Martina, la Reina del Parc

La Martina era una xiqueta simpàtica i dolça de sols 4 anys. Li encantava recórrer el parc de dalt a baix i saludar a tothom. De fet, per a molts, Martina era la Reina del Parc.

Això, en principi, no era una cosa preocupant, de fet, tots els que la coneixien estaven atents al que feia la menuda i l'ajudaven quan era necessari. Malgrat això, tant el pare com la mare patien de tant en tant.

D'on venia el seu patir?

De quan aquesta xiqueta s'encaminava cap a qualsevol estrany i es posava a mirar-lo o a dir-li coses. No és que els pares d'ella foren dels més desconfiats, però sempre hi ha una certa por de que algú faça mal a alguna xiqueta tan dolça.

De fet, poques vegades tenen els xiquets un ensurt al parc o al carrer, però són coses que ocorren de tant en tant.

Així, fruit de la seua preocupació, el pare, mentre cuinava, va tindre una idea que li va semblar genial:

-Mira Martina, saps com ha aplegat aquest pollastre al nostre plat?

La xiqueta va negar amb el cap i el pare proseguí.

-Doncs, una vesprada, al parc, aquest pollastre va ser el més atrevit de tots i va anar a saludar a una persona que no coneixia i en aquell moment, eixe home... Zas! El va caçar, el va separar de la seua família i ara està repartit entre els nostres plats.

Martina, va escoltar el relat amb els ulls oberts i aquella nit, de l'impacte, no va poder dormir. De fet, va tindre mal de panxa i tot. 

Per això, el dia següent al desdejuni li digué a son pare:

-Pare, pare, tinc por! Hui podem no anar al parc.

El pare es va sorprendre, però comprengué que amb el conte del pollastre havia atemorit de veritat a la xiqueta, que per la nit somnià que el pollastre era ella i que podia acabar al plat d'algun desconegut. Per sort, encertà a explicar:

-Martina, Martina, tu no ets cap pollastret, a més a més, si vols parlar en algú que no coneixes, pots vindre al pare o la mare i preguntar si ens sembla bé.

-Els adults tenim una habilitat especial per a saber amb qui es deu parlar o no -explicà la mare-. I si ho fas així, no correràs cap perill.

La Martina es va quedar una estona en silenci i va assimilar aquelles paraules, de fet, li va semblar raonable. Des d'aquell moment, quan volguera parlar amb algun estrany, demanaria permís al pare o a la mare i faria allò que li digueren. I amb eixe pensament es va relaxar, tot i pensant que no volia acabar a la cassola de cap estrany. 

Aquella vesprada, una volta més, va anar a jugar al parc; va saludar a propis i estranys, però mirant de tant en tant als seus pares i demanant permís per a parlar o jugar amb desconeguts. A la fi i a la cap, mentre estiguera prop dels seus, era difícil que res dolent li poguera passar.

Fran García

Orpesa, 2016

El xiquet suspens...

Conten que no fa molt de temps, a un xicotet poble, a la vora del Mediterrani, va haver un xiquet que es va despistar més del compte, i quan es va adonar, havia aplegat l'avaluació de Nadals i es va endur de regal un cabàs d'insuficients...

De fet, quan els seus companys es van assabentar, i això que el mestre no ho va dir, es van burlar d'ell i aplegaren a ficar-li de malnom, el "xiquet suspens".

En veritat, podrieu pensar que els seus companys eren ben sabuts i per això es creien amb el poder d'anomenar-lo així, però de fet, alguns d'ells també tenien més d'una carabassa.

I sent així, per què feien guasa?
Ja sabeu, sempre hi ha qui es dedica a preocupar-se més dels altres que d'un mateix. És lamentable, però és així. Encara que això ni ajude a ningú, ni solucione res.

Què penseu que va fer aquest xiquet?
Bé, a banda de queixar-se pel mal que li havien fet aquells xiquets sense educació.
Rendir-se?

Doncs no. Si s'haguera rendit, mai haguera sigut el protagonista d'un dels meus contes.

Des d'aquell día, Josep, va començar a esforçar-se i treballar i van vindre millors resultats. No podia ser més fàcil, si amb el que sabia havia aplegat a 4t de primaria amb comoditat, era perque sí tenia la capacitat de fer-ho.

El millor de tot va ser el seu somriure, eixe que cada dia era més gran, encara que de tant en tant tinguera alguna dificultat. I el seu secret, va ser el treball i és que els ànims de casa, del mestre i dels companys sempre han sigut de la millor gasolina.

I hui, aquest xiquet estarà a classe i anotarà les explicacions del mestre sobre com estudiar i farà el seu esquema:
"Per a ser un bon estudiant cal ser organitzat: amb els materials, deixant les coses al seu lloc; amb l'horari, fent una plantilla per saber que fer a cada moment i amb l'agenda; tindre un lloc amb llum i calma per poder estudiar..." I esperarà, amb la impaciència d'eixe nervi seu, que comencen els exercicis de relaxació que tant li agraden...

I com acaba aquesta història?
La veritat és que encara no ha acabat, però si de veritat continua així, estem tots segurs de que tindrà un bon final.

No et rendisques mai. Rendir-se és una d'eixes coses que sí cal prohibir als nostres alumnes.

Fran García

Orpesa, 2016

Així no jugue.

Marc era un xiquet com un altre.
No era un crack del futbol però somniava en balons totes les nits. De fet, sempre dormia intentant visualitzar el seu millor gol. Eixe que normalment no entrava, però bé, ell ja sabia que la vida era més dura que un bon somni, però menys que un malson.

De fet, per sobre de la lluita i l'esforç, que en tenia de sobra, els mestres i entrenadors sempre deien que la seua millor característica era l'honorabilitat. Per això Marc, mai veia cap targeta i era molt difícil que fera una sola falta.

Malgrat això, va aplegar el dia en que Marc decidí deixar de jugar a futbol al pati de l'escola.
Els companys no ho entenien i de fet, va tardar en explicar-se, i és que a aquest xiquet, mai li havia agradat parlar malament de cap company. Simplement, agafà la pilota de bàsquet i va marxar acompanyat dels que decidiren seguir-lo. Sempre havia estat un líder positiu i mai estava sol.

Però tornant al fil de la història, anem a reviure la conversa amb la que es va explicar:
-Marc, per què ja no jugues a futbol amb nosaltres?
-Se m'han llevat les ganes.
-I per què se t'han llevat les ganes?
-Mireu, em vaig fartar de les segades, dels agarrons i dels insults i quan ja estava fart del tot, alguns de vosaltres vareu començar a fer piscines i a tirar-vos pel terra sense que vos tocara i a demanar falta, com si estiguéreu jugant la final de la "Champions".
-I per què no ho vas dir?
-Com què no ho vaig dir? I em contestareu que era part del joc i jo així no jugue. Jo jugue per gaudir, per fer-ho bé, per fer esport, per compartir el meu temps amb vosaltres. Jo no estime la victòria, jo estime el bon joc, eixe que no em deixeu fer. Si això és el que voleu, no conteu amb mi.

Podeu imaginar la cara de sorpresa del seus companys?
Doncs sí, en un primer moment tots es van quedar gelats, però al cap d'una estona, reaccionaren, parlaren entre ells i decidiren que Marc tenia raó. Havia aplegat l'hora de reconèixer que no es jugaven més enllà de passar una bona o mala estona o, de guanyar o perdre algun amic. Per això acabaren demanant les corresponents disculpes i així, Marc tornà a jugar alguns dies a futbol, encara que mai abandonà el bàsquet i a aquells amics que va trobar un dia desesperat a l'ombra d'una anella.

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2016

Jo també he vist un fantasma pels carrers d'Orpesa

Era de vesprada, una gèlida vesprada d’hivern. Una d’eixes que enfosqueixen a l’hora de berenar.

Feia fred i jo passejava , venia recorrent la Via Verda, la que han obert entre Orpesa i Benicàssim.

Acabava de passar el Pont de Ferro, i sols es sentia el tintineig dels vaixells que es movien en calma al port esportiu.

Sergi venia a la meua vora i xerràvem i xerràvem com si poguérem resoldre tots els problemes del món.

-Andreu, tu has sentit el mateix què jo?

Jo el vaig mirar amb estranyat, perquè jo no havia escoltat res.

Tots dos ens vam aturar i vam mirar cap al túnel que du a la Renegà, aquell racó de la vila que ara estava més prop que mai.

Vam para l’orella i no ens vam dir res més. Miràvem i miràvem cap aquell gran forat, que traspassava una muntanya amb més de 600 metres de longitud.

A poc a poc i amb una gèlida suor recorrent la nostra esquena, ens vam anar arrimant cap a la seua entrada.

Una volta a la porta, vam encendre les llums del sostre des del seu botó i en aquell moment vam sentir un crit que ens va glaçar la sang, mentre alguna cosa creuà la via per l’obertura contraria.

-Andreu, has vist el mateix que jo?

-Sí, sí, sí ho he vist... buf! Què ha sigut això?

-No ho sé, però no tinc massa ganes de saber-ho.



Ja a casa, no podia deixar de pensar en allò que havia vist.

Aquella llum, aquells draps flotant per l’aire, aquell crit esgarrifós...

Jo no sóc de creure en coses paranormals, però... ho havia vist amb els meus ulls, no m’ho havia contat ningú.

El dia següent Sergi va vindre a buscar-me a casa, tenia els ulls vidriosos i bosses als ulls.

Semblava que no havia dormit massa, per l’impacte o pel rum-rum de tota la nit.

A la seua mà duia un llibre molt prim, amb el seu llom roig desgastat pel pas del temps. No obstant, el vaig reconèixer de seguida, era el “Bosquejo Histórico de Oropesa de Mar”, eixe llibre que tot bon orpesí té a algun dels prestatges de la seua casa i que normalment a llegit un parell de voltes, en qualsevol de les seues edicions.



Una volta dins de casa, asseguts a l’espera d’un café, va començar a fullejar aquell exemplar fins topar amb la fulla que estava buscant.

Llavors em va contar un vell relat, al qual es parla d’una dona que va ser expulsada de la localitat d’Orpesa, d’una bruixa que va ser repudiada per tots i va acabar passant els seus dies a la torre colomera que corona el petit turó del que ara es coneix com la Renegà.



-La Renegà?

-Sí Andreu, sí, la Renegà.

-Vols dir que em vist el fantasma de la bruixa?

-Tu vas veure alguna altra cosa...



Aquella mateixa vesprada, quan la llum del dia començà a perdre intensitat, ens vam enfilar pels carrers del Quarts cap a l’entrador de la Via Verda.

Quan caminàvem en direcció al túnel vam sentir un fred bestial.

El pont semblava cruixir a cada pas, els tintineig dels vaixells era més fort al resguard del port i un soroll ens va fer saltar.

-Sergi, a la dreta!

Llavors, va apuntar amb la seua llanterna de lets, però prompte se’ns va anar l’esglai, en adonar-nos que un graciós conillet ens observava atònit des d’una petita lloma.

Des d’aquell instant, no vam tornar a apagar les llums.

Les nostres respiracions ressonàvem per sobre de les nostres petjades.

Pas a pas, a poc a poc, mirant cap a tots els racons ens apropàvem a aquell forat.

No hi havia paraules.

Si alguna mirada, però paraules cap.

Una volta a l’obertura ens vam mirar, vam engegar les llums i vam recórrer amb la mirada tots els racons.

600 metres de parets ennegrides pel carbó de les màquines antigues, xicotetes estalactites de calç i formigó i, el paviment modern amb el que han confeccionat aquest traçat.

Tot ben estudiat.



Un pas, un altre pas, 10, 100 metres...

El vent llepava les nostres cares, amb la fredor que dóna sempre el microclima de les coves.

Un parell de rats penats jugaven pel sostre i llançaven els seus bramits.



400 metres, un parell de llums trencats feien l’estància més fosca encara.

500, 600 metres... i ja estem de nou sota les estrelles.



