El Descobriment d'Alina

0. Per poder entendre la història:

Atenció, perquè aquesta història que vos vaig a contar, és una història que comença al nostre futur. Ocorrerà d’ací a uns 2.000 anys, però com que tinc amics allà, ara la podreu escoltar...

La llàstima és que els mals que ocorreran no els podreu evitar i caldrà esperar que la nostra heroïna salve al món de la tristor una i altra vegada.

-----------------------------------------------------

Conta que era l’any 4.143 i que a aquestes terres vivia una xiqueta anomenada Alina.

La principal característica d’aquells anys era un oblit parcial de l’alegria, de les relacions interpersonals, dels jocs, del vertader sentit de la infantesa i per tant, la pràctica desaparició de la rialla.

I vosaltres vos preguntareu: Com pot ser això?

I això podia ser perquè feia molt de temps que la gent havia oblidat el que era riure de veritat i gaudir de tot allò que tenien. Ja no es sabia valorar la fortuna que és el simple fet de poder viure.

I com pot ser que ho feren?

Bé, vos ho intentaré explicar, però serà llarg.

Com li deien a la xiqueta?

Ah! Sí! Alina... la xicoteta Alina.

Alina era una xiqueta especial, que passava molt de temps desconnectada del món, doncs li entristia que la gent no es parlara i que quan ho feien es parlaren malament, sense modals. També li molestava que tot fóra tan impersonal. Per això, ella es va convertir en la guardiana del tresor del seu avi Mikel: una biblioteca.

Què té d’especial una biblioteca?

Ara pot ser res, però a l’any 4.143 quasi tots els llibres de paper hauran sigut destruïts i la quasi totalitat de textos es llegiran en una pantalla virtual que sortirà d’un casc multifuncional que farà d’smarphone, d’ordinador, videoconsola, de GPS i de moltes tecnologies que hui encara no han sigut descobertes.

Paper... per desgracia, ningú el trobarà en falta.

De fet, molta gent no sabrà llegir, ja que els cascs duran incorporat un sistema de lectura amb diferents veus per a sols haver d’escoltar.

1. Quan tot comença:

Encara que quan s’inicia la història Alina no ho sabrà, l’arrel del problema naixerà a l’any 3.517.

Per aquell any, un potent ordinador, cansat de treballar amb informació que no pot entendre, decidirà crear un virus destructor que esborrarà del món més de dos-centes cinquanta paraules en tots els idiomes relacionades amb les emocions: alegria, tristesa, amor, pena, sorpresa, dolor, felicitat i un llarg etc.

Això farà que un gran grup d’experts treballen en combatre aquesta desfeta i recuperen les paraules perdudes.

Així, 3 anys després i amb aquest ordinador destrossat es dóna per solucionat el problema.

Del que ningú no se'n adona és de la pèrdua de tota una família de paraules... Quina serà?

2. Un món gris

Sí, una volta localitzat el problema, tornem a avançar en el temps vora cinc-cents anys, per saber un poc més del món on viu Alina...

Per exemple, al 3 de febrer de 4.143.

A les 8:00 del matí sonarà el seu despertador i es ficarà en peu.

En entrar a la càpsula de rentat, el mecanisme s’engegarà i Alina sortirà neta i pentinada segons les instruccions i codis marcats pels seus pares.

Després entrarà en la cadena de vestir i una volta enllestida podrà aplegar a la cuina, on es trobarà amb la resta de la seua família, doncs tots aplegaran a la mateixa hora.

Allí, una complexa sèrie de màquines tindran enllestits els desdejunis personalitzats que corresponguen a cadascú.

Tot és tan perfecte que pràcticament no cal parlar.

A més a més, els adults ja estan coordinant la feina que faran al llarg del dia i a Alina ja no li motiva jugar amb el seu gos electrònic, per moltes actualitzacions que li carreguen els seus pares... per això està en silenci.

Quan acaba de desdejunar, no cal arreplegar, sols polsar un botó i ja està a l’aula de classe, sense sortir de casa!

Com tot és virtual, no cal anar a l’escola.

Per contra, s’estudien més hores, perquè no es viatja i el pati és més curt, doncs és un breu vídeo de relaxació per obrir la ment i continuar estudiant.

A les 15:00 finalitzen les classes i es repeteix la mateixa escena del matí, però ara per dinar...

