Lluitaré

Conta una llegenda popular, i si no ho conta tant se val, que un dia les tropes napoleòniques arribaren a la Vila i al Castell d’Orpesa.

Eren temps de guerra, any 1811, i després de molts intents d’ocupar la població, l’exercit invasor va decidir avançar per Cabanes, per tal d’arribar a les terres de València.

I així fou, caigué Cabanes, la Pobla i tots els pobles del més enllà. Llavors, Orpesa, defensada per la Torre del Rei i el castell es va quedar aïllada. Sols el camí de la mar l’unia a la resta d’Espanya.

Era l’hora, no hi havia cap dubte, l’únic focus de resistència a la reraguarda havia de caure al preu que fora.

“És Octubre. Moltes collites s’han perdut a causa dels atacs dels francesos i les nostres terres estan tristes.
Avui 10 del 10 del 1811 fa dos dies que ens assetgen, estem tancats al castell, ningú sap el temps que podrem resistir. Des d’ací veig el bell paisatge de ma terra i em sap greu no poder-lo gaudir.
L’enemic no para de rodejar-nos, nosaltres, esperem, la nostra arma és la paciència”

Sí, aquell fou el dia. Una canonada va fer saltar les pedres d'una part de la muralla i el poble caigué en mans enemigues, pocs veïns oposaren resistència i els que ho intentaren foren reduïts cap a la part més alta de la torre central.

Llavors, el poble és rendí i els francesos com a mostra del seu agraïment van fer votar la torre quadrada que presidia el castell.

“Ja no es senten els tirs, què passarà? S’hauran rendits tots menys jo?”

Ningú no ho sabia, però Miquel va volar amb el castell i volà a trocets per la falda de la muntanya i la seua ànima restà dormida al llarg de molts anys, en concret , uns 128 .

Com ja sabreu si ho heu calculat, era l’any 1939, i els avions alemanys despertaven tot el que no mataven, i ell ja era mort.

“On estic? Què ha passat? Com ha canviat tot en una nit!”

Miquel incrèdul va veure el castell enderrocat, tal i com esperava, però els voltants havien canviat molt.

Llavors, a mitja nit es va alçar i començà a córrer. Pensava com podia haver canviat tot tant en una sola nit, però encara així, tot quadrava, perquè la guerra encara era present.

De sobte arribà a la via, després de baixar per unes escaletes que no coneixia. Fins i tot dubtà estar a la seua vila, però alguna cosa li digué que havia de continuar corrent i així ho feu.

Camí de la mar continuà trobant-se coses que no havia vist mai. Fins i tot, la vella marjal tenia un sabor diferent. Tot açò li feia sentir-se estrany, però ja veia el Cap d’Orpesa, el “Cap Tenebrium”.

“I ací et trobe sola, ací està la meu Torre, vigilant la mar. No sé on està la gent, ja vindran. Maleït Napoleó, tot ho has canviat. Res és com jo ho recorde”

Llavors, Miquel que no comprengué el que havia passat pujà a un dels miradors i cridà: “LLUITARÉ” i des d’aquell dia vigila la torre esperant que tornen els seu dies.  

Fran García,

Abril de 2003

Pd: Ara ja sé que la torre del castell d'Orpesa, la van fer saltar pels aires en la retirada i no en la conquesta d'Orpesa, però he decidit no modificar aquest fet, per respecte al text original.

Tampoc em consta cap bombardeig a la Guerra  Civil, encara que altres pobles de Castelló tingueren pitjor sort. No obstant, s'han trobat refugis al castell, mentre que la serra està plena de trinxeres en record d'aquells horribles anys.

Leer en castellano