Al cap d’una xicoteta estona vam començar a divisar la torre de guaita, que continua intemporal, a la vora de la mar, recordant-nos que les nostres costes van ser massa volgudes pels maleïts pirates.

Una volta a la falda de la torreta no vam divisar res. Cap soroll, cap llum, res.

Per això, al cap de mitja hora vam decidir tornar a casa un poc desolats.

-Sembla que tot ha sigut un somni?

-Podria haver sigut qualsevol altra cosa.



Aquella nit vaig dormir com un tronc, tots aquells malsons havien marxat ben lluny.



De matí, noves noticies.

Sense que nosaltres haguérem dit res, de sobte, pel poble corrien rumors de fantasmes.

La noticia corria com la pólvora per tots els forns de pa, per totes les tendes i per tots els carrers. Inclús al facebook es va crear el grup de “Jo també he vist un fantasma pels carrers d’Orpesa”.

Uns havien vist alguna cosa per la Torre del Rei, altres per les pistes de pàdel, en Morro de Gos o a la Conxa.

En aquell moment vam maldir el moment al que vam decidir callar-nos, en lloc de fer-nos amb la primícia de la noticia.



Al cap d’unes hores, els de Canal 9, el Mediterraneo, el levante i, fins i tot, els de “España en directo” pul•lulaven per la nostra localitat, però era tard, ja no era el moment de dir que l’havíem vist els primers, ja ningú no ens creuria.



La noticia, tal com va arribar va marxar i al cap dels dies el poble tornava a la normalitat.

Iker ens dedicava uns instants al seu programa de “Cuarto Milenio” però sense donar massa veracitat a la nostra història.

Va ser llavors, al cap d’un mes, quan passejant de nit, pel casc antic vaig tornar a veure una llum estranya.

No hi hague cap crit, l’aire és va deturar i el món és va parar de colp.

Ella estava davant de mi, contra el mur de l’antic ajuntament.

Plorava.

-Per què plores?

-Sóc la Renegà!

-Ja ho sé, però no sé per què plores?

-Perquè la gent sempre ha fugit de mi. Primer quan em van enviar lluny de la vila, ara perquè em tenen por... ja no puc més.

Llavors, vam estar xerrant una llarga estona i em va contar que als hiverns es trobava molt sola i ara, que s’havia acostumat a la gent gracies al tràfec de la Via Verda, els hiverns se li feien molt llargs.

A més a més, ara tenia tan prop la vila, que li costava molt no tornar.

Sé que no em creureu, però la Dama de la Renegà està vivint a una casa abandonada entre la galeria d’art i el taller de pintura. Una casa que no té ni portes ni finestres, però que ha suportat dignament el pas del temps.

Sé que em prendreu per boig, però totes les nits que puc vaig amb el meu gos a casa seua i allà em relata històries perdudes de la nostra localitat i gracies a ella, en poc de temps, vos podré sorprendre amb noves històries.

També heu de tindre clar que Sergi no sap res i els rumors han desaparegut de la vila. Tal volta siga millor així.

Fran García

Orpesa 2009/2010

Què és un perdedor?

Marta estava asseguda en silenci a la porxada de casa. De fet, duia allí una bona estona quan el seu iaio es va apropar i va seure al seu costat. Llavors, la va rodejar amb el seu braç i la va apretar.

Després, passaren un llarg temps en silenci, fins que la xiqueta va dir: 

–Sóc una perdedora.
–Per què dius això?– Pregunta el seu iaio.
–Marc m'ha guanyat a eixe joc que m'agrada tant i m'ho ha dit.

I el silenci tornà per uns minuts, fins que el seu iaio es va decidir:
–Marta, saps què és un perdedor?
–Algú que ha perdut, ¿no?
–Error. –S'afanyà el seu iaio– Un perdedor és aquell que no aprèn en la derrota, ni gaudeix de la victòria, doncs, ni guanya quan perd, ni guanya quan guanya.
–No t'entenc iaio. –assenyalà la xiqueta.
–Mira, cada volta que pergues, analitza les causes i aprèn per millorar. Però el dia que guanyes, gaudeix sense humiliar i si mires a qui vinga per darrere, que siga per somriure'l, felicitar-lo i animar-lo.
–Ah!
–I recorda: la vida és una lluita per millorar com a persona. Guanyar és créixer o progressar. Triomfar sobre altres és una cosa circumstancial. La verdadera victòria l'aconsegueixes sobre tu mateixa. M'entens?
–Crec que sí iaio.
–Doncs alçat i camina, que et queda molt per viure...
I la xiqueta s'alçà, besà al seu iaio i va marxar, però va marxar agafant aquelles paraules que l'acompanyaran per la resta de la seua vida.

