucionen parlant. Per això, demà demanarà parlar a tota la classe i intentarà explicar a tots que sap que no ho ha fet bé, però que quan torne a molestar a algú necessita saber-ho, doncs a ella no li agrada molestar i si ho fan així tot serà més fàcil i l'ambient de la classe serà millor.

Bé, ja ho ha decidit i per fi podrà deixar de patir. De fet, està convençuda de que podrà dormir tranquil·la, sols falta que demà trobe les forces i les paraules justes per acomplir el seu propòsit. 

Desitgeu-li sort!

Fran García,

8 de febrer de 2017

Orpesa.

Tots els banys plens de monstres...

Adriana era una xiqueta de 5 anys, però era d'allò més salada.
Passejava pel cole com una reina i és que el seu pare era el bidell de l'escola, és a dir, un dels que més manava i l'únic que tenia totes les claus i sabia on estaven totes les coses i tota la gent.

Així, Adriana, a base de fer moltes hores al cole, junt a la seua amiga i exploradora Sofia havia aprés a no tindre por de cap racó del cole. Bé, sols hi havia dos que li donaven un poc de cosa... Un era l'habitació dels llums i els fusibles, on no podia entrar, doncs hi havia un cartellot de perill que feia por; l'altre, qualsevol bany.

Per què?
Ella, encara que era molt valenta, estava convençuda de que els banys estaven plens de monstres i ni els majors, ni els companys eren capaços d'ajudar-la.

Els majors li deien que no hi havia monstres, que no calia tindre por, però ella estava totalment convençuda de que estaven allí esperant-la. El que li va fer deixar de confiar en ells. No eren capaços de sentir allò evident...

Els menuts, quan la sentien: uns es reien d'ella i els altres sentien la mateixa por. Per això, sols podien anar al bany en grups, doncs el grup els feia forts i en grup tenien la capacitat de lluitar, fins i tot, amb monstres. Però... ¿què feia quan es quedava sola?

Allò de formar part del grup estava molt bé, però... calia millorar-ho. Com ho faria?
I llavors aplegà la solució de casualitat.
Un dia, mentre els mestres menjaven ella tenia ganes d'anar al bany, però ningú la volia acompanyar. En aquell moment, el pare de Sofia que era mestre, li va contar a un company que les xiquetes tenien por dels monstres dels banys... De fet digué:
-I això no pot ser!
Però Fran, el company del pare de Sofia va cridar a Adriana i li va dir:
-Adriana, quan vages al bany, has de tocar ben fort a la porta. Així els monstres s'esglaiaran i podràs anar al bany amb total tranquilitat.

I Adriana va marxar, va tocar la porta, però... no va entrar.
En aquell moment, Fran li va dir que calia tocar més fort, que ho tornara a provar. I així va ser.
Des de ben lluny es va sentir aquell "Toc! Toc! Toc!" I per fi va poder entrar sola al bany.

I els monstres?
No sabem si estaven o no, si existien o no, però el ben cert és que d'haver existit, no m'estranya que s'amagaren ben amagats cada volta que Adriana tocava amb eixa força, o simplement caminava amb total seguretat. I es que al final, els monstres no són per a tant.

Fran García

Orpesa, 21 de setembre de 2016

El Desert dels Déus

Conta una llegenda, que molt temps enrere, en una terra molt llunyana, hi havia un gran déu. Aquest, havia creat a altres déus menors per no sentir-se sol.

Un colp creats, els petits déus no van tardar a tindre aires de grandesa i a lluitar entre ells per demostrar el seu poder. No obstant això, l'únic que no lluitava era el déu suprem, que no tenia res a demostrar.

Les seues guerres van ser tan potents que al final es van enemistar entre ells i van començar a realitzar totes les accions possibles per molestar-se els uns als altres. Fu feia ploure, Ra parava la pluja, Ter feia sortir el Sol, Mor provocava una tempesta de sorra ...

Així, a poc a poc, la pluja es va tornar un dels seus elements preferits i la utilitzaven per molestar constantment, fins a la sacietat.

Per això, un dia van decidir que només plouria quan els vingués bé a tots, però aquest moment mai va arribar. Així, la pluja, sempre interrompuda, no va caure amb força durant molt, molt de temps i aquell lloc envejable, a poc a poc, es va convertir en un desert.

-És el que hi ha -va dir un dia el déu suprem-. Que no plogue mai a gust de tots, no vol dir que no cal que ploga. Ni tan sols un déu es pot permetre el luxe de ser tan egoista. Mireu a veure el que heu fet malament i solucioneu-ho. No us vaig donar un verger per veure com el llançàveu a perdre ...

Fran García

Orpesa, 2016

Un vaixell a la mar...

<<Un somni o un parany, un somni trencat >>

El Sol era tan fort que maltractava la vida de les plantes. L’aire càlid que venia del Sud accentuava, encara més, el seu pes i aquesta sensació: Érem al nord d’Àfrica.

Sols una tanca de fusta senyalava l’existència d’un port, on tres pilons de fusta eren els únics llocs per a amarrar.

Un paisatge pobre. Tot era desolació.

Una única barca, que no era més que una antiga relíquia, que ja havia viatjat massa voltes per la mar.

—Calla Malson! A veure que passa? No em deixaràs ser el narrador de la meua pròpia història?

El vaixell era gran, magnífic.

Una mar serena i tranquil·la, blava, immensa, ens esperava.

Per fi havia arribat el meu primer viatge.

Aquell port, no era un port. Era més bé una ciutat. Comerciants, mercaders, mariners i gent del món. Gent cap amunt, gent cap avall.

Tinc una imatge gravada: Aquell gran vaixell m’impressionava. Allà, amarrat al port, al final de la drassana principal. 

Una brisa suau, càlida i amable ens oferia un bon matí. La tripulació es movia d’un costat a l’altre i jo m’apropava. Cada pas que donava, tot semblava fer-se més gran. Tot era com un somni, com un somni bonic.

La manca de força del vent fou el primer impediment per a la sortida del port. Així, que a la fi, vam fer una menjada més a terra. 

Després de dinar, vam poder partir sense problema. A poc a poc, amb les àncores ja a la coberta, i amb el velam a mig soltar, el timoner maniobrava per tal d’obrir-se pas cap a mar oberta.

Per fi podia sentir el moviment de les ones sota els meus peus.

—Tot a estribord! —va cridar algú tallant el suau cridar de les gavines, quan perseguien un pesquer que tirava al mar les deixalles que abans havien arreplegat.

La mar era eterna, blava i serena.

Avanç de l’arribada de la nit ja estava acostumat al moviment de la mar, però encara havia gent que vomitava, de forma més o menys constant pels laterals de la nau.

En molt poc de temps havia descobert que m’agradava la mar. La lluna, un mant d’estels que ens guiava i el vell mariner que m’ensenyava a orientar-me a les nits clares, mentre em contava històries i em deia a quin estel aniria a viure una volta mort. Jo li vaig prometre que el vigilaria des de la mar.

Aquella pobre pastera, plena de gent pobre, continuava obrint-se pas entre les ones.

La mar era blava i eterna, i el viatge era curt, però al mateix temps, massa perillós. L’èxit no estava ni molt menys assegurat.

Al despertar del segon dia arribaren les primeres dificultats. Les ones creixien en alçada i en força. El vaixell començava a lluitar contra les primeres corrents. El mar brau encara em semblava més bonic, més majestuós, més imponent.

Tots ens movíem per mantindre la nau surant, malgrat això, el més cruent encara estava per arribar.

Uns núvols negres entristien l’horitzó.

La turmenta era gran, la barqueta era menuda. Les ones la sacsejaven. El perill era imminent. La pluja prompte començà a caure.

Un llamp, un tro. Una ona que tot ho fa tremolar, i por, molta por: La mar era brava i eterna.

De sobte, tot va enfosquir. Aquells núvols negres ens envoltaven. Un vent gèlid ens turmentava.

Tots ens vam arrupir i ens vam amagar.

Una veu cridà:

—Preguem per la nostra salvació abans que sigui massa tard!

Ningú va respondre. Un tro, més fort que l’anterior, més potent, fill d’un llamp encegador.

