La Martina era una xiqueta simpàtica i dolça de sols 4 anys. Li encantava recórrer el parc de dalt a baix i saludar a tothom. De fet, per a molts, Martina era la Reina del Parc.
Això, en principi, no era una cosa preocupant, de fet, tots els que la coneixien estaven atents al que feia la menuda i l'ajudaven quan era necessari. Malgrat això, tant el pare com la mare patien de tant en tant.
D'on venia el seu patir?
De quan aquesta xiqueta s'encaminava cap a qualsevol estrany i es posava a mirar-lo o a dir-li coses. No és que els pares d'ella foren dels més desconfiats, però sempre hi ha una certa por de que algú faça mal a alguna xiqueta tan dolça.
De fet, poques vegades tenen els xiquets un ensurt al parc o al carrer, però són coses que ocorren de tant en tant.
Així, fruit de la seua preocupació, el pare, mentre cuinava, va tindre una idea que li va semblar genial:
-Mira Martina, saps com ha aplegat aquest pollastre al nostre plat?
La xiqueta va negar amb el cap i el pare proseguí.
-Doncs, una vesprada, al parc, aquest pollastre va ser el més atrevit de tots i va anar a saludar a una persona que no coneixia i en aquell moment, eixe home... Zas! El va caçar, el va separar de la seua família i ara està repartit entre els nostres plats.
Martina, va escoltar el relat amb els ulls oberts i aquella nit, de l'impacte, no va poder dormir. De fet, va tindre mal de panxa i tot.
Per això, el dia següent al desdejuni li digué a son pare:
-Pare, pare, tinc por! Hui podem no anar al parc.
El pare es va sorprendre, però comprengué que amb el conte del pollastre havia atemorit de veritat a la xiqueta, que per la nit somnià que el pollastre era ella i que podia acabar al plat d'algun desconegut. Per sort, encertà a explicar:
-Martina, Martina, tu no ets cap pollastret, a més a més, si vols parlar en algú que no coneixes, pots vindre al pare o la mare i preguntar si ens sembla bé.
-Els adults tenim una habilitat especial per a saber amb qui es deu parlar o no -explicà la mare-. I si ho fas així, no correràs cap perill.
La Martina es va quedar una estona en silenci i va assimilar aquelles paraules, de fet, li va semblar raonable. Des d'aquell moment, quan volguera parlar amb algun estrany, demanaria permís al pare o a la mare i faria allò que li digueren. I amb eixe pensament es va relaxar, tot i pensant que no volia acabar a la cassola de cap estrany.
Aquella vesprada, una volta més, va anar a jugar al parc; va saludar a propis i estranys, però mirant de tant en tant als seus pares i demanant permís per a parlar o jugar amb desconeguts. A la fi i a la cap, mentre estiguera prop dels seus, era difícil que res dolent li poguera passar.
Fran García
Orpesa, 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario