A Elisa se li cau el món damunt

Hui a Elisa se li ha caigut el món damunt.

Què li ha passat?

Uf!

Elisa no havia notat cap cosa extranya. Pot ser els últims mesos havia sigut un poc més brusca amb els seus companys i havia fet alguna contestació més seca que altra, però res pareixia important. Alguns adults es parlen així i mai passa res.

Però hui, hui tot sembla diferent.

No sap ben bé com ha sigut, però gran part de la classe se li ha ficat en contra i ella s'ha sentit trista. De fet, després de revisar el sociograma que han fet a classe, un joc que semblava graciós, resulta que alguns companys han contestat que prefereixen no jugar amb ella...

Elisa, ja a casa, ha deixat de sentir-se trista. Ara mateix està dolguda amb els seus companys. Mai, cap dia li havien dit que eixa forma de parlar els cabrejava. Ningú li havia avisat de que si continuava així la deixarien de voler. Ara que ho pensa... s'està cabrejant.

Respira. Entén que no li val de res cabrejar-se. Però tampoc vol fer com si no hagués passat res. Pensa i decideix:

-Demà quan vaja a classe vull parlar amb tots. Els diré el que pense. Quan alguna cosa em molesta jo li ho dic primer als meus companys i els ho deixe ben clar i sols li ho dic a un mestre quan malgrat això, continuen molestant-me. I ells què han fet? M'han deixat ser així i ara sense avís resulta que tots es queixen de mi. No és just.

Certament no és just. Certament, Elisa no ho ha fet bé i ho sap, però la resta de la classe tampoc. I si Elisa té una cosa clara, és que les coses es solucionen parlant. Per això, demà demanarà parlar a tota la classe i intentarà explicar a tots que sap que no ho ha fet bé, però que quan torne a molestar a algú necessita saber-ho, doncs a ella no li agrada molestar i si ho fan així tot serà més fàcil i l'ambient de la classe serà millor.

Bé, ja ho ha decidit i per fi podrà deixar de patir. De fet, està convençuda de que podrà dormir tranquil·la, sols falta que demà trobe les forces i les paraules justes per acomplir el seu propòsit. 

Desitgeu-li sort!

Fran García,

8 de febrer de 2017

Orpesa.

Així no jugue.

Marc era un xiquet com un altre.
No era un crack del futbol però somniava en balons totes les nits. De fet, sempre dormia intentant visualitzar el seu millor gol. Eixe que normalment no entrava, però bé, ell ja sabia que la vida era més dura que un bon somni, però menys que un malson.

De fet, per sobre de la lluita i l'esforç, que en tenia de sobra, els mestres i entrenadors sempre deien que la seua millor característica era l'honorabilitat. Per això Marc, mai veia cap targeta i era molt difícil que fera una sola falta.

Malgrat això, va aplegar el dia en que Marc decidí deixar de jugar a futbol al pati de l'escola.
Els companys no ho entenien i de fet, va tardar en explicar-se, i és que a aquest xiquet, mai li havia agradat parlar malament de cap company. Simplement, agafà la pilota de bàsquet i va marxar acompanyat dels que decidiren seguir-lo. Sempre havia estat un líder positiu i mai estava sol.

Però tornant al fil de la història, anem a reviure la conversa amb la que es va explicar:
-Marc, per què ja no jugues a futbol amb nosaltres?
-Se m'han llevat les ganes.
-I per què se t'han llevat les ganes?
-Mireu, em vaig fartar de les segades, dels agarrons i dels insults i quan ja estava fart del tot, alguns de vosaltres vareu començar a fer piscines i a tirar-vos pel terra sense que vos tocara i a demanar falta, com si estiguéreu jugant la final de la "Champions".
-I per què no ho vas dir?
-Com què no ho vaig dir? I em contestareu que era part del joc i jo així no jugue. Jo jugue per gaudir, per fer-ho bé, per fer esport, per compartir el meu temps amb vosaltres. Jo no estime la victòria, jo estime el bon joc, eixe que no em deixeu fer. Si això és el que voleu, no conteu amb mi.

Podeu imaginar la cara de sorpresa del seus companys?
Doncs sí, en un primer moment tots es van quedar gelats, però al cap d'una estona, reaccionaren, parlaren entre ells i decidiren que Marc tenia raó. Havia aplegat l'hora de reconèixer que no es jugaven més enllà de passar una bona o mala estona o, de guanyar o perdre algun amic. Per això acabaren demanant les corresponents disculpes i així, Marc tornà a jugar alguns dies a futbol, encara que mai abandonà el bàsquet i a aquells amics que va trobar un dia desesperat a l'ombra d'una anella.

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2016

El conte del raïm

Hui vos contaré la història de dos germans. Una lluita injusta a la qual el germà menut atormentava al major. “Sempre eres injust amb mi”, li repetia una mil voltes al dia. “Sempre eres injust amb mi...” I per això, a cada oportunitat, el gran s'eforçava per ser un poc mes just.

Així doncs, seria fàcil pensar que les queixes acabarien desapareixent. Però la injusticia mai va ser real. Sempre va ser tirania, tirania d'un germà menut que sabia que des de la impunitat podia aconseguir tot el que volia. De fet, tractava així a molta més gent, però amb la seua forma de ser acabava sortint-se amb la seua i triomfant.

Un dia era que l'altre agafava la millor poma; un altre, la millor cadira; un altre, la millor posició; un altre, la feina més fàcil; un altre; un altre i sempre amb queixes.

Bé doncs, ja podreu imaginar el grau de perfecció que assolí el germà major amb els anys d'experiència en el seu intent de ser just, encara que mai va ser prou.

I fou llavors quan aplegà el dia del raïm, i el major dels dos es va ficar a fer una amanida: un poc de lletuga a un plat, una poca a l'altre plat; mitja tomaca a aquest plat i mitja exacta per a l'altre plat; una llauna de tonyina a un plat, l'altra idènctica a l'altre; i en vore els grans de raïm va dubtar...

“Com fer per repartir els 30 grans sense ser injust?

I si sense voler em quede amb els millors grans?

Els més xicotets semblen més dolços, però els més grans són més grans...

Ja ho sé! Partiré tots els grans per la meitat exacta i els repartiré així.

A més a més, de pas, podré extraure les llavors i no ens molestaran.”

I feliç per la seua ocurrència i amb paciència infinita va començar a operar amb total precisió.

Els trossos que quedaven a l'esquerra, al plat de l'esquerra i els de la dreta al plat de la dreta. I en això, el seu germà aguaità i li recriminà:

-Ja estem com sempre! Et vols quedar la part dreta del raïm per ser la més dolça!

Paraules que al germà gran van fer molt de mal i, per això decidí quedar-se amb la part esquerra de la resta de grans i guardar un peça per a poder reflexionar...

Per això, a la nit, quan va aplegar al llit, encara portava a la mà l'últim gra de raïm i en quant el va examinar va trobar la solució...

I la solució era, que no havia solució. Que el raïm no tenia part dreta, ni esquerra fins després de ser tallat, que la dolçor era la mateixa al seu conjunt i que no sempre cal fer cas a les queixes. Doncs, el que cal és: escoltar amb calma a la gent, esforçar-se per fer les coses bé i gaudir, diguen el que diguen, del treball ben fet. I això és el que va fer des d'aquell dia fins sempre.

Clic para leerlo en castellano.

Fran García

Orpesa, 2015