Després, silenci.

El vent continuava creixent, les corrents, la plutja... Foscor, agonia i la sal de la mar: angoixa.

L’angoixa era a aquell instant tot l’equipatge que ens restava a aquella travessia, però m’agradava, era la primera aventura a tota ma vida.

Miraculosament, la nostra nau va vèncer la turmenta, però el tercer dia de viatge va ser un dia trist.

El vell mariner havia desaparegut de la nau. La turmenta se l’emportà. Ara, la mar ja havia calmat la seua fam i romania tranquil·la, dins d’eixa calma molesta de després del temporal.

Llavors vaig prometre que cada nit cercaria l’estel que ell m’havia dit i li parlaria de la mar, per a que ell em guiés, mitjançant la seua experiència.

Aquella calma retrobada es va allargar fins al vespre del quint dia. Les ones venien cap a nosaltres novament. Just ara, que ja havíem començat a imaginar el destí del nostre trajecte.

Les ones començaven a envestir-nos amb forces renovades. El cel clar no ens mostrava el que ara ens amenaçava. Aquelles ones gegants venien directes cap a nosaltres, per tal d’acabar la feina que anteriorment ja havien començat.

Certament, aquella petita barca tenia poques possibilitats de poder arribar a l’altre costat de l’estret. L’Estret de Gibraltar sempre ha estat cruel amb els emigrants que intentaven guanyar les costes properes al seu penyal.

Malgrat a la grandiositat de la nau ens trobàvem en dificultats. El capità cridava amb veu ronca mil ordres. La tripulació corria d’un costat a l’altre per a no deixar cap opció a l’atzar. Jo tenia por. M’agradava la mar, però no tenia clar que em volgués morir allà, i molt menys, tan prompte.

La pastera, lamentablement, va xocar contra una roca molt propera a la costa. Tota ella es va estellar. Sense remei va sembrar la mar de cossos humans que lluitaven per sobreviure entre un fum de fustes.

El dia següent, la costa va rebre més de quaranta cadàvers. Quaranta emigrants que volien lluitar per aplegar a una vida millor.

Dones, homes i nens.

Puc recordar encara quan el vaixell va rebre aquella ferida mortal al seu casc. De sobte, tots vam saber que no arribaríem a la costa. Jo, vaig ajudar a les dones i als nens més petits a buscar la barca menuda per a que pogueren arribar al litoral. De totes formes, crec que no van arribar.

—Ai Petit! Fa set anys que vas morir i sempre contes la mateixa història a tots el nous que arriben.

—Si, és el més emocionant d’una vida molt trista.

—Però no va ser així com succeí.

—Shuuu! Calla! —va dir el petit.

—Si vols callo —li contestà l’esperit—, però eres molt fantasiós.

—Tal volta. La veritat es que crec que és millor així.

—Si, pot ser, pot ser.

—Sempre serà millor pensar que era un mariner valent, que un pobre emigrant que morí darrere d’un somni.

—No ho sé Petit, no tots tenen el valor de lluitar per un somni.

—la vida no és més que un somni. Si no eres capaç de somniar, no eres capaç de viure.

—Doncs viu ara, que pots somniar eternament.  

Fran García

Orpesa, 200?

L'olivera no vol moure's.

Introducció:

Una olivera viu de la seua terra i, si és trasplantada lluny, pot deixar de ser feliç, o no tornar a arrelar. Sobretot, sí està acostumada a viure a una terra tan bonica com la nostra.


<<Sense arrels moriré, sense terra també. On em porta la vida quan no puc fer res?>>

L’origen:

Conta la llegenda local, i si no ho conta tant se val, que dins del poble, a un solar, va nàixer una olivera.

Era una olivera mil·lenària, preciosa, però no la van respectar. Era molt més important fer un edifici que dedicar-li un parc.

Ningú sap d’on vingué aquella oliva, d’on vingué aquell pinyol.

Arribà, germinà i va arrelar. I el de després ja ho saps.


Va passar el temps i va arribar la pluja. Les arrels foren anant cap a baix i les branques cap al cel. Una gemma, una arrel , després una tija. Mil anys de collita.

A poc a poc, la tija es va fer un tronc.

L’arbre va créixer amb la població.

Al principi, l’olivera vivia en calma i anava fent-se gran. Al temps, es va anar integrant i li van créixer cases pels voltants.

Després els nens li van penjar una roda per a esgronsar-se, una diana per a fer punteria i un niu de fusta per tal que fera de casa a uns pardalets.

Llavors, l’olivera era feliç.

Els nous temps:

Els anys passaren, el poble canvià, i els nens també.

Va nàixer la consola i els nens deixaren de costat l’olivera, però es quedaren els ocells i al costat li ficaren un banc que prompte es va omplir de vellets.

La nostra amiga ho va notar, però no li costà adaptar-se.

Les ferides que els més petits li havien propinat van deixar de sagnar, i aquella roda, unida al seu tronc amb cadenes de ferro, desaparegué.

Amb aquella tranquil·litat, l’olivera continuava sent feliç i l’olivera continuava creixent, i la ciutat continuava creixent, i les cases es van fer edificis. Els ocells més grans es convertiren en avions, i els vellets de la plaça en cotxes mal aparcats. Però la pluja encara era pluja, i la terra encara era terra i l’olivera encara era feliç.

L’olivera fou feliç fins ara fa cinc anys.

Ara fa cinc anys:

Em vaig assabentar de la noticia. No m’ho podia creure, em semblava una bestiesa. No m’ho podia creure i vaig anar a comprovar-ho.

Era cert. Marta no m’havia enganyat.

El soroll era impressionant. Tres homes foradaven el terra per a endur-se l’olivera, la nostra olivera! La nostra olivera a un altre lloc?

Em van agafar ganes de plorar.

Després d’un dia de tot tremolar, de tremolar tota la terra, i de tremolar jo amb ella, va arribar la nit.

Amb les primeres ones de foscor es va apropar a mi un humà:

—Bona nit olivera —la veu era trista—. Quan de temps portes ací?

Jo no tenia boca, no podia parlar, ni acabava d’entendre el que era el temps.

—Quantes hores al teu costat, tu que m’has vist créixer...

<<No amic, no tinc ulls, i no t’he pogut veure créixer.>>

—I ara t’agafaran i et portaran lluny d’aquí.

Tampoc sabia al que es referia, però entenia la seua tristor, i al mateix temps, amb la seua companyia em vaig dormir.

Al matí:

Amb la sortida del Sol s’acabà la tranquil·litat.

Prompte començà tot a tremolar i les meues arrels es van quedant al descobert.

Al cap d’una estona vaig caure cap a un costat i em van agafar per les branques i em van nugar.

M’asfixiava, m’angoixava, volia morir-me. M’estaven desenterrant i em clavaven unes pinces de ferro.

<<Ah! —me les havien clavat fins a l’ànima i vaig començar a sagnar>>


Una cinta ampla em va rascar tot el tronc i la meua pell es va trencar per diferents llocs, i la cinta que començà a oprimir-me.

<<Com et sentiries tu si et feren tot açò? Per què tanta angoixa? Per què patir tant?>>


Si hagués tingut ulls haguera plorat.

Si hagués tingut boca haguera cridat.

Si hagués tingut cap m’haguera esclatat.

Si hagués tingut cor se m’haguera partit.

Però no en tenia res d’això i ningú sabia com em sentia. Fins i tot, pensava que no em podia sentir pitjor, fins que aparegueren les serres mecàniques.


Un soroll més ensordidor encara, i notar com s’apropa, i notar com talla, i com es clava.

Sentir el formigueig i la cremor a la fusta.

Voler cridar més alt que ningú i no poder fer-ho.

Una branca que em cau, com si perguera un braç, i damunt em colpeja i em fereix.


Perd sang per dalt, sang pel tronc, i la serra continua.

Cada volta tinc menys llenya. Cada volta estic més morta. Cada volta menys fulles, i la cinta que m’estira i que m’ofega.

Voldria morir i no puc.

S’apaguen tots els sorolls.

Un altre soroll que comença: <<Clac. Clac, clac...>>

I la cinta que es tensa una mica, i una mica més i no para.

M’estira. Les arrels es separen del terra. Em desespere. Estic flotant, mai no ho havia fet abans. Vole, no vull volar, sóc un arbre.

Continue desplaçant-me, no puc fer res i em baixen. El que tinc baix no és terra i algú diu que estic a un camió.


—Encara és massa gran!

—Retalleu-li les arrels!

—Anem a dinar!

—Val, anem.

I ara se’n van i em deixen a soles.

Tot per a mi es fosc, perd sabia per tots els costats. La cinta que encara m’estira i em deixa penjant.

M’esforce per cercar el cel amb les fulles, però ja no en tinc.

Estire les arrels cap al terra.

<<On està ma terra?>>

No trobe el sòl i em quedo trista.

Passa el vent.

Tornen les veus.

Em fique contenta. Venen alegres. Tal volta em tornen a ficar al meu clot i puga tornar a traure les branques, les fulles i les flors.


—Ja sabeu el què heu de fer!

<<No!>>

Torna el soroll, tornen les serres. S’apropen cap a mi.

<<Auxili>> Ningú m’ajuda.

<<Ah!>>

Ara em claven les serres a les arrels, i em tallen, i em fereixen més.

Em deixen sense res.

No sent el dolor perquè ja no puc sentir.

Vull morir una volta més, i continuen fent-me a trossos.


Arriba la nit.

Sé que no tinc branques, que no tinc fulles, que em queden unes poques arrels, i penje d’una maleïda cinta.

L’únic consol que tinc és saber que encara estic a la plaça. Estic a la meua plaça. Encara així, estic massa trista.

Els petits pardalets venen a acomiadar-se de mi. Venen a agrair-me tot el que he fet per ells. Comence a sentir-me pitjor.

Us recordaré:

Acaba de sortir el Sol, i una volta més, tornen les veus.

Jo ja faig prou amb sobreviure, no em preocupen, ni tan sols em queixe.


De sobte, el terra comença a moure’s una mica, després comença a trontollar.

Em trauen de la plaça, i tot el que coneixia es queda enrere.


Preferiria que mil cucs em corcaren. Doncs ara, el vostre record és l’única cosa que escalfarà el meu tronc.

<<Prometeu-me que no us oblidareu de mi, pardalets.>>

I els pardalets em van cantar.

Cinc anys més tard: avui

Avui fa cinc anys que vaig sortir de la plaça.

Allò que trontollava em va portar cap a un altre tros de terra. Fins a un nou forat, un forat que no era meu, un forat on jo no volia estar.


Era un forat gran, però no, no era el meu.


La veritat és que el primer any fou el pitjor. Fou molt dur i vaig trigar molt en oblidar l’opressió d’aquella cinta, el clam de les serres i sobretot, el cant dels meus pardalets.


Encara així, i per damunt de les meues ganes de morir, vaig anar recuperant les meues fulles i el seu aroma. Em van créixer rames noves i les velles es van curar.

D’altra banda, la terra era dura, molt dura, però igualment vaig aconseguir arrelar a poc a poc.


Encara així, tot era trist.


Vaig tornar a enfortir i quinze dies fa que torne a ser feliç.

Fa quinze dies justament, ni un més, ni un menys que vaig rebre una visita enmig del meu aïllament. Fa quinze dies, quan ja estava tan acostumada a la maleïda soledat. Quinze dies des que ell va arribar.

Va arribar volant. Era un pardalet jove i valent. Era un amic. Algú amb qui poder estar. Algú amb qui poder confiar, i va vindre a contar-me una història.

Vingué a contar-me una llegenda que suposava real.

Segons li havia contat el seu pare, la seua família sempre havia fet el niu al mateix poble, i des de fa moltes generacions al mateix arbre. Però un dia els humans van fer desaparèixer l’arbre, i aquestos pardals que no havien tingut més casa que aquell arbre van entristir.

Aquesta era la llegenda de l’olivera que no volia moure’s, la meua història.

De totes formes, al cap d’una estona, el pardal va tornar a volar, és clar, després de dir-me que sabia segur que jo era aquella vella olivera.

Sí, el pardal va marxar, però sé que tornarà, i tornarà amb la seua família, i em tornaran a donar la seua companyia, com jo els tornaré a donar els meus fruits.

Finalment, res tornarà a ser tan estrany a aquesta terra, i arrelaré el més fort que puga, no em podran arrancar per segona vegada.

I així acaba la història:

Deu ser la pluja, deu ser el mal temps.

Fa cinc dies que espere a la família del pardalets i no han aparegut.

M’estic tornant a acostumar a la soledat.

<<Serà part de la meua existència la soledat?>>

Mireu-me, ja tinc fruits. Ja estan madurs, tornaran a caure al terra sense remei?

Moriré d’angoixa? Moriré de tristor? Moriré sense haver mort?

No! Ja no vull morir, ja venen cap ací, ja venen cap a mi els meus amics, venen a habitar el meu cor i jo els deixaré que facen niu.

Avui tornaré a tindre ganes de viure.

Avui tornaré a sentir-me viva i important, perquè avui m’han demostrat que de veritat ho sóc.

Ja està ací, per fi, la colla de pardalets.

Fran García

Orpesa, 2003?

Així no jugue.

Marc era un xiquet com un altre.
No era un crack del futbol però somniava en balons totes les nits. De fet, sempre dormia intentant visualitzar el seu millor gol. Eixe que normalment no entrava, però bé, ell ja sabia que la vida era més dura que un bon somni, però menys que un malson.

De fet, per sobre de la lluita i l'esforç, que en tenia de sobra, els mestres i entrenadors sempre deien que la seua millor característica era l'honorabilitat. Per això Marc, mai veia cap targeta i era molt difícil que fera una sola falta.

Malgrat això, va aplegar el dia en que Marc decidí deixar de jugar a futbol al pati de l'escola.
Els companys no ho entenien i de fet, va tardar en explicar-se, i és que a aquest xiquet, mai li havia agradat parlar malament de cap company. Simplement, agafà la pilota de bàsquet i va marxar acompanyat dels que decidiren seguir-lo. Sempre havia estat un líder positiu i mai estava sol.

Però tornant al fil de la història, anem a reviure la conversa amb la que es va explicar:
-Marc, per què ja no jugues a futbol amb nosaltres?
-Se m'han llevat les ganes.
-I per què se t'han llevat les ganes?
-Mireu, em vaig fartar de les segades, dels agarrons i dels insults i quan ja estava fart del tot, alguns de vosaltres vareu començar a fer piscines i a tirar-vos pel terra sense que vos tocara i a demanar falta, com si estiguéreu jugant la final de la "Champions".
-I per què no ho vas dir?
-Com què no ho vaig dir? I em contestareu que era part del joc i jo així no jugue. Jo jugue per gaudir, per fer-ho bé, per fer esport, per compartir el meu temps amb vosaltres. Jo no estime la victòria, jo estime el bon joc, eixe que no em deixeu fer. Si això és el que voleu, no conteu amb mi.

Podeu imaginar la cara de sorpresa del seus companys?
Doncs sí, en un primer moment tots es van quedar gelats, però al cap d'una estona, reaccionaren, parlaren entre ells i decidiren que Marc tenia raó. Havia aplegat l'hora de reconèixer que no es jugaven més enllà de passar una bona o mala estona o, de guanyar o perdre algun amic. Per això acabaren demanant les corresponents disculpes i així, Marc tornà a jugar alguns dies a futbol, encara que mai abandonà el bàsquet i a aquells amics que va trobar un dia desesperat a l'ombra d'una anella.

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2016

Jo també he vist un fantasma pels carrers d'Orpesa

Era de vesprada, una gèlida vesprada d’hivern. Una d’eixes que enfosqueixen a l’hora de berenar.

Feia fred i jo passejava , venia recorrent la Via Verda, la que han obert entre Orpesa i Benicàssim.

Acabava de passar el Pont de Ferro, i sols es sentia el tintineig dels vaixells que es movien en calma al port esportiu.

Sergi venia a la meua vora i xerràvem i xerràvem com si poguérem resoldre tots els problemes del món.

-Andreu, tu has sentit el mateix què jo?

Jo el vaig mirar amb estranyat, perquè jo no havia escoltat res.

Tots dos ens vam aturar i vam mirar cap al túnel que du a la Renegà, aquell racó de la vila que ara estava més prop que mai.

Vam para l’orella i no ens vam dir res més. Miràvem i miràvem cap aquell gran forat, que traspassava una muntanya amb més de 600 metres de longitud.

A poc a poc i amb una gèlida suor recorrent la nostra esquena, ens vam anar arrimant cap a la seua entrada.

Una volta a la porta, vam encendre les llums del sostre des del seu botó i en aquell moment vam sentir un crit que ens va glaçar la sang, mentre alguna cosa creuà la via per l’obertura contraria.

-Andreu, has vist el mateix que jo?

-Sí, sí, sí ho he vist... buf! Què ha sigut això?

-No ho sé, però no tinc massa ganes de saber-ho.



Ja a casa, no podia deixar de pensar en allò que havia vist.

Aquella llum, aquells draps flotant per l’aire, aquell crit esgarrifós...

Jo no sóc de creure en coses paranormals, però... ho havia vist amb els meus ulls, no m’ho havia contat ningú.

El dia següent Sergi va vindre a buscar-me a casa, tenia els ulls vidriosos i bosses als ulls.

Semblava que no havia dormit massa, per l’impacte o pel rum-rum de tota la nit.

A la seua mà duia un llibre molt prim, amb el seu llom roig desgastat pel pas del temps. No obstant, el vaig reconèixer de seguida, era el “Bosquejo Histórico de Oropesa de Mar”, eixe llibre que tot bon orpesí té a algun dels prestatges de la seua casa i que normalment a llegit un parell de voltes, en qualsevol de les seues edicions.



Una volta dins de casa, asseguts a l’espera d’un café, va començar a fullejar aquell exemplar fins topar amb la fulla que estava buscant.

Llavors em va contar un vell relat, al qual es parla d’una dona que va ser expulsada de la localitat d’Orpesa, d’una bruixa que va ser repudiada per tots i va acabar passant els seus dies a la torre colomera que corona el petit turó del que ara es coneix com la Renegà.



-La Renegà?

-Sí Andreu, sí, la Renegà.

-Vols dir que em vist el fantasma de la bruixa?

-Tu vas veure alguna altra cosa...



Aquella mateixa vesprada, quan la llum del dia començà a perdre intensitat, ens vam enfilar pels carrers del Quarts cap a l’entrador de la Via Verda.

Quan caminàvem en direcció al túnel vam sentir un fred bestial.

El pont semblava cruixir a cada pas, els tintineig dels vaixells era més fort al resguard del port i un soroll ens va fer saltar.

-Sergi, a la dreta!

Llavors, va apuntar amb la seua llanterna de lets, però prompte se’ns va anar l’esglai, en adonar-nos que un graciós conillet ens observava atònit des d’una petita lloma.

Des d’aquell instant, no vam tornar a apagar les llums.

Les nostres respiracions ressonàvem per sobre de les nostres petjades.

Pas a pas, a poc a poc, mirant cap a tots els racons ens apropàvem a aquell forat.

No hi havia paraules.

Si alguna mirada, però paraules cap.

Una volta a l’obertura ens vam mirar, vam engegar les llums i vam recórrer amb la mirada tots els racons.

600 metres de parets ennegrides pel carbó de les màquines antigues, xicotetes estalactites de calç i formigó i, el paviment modern amb el que han confeccionat aquest traçat.

Tot ben estudiat.



Un pas, un altre pas, 10, 100 metres...

El vent llepava les nostres cares, amb la fredor que dóna sempre el microclima de les coves.

Un parell de rats penats jugaven pel sostre i llançaven els seus bramits.



400 metres, un parell de llums trencats feien l’estància més fosca encara.

500, 600 metres... i ja estem de nou sota les estrelles.



Al cap d’una xicoteta estona vam començar a divisar la torre de guaita, que continua intemporal, a la vora de la mar, recordant-nos que les nostres costes van ser massa volgudes pels maleïts pirates.

Una volta a la falda de la torreta no vam divisar res. Cap soroll, cap llum, res.

Per això, al cap de mitja hora vam decidir tornar a casa un poc desolats.

-Sembla que tot ha sigut un somni?

-Podria haver sigut qualsevol altra cosa.



Aquella nit vaig dormir com un tronc, tots aquells malsons havien marxat ben lluny.



De matí, noves noticies.

Sense que nosaltres haguérem dit res, de sobte, pel poble corrien rumors de fantasmes.

La noticia corria com la pólvora per tots els forns de pa, per totes les tendes i per tots els carrers. Inclús al facebook es va crear el grup de “Jo també he vist un fantasma pels carrers d’Orpesa”.

Uns havien vist alguna cosa per la Torre del Rei, altres per les pistes de pàdel, en Morro de Gos o a la Conxa.

En aquell moment vam maldir el moment al que vam decidir callar-nos, en lloc de fer-nos amb la primícia de la noticia.



Al cap d’unes hores, els de Canal 9, el Mediterraneo, el levante i, fins i tot, els de “España en directo” pul•lulaven per la nostra localitat, però era tard, ja no era el moment de dir que l’havíem vist els primers, ja ningú no ens creuria.



La noticia, tal com va arribar va marxar i al cap dels dies el poble tornava a la normalitat.

Iker ens dedicava uns instants al seu programa de “Cuarto Milenio” però sense donar massa veracitat a la nostra història.

Va ser llavors, al cap d’un mes, quan passejant de nit, pel casc antic vaig tornar a veure una llum estranya.

No hi hague cap crit, l’aire és va deturar i el món és va parar de colp.

Ella estava davant de mi, contra el mur de l’antic ajuntament.

Plorava.

-Per què plores?

-Sóc la Renegà!

-Ja ho sé, però no sé per què plores?

-Perquè la gent sempre ha fugit de mi. Primer quan em van enviar lluny de la vila, ara perquè em tenen por... ja no puc més.

Llavors, vam estar xerrant una llarga estona i em va contar que als hiverns es trobava molt sola i ara, que s’havia acostumat a la gent gracies al tràfec de la Via Verda, els hiverns se li feien molt llargs.

A més a més, ara tenia tan prop la vila, que li costava molt no tornar.

Sé que no em creureu, però la Dama de la Renegà està vivint a una casa abandonada entre la galeria d’art i el taller de pintura. Una casa que no té ni portes ni finestres, però que ha suportat dignament el pas del temps.

Sé que em prendreu per boig, però totes les nits que puc vaig amb el meu gos a casa seua i allà em relata històries perdudes de la nostra localitat i gracies a ella, en poc de temps, vos podré sorprendre amb noves històries.

També heu de tindre clar que Sergi no sap res i els rumors han desaparegut de la vila. Tal volta siga millor així.

Fran García

Orpesa 2009/2010

Què és un perdedor?

Marta estava asseguda en silenci a la porxada de casa. De fet, duia allí una bona estona quan el seu iaio es va apropar i va seure al seu costat. Llavors, la va rodejar amb el seu braç i la va apretar.

Després, passaren un llarg temps en silenci, fins que la xiqueta va dir: 

–Sóc una perdedora.
–Per què dius això?– Pregunta el seu iaio.
–Marc m'ha guanyat a eixe joc que m'agrada tant i m'ho ha dit.

I el silenci tornà per uns minuts, fins que el seu iaio es va decidir:
–Marta, saps què és un perdedor?
–Algú que ha perdut, ¿no?
–Error. –S'afanyà el seu iaio– Un perdedor és aquell que no aprèn en la derrota, ni gaudeix de la victòria, doncs, ni guanya quan perd, ni guanya quan guanya.
–No t'entenc iaio. –assenyalà la xiqueta.
–Mira, cada volta que pergues, analitza les causes i aprèn per millorar. Però el dia que guanyes, gaudeix sense humiliar i si mires a qui vinga per darrere, que siga per somriure'l, felicitar-lo i animar-lo.
–Ah!
–I recorda: la vida és una lluita per millorar com a persona. Guanyar és créixer o progressar. Triomfar sobre altres és una cosa circumstancial. La verdadera victòria l'aconsegueixes sobre tu mateixa. M'entens?
–Crec que sí iaio.
–Doncs alçat i camina, que et queda molt per viure...
I la xiqueta s'alçà, besà al seu iaio i va marxar, però va marxar agafant aquelles paraules que l'acompanyaran per la resta de la seua vida.