I com el conte està contat, el meu desig és que vos hage agradat. 

Clic para versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2015

Marcel i la Nit de Reis

Marcel era un menut prou molest. De fet, era el típic xiquet que mai feia cas i gaudia desquiciant a tothom.

Aquest xiquet ara té 7 anys llargs, però com tot ocorregué l'any passat, sols tenia 6.

De fet, com venia la Nit de Reis, tots li dien que sols tindria carbó, però per Nadal tot era igual i es va fartar d'obrir regals.

Així, Marcel continuà fent bromes, amagant els joguets del seu germà, parlant malament a tothom o furtant diners de tots els moneders de casa.

–Per última vegada...– sentencià la mare mentre el pare asentia.

Però com sempre, Marcel la tornà a liar i tirà per terra tot el sopar de la Nit de Reis derrapant amb el patí pel menjador de casa...

Ara has de triar el final:
A) Malgrat tot i les amenaces, els pares li van permetre a Marcel celebrar el dia de Reis i gràcies a això Marcel continua gaudint de carta blanca i trencant totes les normes, el que li ocasionarà una intensa vida amb un més que lamentable final.

B) I eixa fou la gota que va omplir el got i els seus pares van fer guardia tota la nit, fins que van poder parlar amb els Reis i explicar-los que Marcel no mereixia més regals.

Açò no els va agradar gens, però com digué Gaspar:
–Hi ha més anys que llonganisses...

I van partir pregant que els pares es mantingueren ferms, que sapigueren posar-li límits i que el pròxim any tot haguera canviat. Doncs no sigueu malpensats, als Reis sempre els ha agradat regalar.

Ara ja saps que aquest conte és com la vida real, i eres tu qui tria el final. Però els xiquets han d'apendre que sols el mereixement necessita ser premiat, viure creient que tot és debades no és el que cal.

Una flor blanca per Nadal

No era un Nadal massa fresc, però el camp tenia poc color. Les plantes preparades per al fred, feia molt que no tenien cap flor.

Bé, excepte el romaní, que amb un poc d'aigua o un poc de Sol, ja fa bona festa...

No obstant, Carlos va vore una flor blanca, diferent i es va parar per a mirar-la. De fet, 50 minuts després, encara estava allí. 

Per això va vindre la seua germana a quirdar-lo i encara que li va costar i es va entristir per fer-ho, marxà deixant allí la flor per a que la resta de caminants la pogueren vore.

Però poc li durà la tristor a Carlos, que continuà gaudint i dibuixant flors a ca la iaia.

I sabeu què va molestar a Carlos?

Doncs sí, que el dia següent algú havia tallat la flor que ell decidí compartir amb el món. I la flor de Nadal, blanca i lluenta que podia alegrar el camí, ja no estava...

Per això intentà buscar un final feliç, però sols s'imaginà a la flor enclafada, saccejada o morivunda a un got d'una casa qualsevol.

I malgrat tot, l'any següent, en vore la flor, no l'arrancà, però si va fer un cartell que deia: "No eres el primer que veu la flor, però si la talles seràs l'últim que s'alegrarà per descobrir la seua bellesa."

I què passa llavors?

Que ningú va tallar la flor i tots la van gaudir, fins que estigué ben, ben seca. Moment que aprofità Carlos per tallar-la i fer d'ella un separador.

De fet, des d'aquell any, Carlos ha fet molts separadors de flors seques i els regala per Nadals als seus amics i veins, que agraeixen el detall i han aprés de Carlos a estimar i respectar les flors que creixen pels racons.

Fran García

Orpesa, 2015