Per la vesprada cal fer els deures, dedicar una hora a moviments gimnàstics per evitar malalties i allà a les 19:30 o les 20:00 Alina tindrà al voltant d’una hora per a fer el que vulga abans del temps de sopar.

A les 21:00 serà l’hora de sopar i de les 21:30 a les 22:30 es realitzarà la reunió familiar recomanada per la Societat del Benestar i després de la neteja nocturna, a les 23:00 serà hora de tornar a dormir.

I com tot està tan estructurat, vos hauríeu de preguntar... Què fa Alina a la seua hora lliure?

Si Alina fóra una xiqueta més, és quedaria a la sala de jocs i jugaria online amb els seus companys virtuals a tot tipus de jocs, però ja vos he dit que ella no ho és. Per això, engega la seua nau de desplaçament i diàriament visita al seu avi Mikel, que des de fa uns anys viu sol a una casa estranya, molt més pareguda a les nostres que a les de la seua època.

Allà, en aplegar, li dóna una abraçada al seu iaio, l’única persona que sol tocar en tot el dia i baixa amb ell a l’habitació dels llibres, per llegir asseguda als seus genolls...

3. Alina troba el tresor:

Des que Alina començara a visitar al iaio tots els dies, el normal era que Mikel escollira les lectures, però com que d’això ja feia més de 5 anys, eixe 3 de febrer de 4.143 tingué una sorpresa...

-Alina, ha aplegat el dia... hui has de ser tu qui tries la lectura.

La xiqueta mirà al seu avi i obrí la boca de bat a bat.

Estaven a una habitació enorme d’uns dos-cents metres quadrats i sabia que a la planta de baix l’esperaven moltes més lectures.

Llavors, una emoció estranya, tal volta alegre, li va recórrer el cos. Podia escollir una lectura! Podia escollir? “Guau!” Pensà, doncs mai podia elegir res.

Primer de tot havia de calmar-se i després tenia la responsabilitat de fer una bona elecció. Per això medità uns minuts i després va caminar per tota l’habitació en busca d’un llibre especial.

“Els Fills de la Terra”, “Atles del món”, “Les millors sortides espacials”, “Viatge al centre de la Terra”... “365 contes per 365 dies”, “Diccionari de sinònims i antònims”... “La màgia”...

La Màgia?

La Màgia de Rhonda Byrne.

Màgia? Quina portada més bonica...

Llavors obrí i va llegir: “Qui no crega en la màgia mai la trobarà”. El tancà i començà a córrer per llegir junt al seu avi.

Mikel l’esperava ja assegut a la seua cadira de sempre, colpejant la fusta amb la punta dels dits, com qui toca un tambor.

No coneixia el llibre, però tenia tants que era una cosa normal...

L’agafà, li torcà la pols i el mirà un parell de voltes.

-Crec que has sabut triar!

-Ja l’has llegit?

-No amor, és la primera volta que l’agafe, crec.

Llavors, la xiqueta somrigué i l’avi començà a llegir abans que es fera massa tard:

-Mira, açò és com la clau del llibre: “La gratitud opera mitjançant una llei universal que governa tota la vida.”

-Què vol dir gratitud iaio?

-No ho sé... vorem si al continuar amb la lectura ho endevinem. “Si penses en aquelles coses per les que estàs agraït, així com “M’encanta el meu treball”, “la meua família em dóna molts suports”, “vaig gaudir de les millors vacances” i et sents sincerament agraït, la llei d’atracció diu que hauràs d’atraure més d’aquestes coses a la teua vida.”

-Agraït?

-Ni idea... però el millor, diu “m’encanta el meu treball” –I ací a Mikel se li escapa una rialla.

-Va, continua!

-Vaig, vaig... “Això funciona de la mateixa forma que ho faria l’imant que atrau el metall; la teua gratitud és magnètica i quan més gratitud sentis, major serà l’abundància que atrauràs. ¡És la llei universal!”

-Ja saps que vol dir agrair?

-No, però ha de ser alguna cosa bona... El bé atrau el bé –Apuntà amb veu de telenovel·la.

-Espera que ho mire al polidiccionari del meu casc...

-I?

-No apareix res!!!

-No apareix res? Segur? Ho has escrit bé?

-Mira!

-Ostres! No apareix res! No és possible...

-No, no és possible.

4. Alina té el tresor, però no la clau:

Aquella nit Alina no va poder pegar ull.

Aquella nit Mikel no va poder pegar ull.

No era possible que “agraït” i “gratitud” existiren i no aparegueren al polidiccionari.

Per això, Mikel va passar 36 hores seguides llegint, en busca d’aquella paraula a totes les versions del polidiccionari que va trobar i també, a alguns diccionaris més simples que sols incorporaven una llengua sense politraduccions.

Res.

Finalment va caure rendit i adormit sobre la taula de lectura.

Alina no va tindre major sort.

Quan va començar la classe de llengües va demanar al mestre si li podia explicar el significat de la paraula “agraït”. Llavors, el mestre va dir que aquella paraula no existia.

-Això no pot ser! Jo l’he llegit!

-Saps llegir? –contestà el mestre- Saps segur que saps llegir?

-Sí, clar!

-Doncs torna a llegir-la i la llitges bé.

Alina, lluny de descompondre’s va continuar:

-Què vol dir “gratitud”?

-I aquesta paraula? També l’has llegit?

-Sí!

-I a quin llibre?

-Al llibre de “la Màgia”.

-Al llibre de “la Màgia”... Companys, aneu amb compte que tenim una bruixa entre nosaltres.

I així va continuar la classe amb total normalitat i una xiqueta molt trista, que no sols no havia pogut resoldre els seus dubtes, sinó que havia sigut ferida al seu orgull.

A més a més, quan Alina anara a casa de l’avi Mikel, el trobaria capficat a la recerca de les paraules perdudes i no hi hauria lectura...

5. La capsa de la clau no estava tan lluny:

15 de febrer de 4.143

Quan Alina aplega a casa del Iaio aquest somriu.

-Sé on està la solució a l’enigma!

-Saps que vol dir agrair?

-No!

-Jops!

-Però sé on ho podem llegir!

-Siiiiiiiiii! –cridà la xiqueta amb totes les seues forces Alina.

Llavors, el iaio li mostra un exemplar del diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua i li diu:

-Tresor, he estat esperant per a llegir-ho junts!

-Bé! Anem i comencem!

I així va ser. Van ocupar la seua posició de lectura i...

-Ací està, “agrair”: sentir gratitud, mostrar gratitud o donar les gracies...

-Buf! Iaio, no ha sigut de gran ajuda.

-Serà que no...

-I què fem?

-Continuar buscant, a vore... “gratitud”: del llatí “gratitudo”, sentiment que ens obliga a estimar el benefici o favor que se’ns ha fet o se’ns ha volgut fer, i a correspondre a ell d’alguna manera.

-Doncs, jo estime el benefici del favor que em fas cada volta que em fas cas.

I així, iaio i neta van continuar buscant paraules amb les que jugar, fins que van trobar la paraula “gràcies”...

-Mira, mira, a aquest altre diccionari parla de donar les gràcies...

-I què és això?

-Gràcies! Moltes gràcies! Gràcies per...! Gràcies de...! Expressions de cortesia amb que algú manifesta agraïment. Gràcies pel teu interès! -digué Mikel abans d'esclatar a riure.

-Llavors, jo et podria donar les gràcies per dedicar-me la teua estima i el teu temps?

-Ummmmmm! Sí! Crec que sí!

-Gràcies iaio!

I és feu un còmode silenci, abans que Alina tornara a parlar:

-Iaio, tenim paraules secretes?

-No ho havia pensat... pot ser sí?

-Son paraules perdudes?

-Si això és possible... hem trobat paraules perdudes. Per què no li ho preguntes al mestre?

-Al mestre? M'ha dit que no sé llegir i que he de llegir-les bé. No les coneix.

-No!? Guau... Això vol dir que sols nosaltres podem entendre “la Màgia”. Llegim?

-Siiiiiiiiii!

6. Desxifrant “la Màgia”:

A la fi, el llibre de “la Màgia” resultà ser un cúmul d'exercicis per realitzar al llarg de 28 dies seguits, per tal de fer canviar la teua sort, o una cosa així.

-Hui comencem a llegir pels “Agraïments”?

-Clar que sí Alina.

-“Quan em sente a escriure un llibre...”
I llegiren tots els prolegòmens i després capítol per dia. 
Feren tots els jocs d’agraïment que calia fer i donaren gràcies, fins i tot, per recuperar les voltes que anteriorment no ho havien fet.

Així, començaren a sentir dins de sí una forma d'alegria nova i forta.