I com el conte està contat, el meu desig és que vos hage agradat. 

Clic para versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2015

Marcel i la Nit de Reis

Marcel era un menut prou molest. De fet, era el típic xiquet que mai feia cas i gaudia desquiciant a tothom.

Aquest xiquet ara té 7 anys llargs, però com tot ocorregué l'any passat, sols tenia 6.

De fet, com venia la Nit de Reis, tots li dien que sols tindria carbó, però per Nadal tot era igual i es va fartar d'obrir regals.

Així, Marcel continuà fent bromes, amagant els joguets del seu germà, parlant malament a tothom o furtant diners de tots els moneders de casa.

–Per última vegada...– sentencià la mare mentre el pare asentia.

Però com sempre, Marcel la tornà a liar i tirà per terra tot el sopar de la Nit de Reis derrapant amb el patí pel menjador de casa...

Ara has de triar el final:
A) Malgrat tot i les amenaces, els pares li van permetre a Marcel celebrar el dia de Reis i gràcies a això Marcel continua gaudint de carta blanca i trencant totes les normes, el que li ocasionarà una intensa vida amb un més que lamentable final.

B) I eixa fou la gota que va omplir el got i els seus pares van fer guardia tota la nit, fins que van poder parlar amb els Reis i explicar-los que Marcel no mereixia més regals.

Açò no els va agradar gens, però com digué Gaspar:
–Hi ha més anys que llonganisses...

I van partir pregant que els pares es mantingueren ferms, que sapigueren posar-li límits i que el pròxim any tot haguera canviat. Doncs no sigueu malpensats, als Reis sempre els ha agradat regalar.

Ara ja saps que aquest conte és com la vida real, i eres tu qui tria el final. Però els xiquets han d'apendre que sols el mereixement necessita ser premiat, viure creient que tot és debades no és el que cal.

Una flor blanca per Nadal

No era un Nadal massa fresc, però el camp tenia poc color. Les plantes preparades per al fred, feia molt que no tenien cap flor.

Bé, excepte el romaní, que amb un poc d'aigua o un poc de Sol, ja fa bona festa...

No obstant, Carlos va vore una flor blanca, diferent i es va parar per a mirar-la. De fet, 50 minuts després, encara estava allí. 

Per això va vindre la seua germana a quirdar-lo i encara que li va costar i es va entristir per fer-ho, marxà deixant allí la flor per a que la resta de caminants la pogueren vore.

Però poc li durà la tristor a Carlos, que continuà gaudint i dibuixant flors a ca la iaia.

I sabeu què va molestar a Carlos?

Doncs sí, que el dia següent algú havia tallat la flor que ell decidí compartir amb el món. I la flor de Nadal, blanca i lluenta que podia alegrar el camí, ja no estava...

Per això intentà buscar un final feliç, però sols s'imaginà a la flor enclafada, saccejada o morivunda a un got d'una casa qualsevol.

I malgrat tot, l'any següent, en vore la flor, no l'arrancà, però si va fer un cartell que deia: "No eres el primer que veu la flor, però si la talles seràs l'últim que s'alegrarà per descobrir la seua bellesa."

I què passa llavors?

Que ningú va tallar la flor i tots la van gaudir, fins que estigué ben, ben seca. Moment que aprofità Carlos per tallar-la i fer d'ella un separador.

De fet, des d'aquell any, Carlos ha fet molts separadors de flors seques i els regala per Nadals als seus amics i veins, que agraeixen el detall i han aprés de Carlos a estimar i respectar les flors que creixen pels racons.

Fran García

Orpesa, 2015

El Descobriment d'Alina

0. Per poder entendre la història:

Atenció, perquè aquesta història que vos vaig a contar, és una història que comença al nostre futur. Ocorrerà d’ací a uns 2.000 anys, però com que tinc amics allà, ara la podreu escoltar...

La llàstima és que els mals que ocorreran no els podreu evitar i caldrà esperar que la nostra heroïna salve al món de la tristor una i altra vegada.

-----------------------------------------------------

Conta que era l’any 4.143 i que a aquestes terres vivia una xiqueta anomenada Alina.

La principal característica d’aquells anys era un oblit parcial de l’alegria, de les relacions interpersonals, dels jocs, del vertader sentit de la infantesa i per tant, la pràctica desaparició de la rialla.

I vosaltres vos preguntareu: Com pot ser això?

I això podia ser perquè feia molt de temps que la gent havia oblidat el que era riure de veritat i gaudir de tot allò que tenien. Ja no es sabia valorar la fortuna que és el simple fet de poder viure.

I com pot ser que ho feren?

Bé, vos ho intentaré explicar, però serà llarg.

Com li deien a la xiqueta?

Ah! Sí! Alina... la xicoteta Alina.

Alina era una xiqueta especial, que passava molt de temps desconnectada del món, doncs li entristia que la gent no es parlara i que quan ho feien es parlaren malament, sense modals. També li molestava que tot fóra tan impersonal. Per això, ella es va convertir en la guardiana del tresor del seu avi Mikel: una biblioteca.

Què té d’especial una biblioteca?

Ara pot ser res, però a l’any 4.143 quasi tots els llibres de paper hauran sigut destruïts i la quasi totalitat de textos es llegiran en una pantalla virtual que sortirà d’un casc multifuncional que farà d’smarphone, d’ordinador, videoconsola, de GPS i de moltes tecnologies que hui encara no han sigut descobertes.

Paper... per desgracia, ningú el trobarà en falta.

De fet, molta gent no sabrà llegir, ja que els cascs duran incorporat un sistema de lectura amb diferents veus per a sols haver d’escoltar.

1. Quan tot comença:

Encara que quan s’inicia la història Alina no ho sabrà, l’arrel del problema naixerà a l’any 3.517.

Per aquell any, un potent ordinador, cansat de treballar amb informació que no pot entendre, decidirà crear un virus destructor que esborrarà del món més de dos-centes cinquanta paraules en tots els idiomes relacionades amb les emocions: alegria, tristesa, amor, pena, sorpresa, dolor, felicitat i un llarg etc.

Això farà que un gran grup d’experts treballen en combatre aquesta desfeta i recuperen les paraules perdudes.

Així, 3 anys després i amb aquest ordinador destrossat es dóna per solucionat el problema.

Del que ningú no se'n adona és de la pèrdua de tota una família de paraules... Quina serà?

2. Un món gris

Sí, una volta localitzat el problema, tornem a avançar en el temps vora cinc-cents anys, per saber un poc més del món on viu Alina...

Per exemple, al 3 de febrer de 4.143.

A les 8:00 del matí sonarà el seu despertador i es ficarà en peu.

En entrar a la càpsula de rentat, el mecanisme s’engegarà i Alina sortirà neta i pentinada segons les instruccions i codis marcats pels seus pares.

Després entrarà en la cadena de vestir i una volta enllestida podrà aplegar a la cuina, on es trobarà amb la resta de la seua família, doncs tots aplegaran a la mateixa hora.

Allí, una complexa sèrie de màquines tindran enllestits els desdejunis personalitzats que corresponguen a cadascú.

Tot és tan perfecte que pràcticament no cal parlar.

A més a més, els adults ja estan coordinant la feina que faran al llarg del dia i a Alina ja no li motiva jugar amb el seu gos electrònic, per moltes actualitzacions que li carreguen els seus pares... per això està en silenci.

Quan acaba de desdejunar, no cal arreplegar, sols polsar un botó i ja està a l’aula de classe, sense sortir de casa!

Com tot és virtual, no cal anar a l’escola.

Per contra, s’estudien més hores, perquè no es viatja i el pati és més curt, doncs és un breu vídeo de relaxació per obrir la ment i continuar estudiant.

A les 15:00 finalitzen les classes i es repeteix la mateixa escena del matí, però ara per dinar...

Per la vesprada cal fer els deures, dedicar una hora a moviments gimnàstics per evitar malalties i allà a les 19:30 o les 20:00 Alina tindrà al voltant d’una hora per a fer el que vulga abans del temps de sopar.

A les 21:00 serà l’hora de sopar i de les 21:30 a les 22:30 es realitzarà la reunió familiar recomanada per la Societat del Benestar i després de la neteja nocturna, a les 23:00 serà hora de tornar a dormir.

I com tot està tan estructurat, vos hauríeu de preguntar... Què fa Alina a la seua hora lliure?

Si Alina fóra una xiqueta més, és quedaria a la sala de jocs i jugaria online amb els seus companys virtuals a tot tipus de jocs, però ja vos he dit que ella no ho és. Per això, engega la seua nau de desplaçament i diàriament visita al seu avi Mikel, que des de fa uns anys viu sol a una casa estranya, molt més pareguda a les nostres que a les de la seua època.

Allà, en aplegar, li dóna una abraçada al seu iaio, l’única persona que sol tocar en tot el dia i baixa amb ell a l’habitació dels llibres, per llegir asseguda als seus genolls...

3. Alina troba el tresor:

Des que Alina començara a visitar al iaio tots els dies, el normal era que Mikel escollira les lectures, però com que d’això ja feia més de 5 anys, eixe 3 de febrer de 4.143 tingué una sorpresa...

-Alina, ha aplegat el dia... hui has de ser tu qui tries la lectura.

La xiqueta mirà al seu avi i obrí la boca de bat a bat.

Estaven a una habitació enorme d’uns dos-cents metres quadrats i sabia que a la planta de baix l’esperaven moltes més lectures.

Llavors, una emoció estranya, tal volta alegre, li va recórrer el cos. Podia escollir una lectura! Podia escollir? “Guau!” Pensà, doncs mai podia elegir res.

Primer de tot havia de calmar-se i després tenia la responsabilitat de fer una bona elecció. Per això medità uns minuts i després va caminar per tota l’habitació en busca d’un llibre especial.

“Els Fills de la Terra”, “Atles del món”, “Les millors sortides espacials”, “Viatge al centre de la Terra”... “365 contes per 365 dies”, “Diccionari de sinònims i antònims”... “La màgia”...

La Màgia?

La Màgia de Rhonda Byrne.

Màgia? Quina portada més bonica...

Llavors obrí i va llegir: “Qui no crega en la màgia mai la trobarà”. El tancà i començà a córrer per llegir junt al seu avi.

Mikel l’esperava ja assegut a la seua cadira de sempre, colpejant la fusta amb la punta dels dits, com qui toca un tambor.

No coneixia el llibre, però tenia tants que era una cosa normal...

L’agafà, li torcà la pols i el mirà un parell de voltes.

-Crec que has sabut triar!

-Ja l’has llegit?

-No amor, és la primera volta que l’agafe, crec.

Llavors, la xiqueta somrigué i l’avi començà a llegir abans que es fera massa tard:

-Mira, açò és com la clau del llibre: “La gratitud opera mitjançant una llei universal que governa tota la vida.”

-Què vol dir gratitud iaio?

-No ho sé... vorem si al continuar amb la lectura ho endevinem. “Si penses en aquelles coses per les que estàs agraït, així com “M’encanta el meu treball”, “la meua família em dóna molts suports”, “vaig gaudir de les millors vacances” i et sents sincerament agraït, la llei d’atracció diu que hauràs d’atraure més d’aquestes coses a la teua vida.”

-Agraït?

-Ni idea... però el millor, diu “m’encanta el meu treball” –I ací a Mikel se li escapa una rialla.

-Va, continua!

-Vaig, vaig... “Això funciona de la mateixa forma que ho faria l’imant que atrau el metall; la teua gratitud és magnètica i quan més gratitud sentis, major serà l’abundància que atrauràs. ¡És la llei universal!”

-Ja saps que vol dir agrair?

-No, però ha de ser alguna cosa bona... El bé atrau el bé –Apuntà amb veu de telenovel·la.

-Espera que ho mire al polidiccionari del meu casc...

-I?

-No apareix res!!!

-No apareix res? Segur? Ho has escrit bé?

-Mira!

-Ostres! No apareix res! No és possible...

-No, no és possible.

4. Alina té el tresor, però no la clau:

Aquella nit Alina no va poder pegar ull.

Aquella nit Mikel no va poder pegar ull.

No era possible que “agraït” i “gratitud” existiren i no aparegueren al polidiccionari.

Per això, Mikel va passar 36 hores seguides llegint, en busca d’aquella paraula a totes les versions del polidiccionari que va trobar i també, a alguns diccionaris més simples que sols incorporaven una llengua sense politraduccions.

Res.

Finalment va caure rendit i adormit sobre la taula de lectura.

Alina no va tindre major sort.

Quan va començar la classe de llengües va demanar al mestre si li podia explicar el significat de la paraula “agraït”. Llavors, el mestre va dir que aquella paraula no existia.

-Això no pot ser! Jo l’he llegit!

-Saps llegir? –contestà el mestre- Saps segur que saps llegir?

-Sí, clar!

-Doncs torna a llegir-la i la llitges bé.

Alina, lluny de descompondre’s va continuar:

-Què vol dir “gratitud”?

-I aquesta paraula? També l’has llegit?

-Sí!

-I a quin llibre?

-Al llibre de “la Màgia”.

-Al llibre de “la Màgia”... Companys, aneu amb compte que tenim una bruixa entre nosaltres.

I així va continuar la classe amb total normalitat i una xiqueta molt trista, que no sols no havia pogut resoldre els seus dubtes, sinó que havia sigut ferida al seu orgull.

A més a més, quan Alina anara a casa de l’avi Mikel, el trobaria capficat a la recerca de les paraules perdudes i no hi hauria lectura...

5. La capsa de la clau no estava tan lluny:

15 de febrer de 4.143

Quan Alina aplega a casa del Iaio aquest somriu.

-Sé on està la solució a l’enigma!

-Saps que vol dir agrair?

-No!

-Jops!

-Però sé on ho podem llegir!

-Siiiiiiiiii! –cridà la xiqueta amb totes les seues forces Alina.

Llavors, el iaio li mostra un exemplar del diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua i li diu:

-Tresor, he estat esperant per a llegir-ho junts!

-Bé! Anem i comencem!

I així va ser. Van ocupar la seua posició de lectura i...

-Ací està, “agrair”: sentir gratitud, mostrar gratitud o donar les gracies...

-Buf! Iaio, no ha sigut de gran ajuda.

-Serà que no...

-I què fem?

-Continuar buscant, a vore... “gratitud”: del llatí “gratitudo”, sentiment que ens obliga a estimar el benefici o favor que se’ns ha fet o se’ns ha volgut fer, i a correspondre a ell d’alguna manera.

-Doncs, jo estime el benefici del favor que em fas cada volta que em fas cas.

I així, iaio i neta van continuar buscant paraules amb les que jugar, fins que van trobar la paraula “gràcies”...

-Mira, mira, a aquest altre diccionari parla de donar les gràcies...

-I què és això?

-Gràcies! Moltes gràcies! Gràcies per...! Gràcies de...! Expressions de cortesia amb que algú manifesta agraïment. Gràcies pel teu interès! -digué Mikel abans d'esclatar a riure.

-Llavors, jo et podria donar les gràcies per dedicar-me la teua estima i el teu temps?

-Ummmmmm! Sí! Crec que sí!

-Gràcies iaio!

I és feu un còmode silenci, abans que Alina tornara a parlar:

-Iaio, tenim paraules secretes?

-No ho havia pensat... pot ser sí?

-Son paraules perdudes?

-Si això és possible... hem trobat paraules perdudes. Per què no li ho preguntes al mestre?

-Al mestre? M'ha dit que no sé llegir i que he de llegir-les bé. No les coneix.

-No!? Guau... Això vol dir que sols nosaltres podem entendre “la Màgia”. Llegim?

-Siiiiiiiiii!