Tots els jocs no funcionaren i no es feren rics, com prometia el llibre, però van veure com la seua vida es transformava...

“Gràcies pel que tinc, gràcies pel dia de hui, gràcies iaio, gràcies per la meua salut.. i mil voltes gràcies!”

Fou d'aquesta forma, com aplegaren a un nivell de benestar desconegut fins a aquell instant i decidiren escampar-lo pel món.

7. Alina juga a donar les gràcies:

4 de març de 4.143.

A les 8:00 del matí sona el seu despertador i Alina es fica en peu.

En entrar a la càpsula de rentat, el mecanisme s’engega i surt neta i pentinada segons les instruccions i codis marcats pels seus pares.

Després entra en la cadena de vestir i una volta enllestida aplegar a la cuina, on es troba amb la resta de la seua família, doncs tots apleguen sempre a la mateixa hora.

Allí, una complexa sèrie de màquines ja ho tenen tot enllestit.

Tot és tan perfecte que pràcticament no cal parlar. No obstant, Alina hui parla:

-Hola! Bon dia pel matí!

-Hola! -contesta la resta de la família amb un menor entusiasme i amb cara d’estranyats.

-Hui -continua Alina- volia donar-vos les gràcies per tot el que heu fet per mi. Gràcies papà, gràcies mamà.

-Què? Què és això de les gràcies?

-Ui! No ho sabeu? -riu la xiqueta divertida- És una paraula perduda que hem trobat el iaio i jo!

-Glòria, ja t'havia dit que no era bo que la xiqueta passara tant de temps amb el teu pare!

-Per què no? Mira-la! És tota felicitat!

-Sí, i ara dóna les què?

-Les gràcies pare, done les gràcies! -Alina fa cas omís a la cara de pomes agres de son pare i prossegueix- Les gràcies, en resum, són com un regal virtual, en forma de paraula que pots donar a algú quan ha fet o fa una cosa al teu benefici.

Mentre el pare continua neguitós, la xiqueta no pot parar de parlar, doncs ha guanyat l'atenció de la mare:

-Mamà, gràcies per ser la meua mare! Pare, gràcies per ser el meu pare! Gràcies per donar-me aquesta casa! Gràcies per fer-me anar a l'escola virtual...

I així, sense quasi respirar solta l’encadenat d’agraïments que duia preparada, fins que no pot més i ja sols pot riure.

-Què et fa tant riure? -pregunta el pare.

-Ser agraïda. Voleu jugar?

És llavors la mare qui comença a fer agraïments i el pare quan no pot més, marxa de la sala, però tranquils, no passa res, ell també jugarà més endavant.

A l'escola ocorrerà pràcticament el mateix.

Fins i tot, el mestre, que en un principi ho prendrà com una insolència, una volta tastat l'agraïment, l'emprarà com a joc de relaxació i benestar a les seues classes. Clar està, després d'haver demanat consentiment a Alina.

Així, de forma irremeiable, aquest moviment formarà una gran bola de neu que s'expandirà com una nova costum per totes les cases. Doncs és el que té l'era de la comunicació, la seua velocitat.

8. Agraïts per sempre:

D'aquesta forma, el “donar les gracies” reapropà a la gent i va fer renàixer sentiments com la solidaritat i reviscolà les relacions personals.

En conseqüència, es creà un nou estil de vida i quan es va constatar que aquestes paraules ja existien i no eren cap nova invenció, es va obrir una gran investigació per descobrir com s'havien perdut.

Serà llavors quan es constatarà que aquestes paraules també foren esborrades per aquell maleït virus i seran reacceptades a tots els diccionaris i polidiccionaris del món.

A més a més, s'investigarà la nostra època per veure tot allò positiu i aprofitable per a ells, que malgrat les crisis i els mals moments, és molt més del que podem imaginar: els somriures quotidians, la xocolata amb ametles, les abraçades, les manualitats, etc.

I vos he pogut contar aquesta història perquè sembla que la gratitud, una volta desterrada a l'ancestral món del paper, no es va deixar vèncer i tornà per il·luminar els cors d'una societat que per fi tornà a ser humana. I es que si algun dia desapareguera l'agraïment, seria necessari que algú el tornara a inventar.

PD: Per verificar la importància de la gratitud, dóna les gràcies mentalment per més de vint motius, per xicotets que aquests siguen i mira com l’alegria recorre la teua ment.

Feliç vida amics!

Fran García

Orpesa, 2013