6. Desxifrant “la Màgia”:

A la fi, el llibre de “la Màgia” resultà ser un cúmul d'exercicis per realitzar al llarg de 28 dies seguits, per tal de fer canviar la teua sort, o una cosa així.

-Hui comencem a llegir pels “Agraïments”?

-Clar que sí Alina.

-“Quan em sente a escriure un llibre...”
I llegiren tots els prolegòmens i després capítol per dia. 
Feren tots els jocs d’agraïment que calia fer i donaren gràcies, fins i tot, per recuperar les voltes que anteriorment no ho havien fet.

Així, començaren a sentir dins de sí una forma d'alegria nova i forta.

Tots els jocs no funcionaren i no es feren rics, com prometia el llibre, però van veure com la seua vida es transformava...

“Gràcies pel que tinc, gràcies pel dia de hui, gràcies iaio, gràcies per la meua salut.. i mil voltes gràcies!”

Fou d'aquesta forma, com aplegaren a un nivell de benestar desconegut fins a aquell instant i decidiren escampar-lo pel món.

7. Alina juga a donar les gràcies:

4 de març de 4.143.

A les 8:00 del matí sona el seu despertador i Alina es fica en peu.

En entrar a la càpsula de rentat, el mecanisme s’engega i surt neta i pentinada segons les instruccions i codis marcats pels seus pares.

Després entra en la cadena de vestir i una volta enllestida aplegar a la cuina, on es troba amb la resta de la seua família, doncs tots apleguen sempre a la mateixa hora.

Allí, una complexa sèrie de màquines ja ho tenen tot enllestit.

Tot és tan perfecte que pràcticament no cal parlar. No obstant, Alina hui parla:

-Hola! Bon dia pel matí!

-Hola! -contesta la resta de la família amb un menor entusiasme i amb cara d’estranyats.

-Hui -continua Alina- volia donar-vos les gràcies per tot el que heu fet per mi. Gràcies papà, gràcies mamà.

-Què? Què és això de les gràcies?

-Ui! No ho sabeu? -riu la xiqueta divertida- És una paraula perduda que hem trobat el iaio i jo!

-Glòria, ja t'havia dit que no era bo que la xiqueta passara tant de temps amb el teu pare!

-Per què no? Mira-la! És tota felicitat!

-Sí, i ara dóna les què?

-Les gràcies pare, done les gràcies! -Alina fa cas omís a la cara de pomes agres de son pare i prossegueix- Les gràcies, en resum, són com un regal virtual, en forma de paraula que pots donar a algú quan ha fet o fa una cosa al teu benefici.

Mentre el pare continua neguitós, la xiqueta no pot parar de parlar, doncs ha guanyat l'atenció de la mare:

-Mamà, gràcies per ser la meua mare! Pare, gràcies per ser el meu pare! Gràcies per donar-me aquesta casa! Gràcies per fer-me anar a l'escola virtual...

I així, sense quasi respirar solta l’encadenat d’agraïments que duia preparada, fins que no pot més i ja sols pot riure.

-Què et fa tant riure? -pregunta el pare.

-Ser agraïda. Voleu jugar?

És llavors la mare qui comença a fer agraïments i el pare quan no pot més, marxa de la sala, però tranquils, no passa res, ell també jugarà més endavant.

A l'escola ocorrerà pràcticament el mateix.

Fins i tot, el mestre, que en un principi ho prendrà com una insolència, una volta tastat l'agraïment, l'emprarà com a joc de relaxació i benestar a les seues classes. Clar està, després d'haver demanat consentiment a Alina.

Així, de forma irremeiable, aquest moviment formarà una gran bola de neu que s'expandirà com una nova costum per totes les cases. Doncs és el que té l'era de la comunicació, la seua velocitat.

8. Agraïts per sempre:

D'aquesta forma, el “donar les gracies” reapropà a la gent i va fer renàixer sentiments com la solidaritat i reviscolà les relacions personals.

En conseqüència, es creà un nou estil de vida i quan es va constatar que aquestes paraules ja existien i no eren cap nova invenció, es va obrir una gran investigació per descobrir com s'havien perdut.

Serà llavors quan es constatarà que aquestes paraules també foren esborrades per aquell maleït virus i seran reacceptades a tots els diccionaris i polidiccionaris del món.

A més a més, s'investigarà la nostra època per veure tot allò positiu i aprofitable per a ells, que malgrat les crisis i els mals moments, és molt més del que podem imaginar: els somriures quotidians, la xocolata amb ametles, les abraçades, les manualitats, etc.

I vos he pogut contar aquesta història perquè sembla que la gratitud, una volta desterrada a l'ancestral món del paper, no es va deixar vèncer i tornà per il·luminar els cors d'una societat que per fi tornà a ser humana. I es que si algun dia desapareguera l'agraïment, seria necessari que algú el tornara a inventar.

PD: Per verificar la importància de la gratitud, dóna les gràcies mentalment per més de vint motius, per xicotets que aquests siguen i mira com l’alegria recorre la teua ment.

Feliç vida amics!

Fran García

Orpesa, 2013

On vas, Senyor de Montornés?

Conta una llegenda popular, i si no lo conta tant se val, que fa molts anys, allà pel 1278-1281, Orpesa rebia nombrosos atacs per part de la gent de Castelló de Borriana i del Senyor de Montornés, natural de Benicàssim.

Els atacs més cruents els protagonitzava aquest darrer, Pedro Jiménez i, com sembla lògic, sempre venien per la part sud de la vila. Per això , a poc a poc, els habitants van anar preparant-se i, a la fi, era impossible poder atacar la vila per aquesta vessant.

Aquest fet va molestar molt al Senyor de Montornés, que ni amb l’aliança amb Pedro de Claramonte, el guerriller més conegut de Castelló, podia penetrar en la localitat.

Llavors, van fer un pacte amb el Senyor de Peníscola, per tal d’arrasar-ho tot atacant pel nord.

Malauradament, per als seus interessos, Jordiet, antic veí d’Orpesa que formava part de la Cort de Peníscola, es va assabentar de la noticia i envià un colom missatger fins al castell que anava a ser atacat.

<<Benvolguts veïns: El Senyor de Montornés, el de Peníscola i Pedro Claramonte atacaran d’ací a tres nits la nostra vila des de les terres del meu senyor. Atentament: Jordiet.>>

Tres nits només, com podrien defensar-se?

Beltrán Pérez de Pina, el regent de l’època, pensà en demanar ajuda al poble de Cabanes, encara que prompte s’adonà que no hi havia temps.

Després de molt pensar, quan ja sols faltava un dia per l'atac, Beltrán, es va resignar i va anar a demanar-li consell al seu fill menut, que era conegut com el “Senyoret”.

Aquest jove, amb només dotze anys, era el més intel·ligent de la vila i, després de tota una nit en vetlla, va ser capaç de confeccionar seu pla.

Pel matí, va donar la veu d'alarma i ficà tot el poble a treballar.

Ell, el fuster i el ferrer anaven per un costat, mentre algunes dones cosien i els homes anaven a la muntanya a per argilagues o llenya fina.

Així, quan ja estaven fets tots els preparatius, es van reunir de nou per a partir abans de la posta de Sol i, caminar cap a un pas proper a la Punta de la Peste, a la zona de les Amplàries. Doncs, allí establirien la seua línia de defensa.

“Era de nit, sentíem les tropes enemigues apropar-se cap a nosaltres: era el moment. D'un costat van començar a sentir-se els timbals, darrere meu s'encengueren muntanyes d’argilaga i fusta, mentre el fuster, el ferrer, mon pare i jo alçarem el dimoni que havíem construït, Tomás, que era qui tenia millor veu, maleïa als invasors.”

I això és el que va ocórrer, però el Senyor de Montornés el que va vore fou un infern: flames gegants, el sonar dels tambors, passes als seus voltants, el so d’ossos trencats, i el clamor d'una batalla infernal.

A més a més, i de sobte, davant d‘ell es va alçar un diable d’uns quants metres i després de mirar-lo li digué:

“Senyor de Montornés has equivocat el camí, aquest és el camí de la mort i tot qui el travessa m’acompanya al meu món. ¡ESTEU TOTS MALEÏTS!”



Llavors Pedro Jiménez es va girar mantenint la calma, però darrere d’ell tots corrien per escapar del malefici.

Sense cap altre remei, ell va fer el mateix i la gent de la vila ho va festejar com es festegen les grans victòries.

Al dia següent, quan els orpesins començaren a arreplegar tot el que havien embrutat i a apagar el foc que encara perdurava, van trobar entre les petjades dels enemics l'escut del Senyor de Montornés.

Va ser el “Senyoret” el que el va recollir, i el va portar davant del Rei per demanar justícia. Per demanar que Orpesa no tornara a ser atacada mai més, i així va succeir.

A més a més, els jutges reials li van ordenar a Pedro Jiménez que pagara per tot allò furtat. I malgrat tot, encara corre per les muntanyes la veu del dimoni que tots van veure aquella nit, encara que, aquest, com ara sabeu,mai va ser real.

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2003

Lluitaré

Conta una llegenda popular, i si no ho conta tant se val, que un dia les tropes napoleòniques arribaren a la Vila i al Castell d’Orpesa.

Eren temps de guerra, any 1811, i després de molts intents d’ocupar la població, l’exercit invasor va decidir avançar per Cabanes, per tal d’arribar a les terres de València.

I així fou, caigué Cabanes, la Pobla i tots els pobles del més enllà. Llavors, Orpesa, defensada per la Torre del Rei i el castell es va quedar aïllada. Sols el camí de la mar l’unia a la resta d’Espanya.

Era l’hora, no hi havia cap dubte, l’únic focus de resistència a la reraguarda havia de caure al preu que fora.

“És Octubre. Moltes collites s’han perdut a causa dels atacs dels francesos i les nostres terres estan tristes.
Avui 10 del 10 del 1811 fa dos dies que ens assetgen, estem tancats al castell, ningú sap el temps que podrem resistir. Des d’ací veig el bell paisatge de ma terra i em sap greu no poder-lo gaudir.
L’enemic no para de rodejar-nos, nosaltres, esperem, la nostra arma és la paciència”

Sí, aquell fou el dia. Una canonada va fer saltar les pedres d'una part de la muralla i el poble caigué en mans enemigues, pocs veïns oposaren resistència i els que ho intentaren foren reduïts cap a la part més alta de la torre central.

Llavors, el poble és rendí i els francesos com a mostra del seu agraïment van fer votar la torre quadrada que presidia el castell.

“Ja no es senten els tirs, què passarà? S’hauran rendits tots menys jo?”

Ningú no ho sabia, però Miquel va volar amb el castell i volà a trocets per la falda de la muntanya i la seua ànima restà dormida al llarg de molts anys, en concret , uns 128 .

Com ja sabreu si ho heu calculat, era l’any 1939, i els avions alemanys despertaven tot el que no mataven, i ell ja era mort.

“On estic? Què ha passat? Com ha canviat tot en una nit!”

Miquel incrèdul va veure el castell enderrocat, tal i com esperava, però els voltants havien canviat molt.

Llavors, a mitja nit es va alçar i començà a córrer. Pensava com podia haver canviat tot tant en una sola nit, però encara així, tot quadrava, perquè la guerra encara era present.

De sobte arribà a la via, després de baixar per unes escaletes que no coneixia. Fins i tot dubtà estar a la seua vila, però alguna cosa li digué que havia de continuar corrent i així ho feu.

Camí de la mar continuà trobant-se coses que no havia vist mai. Fins i tot, la vella marjal tenia un sabor diferent. Tot açò li feia sentir-se estrany, però ja veia el Cap d’Orpesa, el “Cap Tenebrium”.

“I ací et trobe sola, ací està la meu Torre, vigilant la mar. No sé on està la gent, ja vindran. Maleït Napoleó, tot ho has canviat. Res és com jo ho recorde”

Llavors, Miquel que no comprengué el que havia passat pujà a un dels miradors i cridà: “LLUITARÉ” i des d’aquell dia vigila la torre esperant que tornen els seu dies.  

Fran García,

Abril de 2003

Pd: Ara ja sé que la torre del castell d'Orpesa, la van fer saltar pels aires en la retirada i no en la conquesta d'Orpesa, però he decidit no modificar aquest fet, per respecte al text original.

Tampoc em consta cap bombardeig a la Guerra  Civil, encara que altres pobles de Castelló tingueren pitjor sort. No obstant, s'han trobat refugis al castell, mentre que la serra està plena de trinxeres en record d'aquells horribles anys.

Leer en castellano

El Collar de l'Amor

Conta una llegenda popular, i si no ho conta tant se val, que fa molt de temps a Orpesa vivia una princesa a la que li agradava molt la mar. Per això, sempre que podia, anava a prendre el bany a les platgetes que hi havia prop d'on desemboca el Barranc de Bellver.

Un dia, Teresa, en sortir de l'aigua, va veure un jove construint un vaixell i es va enamorar. Per sort o per desgràcia aquella volta fou la primera, però no la última, i cada dia que el veia el captivava un poc més.

Quan ja no ho pogué resistir més, l'hereva demanà als deus que mouen la mar una pista per a saber com conquerir al seu amat.

“Teresa, sóc la veu del Mediterrani i a tu et done aquest collar de conxes que és el Collar de l'Amor. Sàpigues que és un bonic regal per a qui vulgues triar.”

I ella l'agafà, pujà a la superfície i sorprengué a Daimiel amb el seu caminar decidit. Es presentà i li regalà el collar que anava a unir les seues vides fins a la mort.

Malauradament al cap d’uns anys molt feliços, tant per a ells com per als habitants de la vila, va sortir una epidèmia de l’Antiga Albufera d’Orpesa que s’endugué moltes vides, entre elles la de Teresa.

A aquesta pèrdua, Daimiel, sols pogué sobreviure per l’amor que tenia als seus dos fills, Tereseta i Xavieret. Per ells, i només per ells, continuà vivint i fent-ho tot el millor que sabia.

Un any més tard i amb tot el pesar al cor, ell tornà a les platgetes i agafà de nou el seu vaixell i començà a navegar.

Una volta mar en dins una ona gegant, enmig de la calma, li tallà el pas.

“Daimiel, com és que encara estàs sol?”

“No estic sol, ella és al meu cor.”

“Aprofita i gaudeix del collar que penja del teu coll, doncs és el collar de l’amor i a la jove a la qual li’l regales s’enamorarà de tu.”

I l’ona va desaparèixer.

Al dia següent, el nostre mariner d’ànima trista, és va despertar sabent que res havia sigut un somni, que tot el que li havia succeït era real, però no tenia ganes de conèixer a un nou amor que substituira el que ja havia perdut.

Llavors, en desdejunar, va sortir de sa casa i s’encaminà tot sol cap a la muntanyeta on s’alça la Torre Colomera. Una volta a la seua vora i amb el Sol ascendint al seu davant es va aturar i començà a pensar.

Al cap d’una estona es va llevar suaument el collar, començà a plorar i el va prémer a la seua mà dreta. Caigué de genolls i mirà cap al terra, fins que a la fi es va decidir a fer el que havia anat a fer i el llençà amb totes les seues forces perquè tornara a la mar.

Un llamp trencà el cel clar i la força del tro va estar a punt de llençar a terra el nostre amic, quan la veu de la mar es va tornar a sentir:

“Què has fet Daimiel?”

“El que havia de fer”

“No comprens que has perdut l’oportunitat de ser amat per qui tu volgueres?”

“Qui jo vull ja no em pot estimar, perquè jo estime a Teresa!” 

I així, partí sense el collar amb el clar convenciment que cap altre amor seria capaç de fer-li oblidar tot el que havia viscut. 

I el collar?

El collar es va perdre a les profunditats i com està fet de conxes ningú no l’ha tornat a trobat i com ningú no creu en deus menors, no l’han tornat a demanar, però els seus efectes perviuen, per això tota la gent que es banya a les nostres costes s'enamora d'elles i més tard o més prompte ha de tornar per a retrobar-se amb tota la bellesa, amb tota la puresa i amb tota la grandesa que te la nostra mar.

Qui no estima el Mediterrani?

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2003